La tardor de les oportunitats (3). La via violenta ha estat desacreditada

Espanya sap que sense Catalunya no té possibilitats reals de sobreviure. D’ací la seua desesperació. I ara fan servir la violència en dosis menudes però amb total impunitat i connivència de les autoritats (quan no complicitat). Com ara l’agressió a Jordi Borràs o les patides per qui posen o defensen els llaços grocs. Per això cal mantindre la fermesa. Perquè cal mantindre’ls fixats, sense possibilitat de reflexionar ni donar-los punt de repòs. La paraula de Sánchez val el què val. Qui ha de mantindre’s ferm són els catalans. I saber que, en algun moment, tornarà a esclatar la violència. Ni tenen més recursos ni tenen eixida.

Sobre els límits que té l’estat espanyol , ja tastats l’1/O, completament d’acord amb l’editorial.
Sobre els avantatges que ens pot suposar a nosaltres aquesta limitació vigilada per “l’Europa civilitzada” , relatius. (La inoculació de la por ja ha fet els seus efectes al Parlament, als diputats empresonats… A més, és ingenu pensar que el suport internacional a Catalunya quan sigui més explícit, serà la solució. La solució serà gaudir d’una majoria social mobilitzada i proactiva, disposada a algun sacrifici -1, 2,3,4… dies de vaga- i tenir unes institucions (Parlament, Govern, Judicatura) preparades, llestes, i a punt per defensar el cop de timó d’inflexió que s’haurà d’exercir més o menys aviat)
Sobre la unitat, la cohesió. Em resulta difícil destriar el que veig i el que sento, del que realment s’estarà disposat a fer. Llegeixo declaracions de líders, comentaris de lectors, i el grau de partidisme, de sectarisme, no inviten a ser optimista sobre la generositat que s’ha de tenir en un moviment trencador com aquest. D’altra banda observo que a empentes i rodolons, els partits, obligats per ANC,Òmnium,pel carrer, … i per l’estat espanyol, quan convé van bastant a una. Ja veurem que domina.
En qualsevol cas, un elogi i una crítica als partits. L’elogi. Són l’eina necessària per canalitzar la comunitat. Són representatius de la nostra societat. Cada cop se’ls exigeix més deures d”‘accountability” i cada cop se’ls disculpa l menys les errades. No entenc quan alguns comentaris parlen dels polítics sobiranistes com a “ells”, i els ciutadans sobiranistes com a “nosaltres”. Si us plau, “ells” provenen de “nosaltres”, i si cada nova legislatura “ells” , diferent dels anteriors, continuen actuant amb molt de prudència, potser vol dir que “nosaltres” en el seu lloc, faríem el mateix. Per tant, confiança, crítica i exigent, però confiança en “ells”. Ells som nosaltres.
La crítica. No tant per la extremada prudència en actuar davant els embats espanyolistes, sinó per la desconfiança mútua entre JxCat, ERC i les CUP: Quin mal exemple, i quins mals fonaments, si construïm la república amb els partits vigilant-se de reüll, per tal de que l’adversari no tingui uns quants diputats més que nosaltres. Quin mal exemple i quins mals fonaments si el deure professional dels nostres treballadors i empresaris es confon amb submissió a l’enemic, i se’ls assenyala públicament (tema restauradors Roca). Resulta que condemnem la falta d’empatia dels espanyols, i massa vegades hi ha poca empatia amb els nostres companys de viatge sobiranista, que pensen diferentment.

Vicent, parles de quan el parlament faci un cop de timo… Pero sincerament aquest cop de timo no el faran mai, almenys no l’iniciaran ells de ben segur.
O els força PPSOEC’S o els forcem els ciutadans des del carrer, pero aquest avantatge de la perdua de la via violenta per part de l’estat espanyol, jo no el se veure, simplement perque no trobo que cap dels que esta a la ciutadella estigui disposat a desobeir res, i menys quan acaben d’acceptar sense immutar-se la aparicio del diputat temporal a l’ordenament juridic….

És ben cert que Espanya només té un camí que es diu violència, i és exactament el que estan intentant d’implantar aquí. És evident que la violència directa de l’Estat els ha costat un descrèdit brutal com a antidemòcrates a tot el món, i veient que no hi poden tornar, ara ho fan a base de comandos igualment organitzats, però sense uniforme. “Sin que se note el cuidado”, Ara deixen anar delinqüents lliurement pels carrers a crear pànic i a fer tant mal com puguin, en la seguretat que la policia no s’hi toparà mai, i si són denunciats, els Jutges ho arxivaran ràpidament “per falta de proves” que tots tenim menys ells. Només haurien de llegir el diari per a tenir-les totes.
Però nosaltres tenim la millor arma, la mateixa de sempre, la no-violència. És la que més temen i la que més els irrita, perquè no saben com lluitar-hi en contra. Ara, al “gobierno de España” se li acudit la “genial” idea que la solució és fer-nos votar un altre estatut. El senyor Sánchez (Zapatero 2) s’oblida que aquesta burla ja ens la van fer fa anys. El “apoyaré l’ehtatú” ja és per a nosaltres una lliçó passada. Ja hi vam caure una vegada i mai, mai hi tornarem a caure. Sempre ens heu mentit, i mai heu complert un sol pacte. Amb quina cara tan dura, mentre ens envieu sicaris que ens atonyinen pel carrer i de nit preteneu plantejar-nos que hem de creure altra vegada amb la mateixa merda de l’engany anterior? Com que no ens heu respectat mai, sempre us torneu a equivocar. I passa que ara ja no demanem res, sinó que exigim la independència d’un Estat que mai ens ha servit per a res de bo. D’un país i una cultura despectiva amb tot i amb tothom que mai ha estat la nostra ni mai ho serà. Perquè no és només que no ens agradi, sinó que a més, a base de no pujar mai a cap tren dels molts que generosament se us han ofert, us heu quedat tres segles enrera i ja no teniu possibilitat de recuperar el temps perdut.

I què passaria si Llarena porta a Schleswig Holstein als tribunals europeus com dèia ahir Ekaiser a Rac 1, que és el que s’ està parlant pels passadissos del Suprem? Tot en el que es basa l’ editorial ( que en principi és així), decau de cop, si no reconèixen com a vàlida la decisió dels tribunals alemanys. És més, em temo que és un inici de la deriva anti-europeísta, que pot tenir ressó en amplies capes de la societat espanyola si veuen seriament amenaçada la unitat d’ Espanya.

D’acord amb la majoria de comentaris. En desacord amb l’editorial, com quasi sempre massa optimista i poc realista.
A Madrid no canviarà res ni al gobierno ni al congreso on els diputats catalans van regalar el seu vot a fons perdut i ho tornaran a fer.
No hi haurà noves oprtunitats que vinguin de la Generalitat que no passi per unes noves eleccions i majoria independentista amb nous partits al capdavant.
La por i les picabaralles dels diputats així com l’estrategia dels presos han neutralitzat la victoria de Puigdemont amb sentència alemana (potser és el que volien?). L’Europa democràtica deu veure estupefacta com l’independentisme es doblega acceptant uns delictes que ells mateixos diuen que no han existit. L’Europa de l’estatus quo mira satisfeta com es desinfla la crisi i pot acabar complint el tracte entregant Puigdemont, sense que ningú mogui un dit per evitar-ho.
Al final resulta que nosaltres mateixos els hem fet la feina bruta. La repressió ha funcionat i per això ho seguiran fent, amb alcaldes, funcionaris, i tots els que vulguin treu-re’s del damunt.

Com diu un altre subscriptor, la Editorial està una mica ensucrada.

Com diu un altre subscriptor, si no mostrem fermesa, no ens respectaran.

Com diu un altre subscriptor, podem o estem malmetent l’inestimable valor de la sentència del Tribunal alemany, en no creure fermament en ella fins el punt de rebutjar la suspensió d’en Llarena.

Si no hi ha fermesa de conviccions, avalada per actuacions, no per xerrameca, anirem malament.

I aquest anar minant les conviccions és el que està fent ERC, la seva cúpula, amb Junqueras i Torrent al front.
Els ho han posat en safata, un Tribunal no contaminat ha sentenciat que no hi ha ni rebel·lió ni sedició. Però la porugueria d’en Torrent (ERC), o potser és una altra cosa mes greu, li fa atendre a un jutge que ha manipulat i regirat els fets i la seva pròpia llei fins a límits il·legals. Posa la submissió pel davant de la convicció en la sentència del Tribunal alemany.

Roger Torrent, pot tenir por, ho respecto, però aleshores que ell i els que pensen com ell, faci un pas al costat i deixi pas a gent amb conviccions fermes i sense por.
O no ho fa perquè expressament vol posar pals a les rodes de la República Catalana i vol tornar a l’autonomisme submís?

Fermesa, si no Europa no mourà mai un dit, i els fatxendes nazionalistes espanyols ens respectaran menys encara.

ESPAÑA COM LA REPÚBLICA POPULAR DE DONETSK?

Intentaré, sempre m’hi esforço, 1/ comentar sobre l’editorial mirant de no divagar gaire, i 2/ aportar algun anàlisi i poques emocions que, penso que interesen ben poc als comentaristes.

L’anàlisi que fa en Vicent que la violència ha estat desacreditada i que per tant sense el recurs de la violència, Espanya no té manera d’imposar-se, està ben construït però parteix d’una realitat que està canviant i en tenim indicis preocupants: l’Estat espanyol acorralat, es tanca davant Europa i podria esdevenir un Estat díscol antieuropeu on tota aquesta autoritat que entenem que l’obliga a unes normes comunes de capteniment en règims democràtics, no fos reconeguda i fins i tot atacada. L’ofensiva militar contra Catalunya no hauria de ser del tot descartable.

L’ofensiva del Suprem i el govern Sánchez a Europa demanant al govern belga “favors” pel jutge Llarena, o la tesi d’anar contra el tribunal de Schleswig Holstein recorrent a instàncies superiors, dues iniciatives, encara que esperpèntiques, sí que assenyalen una tendència de reafirmació nacional enfront d’Europa perquè la unitat de la pàtria està per damunt de tot. I en aquest context Espanya es podria comportar com la República Popular de Donetsk…

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

No entenc com fem confiança als polítics, president de Parlament, partits, agrupacions cíviques, plataformes… etc., quan comptem amb un portentós grup de visionaris, que opinant en un wall-post, i en poques linies, ens expliquen el que passa, i el que passará amb la República, sense que els polítics i liders se n’assabentin del que tenen entre mans.

De la má d’aquests visionaris, ja veig en Sanchez, Lesmes i la mateixa Merkel, de genolls demanant-nos que ens constituïm en estat, devant l’empenta del lideratge radical de sofá.

Benviguts/des oracles i pitonises

La força de la gent. La crisi de la monarquia. La crisi de l’estat. La via violenta desacreditada…
La represiò desproporcionada i violenta dels cossos policials espanyols, ha estat criticada, per una qüestiò d’imatge, punt. Treu desproporcionada i violenta i possa-hi constitucional a la frase i tot arreglat. Afer intern. Però si cal, hi tornaran. És l’únic que saben fer, no saben actuar d’altre manera. Quatre editorials de la caverna i els “aporellos” volen sortir d’Europa per tal que “nos dejen actuar”. Mentre tant, anem deixant fer als seus jutges el que els plagui, agenollats (eh, Torrent?) i anem patint els escamots ultras de la falange taronja, els seus discursos i els del pp. No és això violència?
Aquest estat oligarquic, ha estat en crisi un munt de vegades, i varies gràcies a nosaltres, se n’ha sortit. Fa segles que intenten autodestrüir-se i no s’ensurten. Crisi? I qué? Passi el que passi, ells seguiran com sempre, però quina garantia de res significa per nosaltres? Que ens arrosseguin amb ells, que ens espolin encara més?
Deixaran caure la monarquia, si volen. Votaran una repùblica? Canviaran tot per que res canvi. I a nosaltres qué? Contents de patir una repùblica federal ibérica? El somni d’erc fet realitat, de la maneta de socialistes espanyols i comuns? És molt més maco i modern estar ocupat i sotmés per una repùblica que per una monarquia, on vas a parar!!!
Però ens tenim a nosaltres. La força de la gent. Sense representaciò política (fins ahir, pot ser), sense rumb clar, però amb convicciò de ferro, amb un objectiu clar i amb l’unitat que no volen els (nostres?) partits. Serem capaços d’aconseguir-ho? Penso que, malgrat tot, sí. Però mentretant, no ens enganyem a nosaltres mateixos…

Partal diu “que això significa que espera (-en Pedro Sánchez-) que la Generalitat no repetesca les accions unilaterals. Però si això passa, cosa que és molt probable…”

Voldria saber:
¿perqué és molt probable una acció unilateral de la Generalitat amb un Parlament segrestat per ERC – Torrent i per la CUP que s’ho mira des del balcó?

Noves eleccions i fora del Parlament els partits autonomistes o porucs o sectaris.

Tots diem UNITAT – UNITAT – UNITAT i ells s’ho passen pel forro.

Tenir por no és un problema, es tracta de fer un pas al costat i deixar lliure el camì.
Però si tens por i no fas el pas al costat, estás posant pals a les rodes i et converteixes en un aliat de l’enemic.

Espanya farà ús de la violència. Segur.
Però també ès segur que será la ultima vegada.
Si estem units.

Crec que seguim sense conèixer l’estat espanyol i el sentiment de la majoria dels espanyols.
Davant d’un altre acte unilateral l’estat farà el que sigui, repeteixo, el que sigui, per imposar-se. No enviaran a l’exèrcit a disparar contra la gent, al menys d’una manera massiva. Però faran tot el demés. No descarto tampoc que deliguin en els grups ultres. I Europa només es mourà si la situació de facto (la que no es va produir el 27 d’Octubre) els produiex un problema molt gros.

Els polítics que es varen equivocar no han dimitit. I humilment, des del meu punt de vista, molts independentistes tampoc ho han vist. Tots els moviments independentistes han d’estar disposats a lluitar i patir. Fins it tot a aprofitar políticament el patiment (llegiu, llegiu Gandhi). Nosaltres luitem i hem de continuar lluitant pacificament i democràtica. I amb estratègia, no donant cops de cec; però, si us plau, no tornem a cometre els mateixos errors.

Josep Francesc Pèrez, ahir ja es va permetre insultar aquells que criticaven Torrent i altres que estan torpedejant el procés independentista. Després d’escriure “En comptes d’opinar mesuradament, acuseu imprudentment”, no només no s’aplicava la frase, sinó que passava a acusar qui opina diferent amb franca desmesura: “Els porucs vaticineu les mil desgràcies i de qui en son culpa. Desprès, quan passa tot el contrari, no sortiu a reconèixer que us vàreu equivocar, no. Al final ens haurem de creure que atàvicament, els catalans som un poble de cagats? Jo no ho vull creure. Però els que ho sigueu, si us plau, a la cuneta. Derrotistes no ens en calen.”

Deixant de banda que els fets d’octubre i de gener, com els d’avui amb el mateix Torrent de protagonista, exigirien que fos vostè qui sortís a reconèixer la seva equivocació, es torna a reafirmar en el seu desafortunat costum de no escriure la seva opinió sobre el tema de l’editorial, sinó de venir a desqualificar l’opinió dels altres: “Que penseu abans d’escriure?”.
Novament s’ho hauria d’aplicar vostè mateix. El que diu Maria Villarroya no només està pensat, sinó que reflecteix un pensament molt vàlid.

Tothom sap que l’editorial d’un mitjà no és el mateix que un article d’opinió, on es pressuposa que l’opinador expressa el seu parer personal més o menys lliurament (tot i que tampoc no sol ser del tot així). Un editorial representa la línia oficial del mitjà i és per això que sempre fa equilibris i sovint requereix interpretar-se més obliquament, en ocasions fins i tot més pel que no diu que pel que diu. Que en Partal no es “deixa anar” en els editorials ho sap veure fins el més il·lús. Si els seus equilibris i edulcoracions responen a la seva convicció que cal preservar la presumpta unitat de l’independentisme al preu de suplantar els fets amb eufemismes i interpretacions voluntaristes (alguns en diuen optimistes) i evitar tota crítica contundent a qualsevol dels actors del procés, o bé si obeeixen a altres raons, ja és més especulatiu, però quan algú és capaç d’explicar la renúncia i fugida del 27O en termes de “a la primera no s’ha encertat al 100%”, com feia dies abans, o bé està fent molts esforços de contenció editorial, o bé, si s’ho creu, hauria de dedicar-se a alguna altra activitat que no sigui l’anàlisi política. Prefereixo pensar que es tracta del primer.

Sigui com sigui, se li agrairà que en lloc de venir a alliçonar qui no necessita lliçons de vostè, es dediqui a enriquir el debat amb la seva lliure opinió sobre l’article amb els arguments que cregui oportuns, o a debatre educadament amb qui discrepi, i no pas a desqualificar qui demostra capacitat crítica i, sobretot, més respecte pels demés que vostè. Les tàctiques d’intimidació que practiquen alguns amb desqualificacions i retrets envers qui ja no passa per l’adreçador d’una censura col·lectivitzada implícita de mots i denúncies, ja estan a aquestes alçades massa desacreditades com per condicionar la lliure opinió d’aquelles persones que, a diferència d’altres, ja han estat capaces de deixar enrere l’autonomisme i assolir la independència, si més no, mental.

A Madriz i crec que a Barcelona també tenen un gran problema, encara no entenen que més de 2 milions de persones no volen seguir sent ejpañoles.
Però n’hi ha més, en som més, colcuns que no vivim al Principat i que ho som per imperatiu legal de conquesta, però que ni de cap ni de cor ens sentim ejpañoles, ja no hi ha volta enrere.

Som i serem catalans i ja no volem ser ejpañoles.

Els nostres polítics ho han de entendre i si no cap a casa, i nosaltres ho hem de viure cada dia i a cada moment, ser.

Fem sal cada dia.

La Violencia es la constitucion espanyola, i no hi altra cosa.
Son així els castellans i no tenen altra manera d’imposar la seva brutalitat existencial que la violencia, i cal recordar, al criminal Gonzalez, icetes i Reventos, optan per crear el GAL, com si ells fossin ETA.
Ara, si ells son violents, nosaltres hem d’esser valents i no cagar.se a les calces al moment principal.
Les 72 colonies escapades de la criminal españa sempre ho han fet a la força i els espanyols escapant.se com el que son, uns fantasmes amb sotana

Cuento una historia personal que, a lo mejor, explica un poco por qué está pasando lo que está pasando en ese mundillo de los partidos políticos independentistas.

Yo llegué al pueblo de Cataluña en el que vivo hace 5 años.

He ido a todas las diadas, concentraciones, reuniones, votaciones habidas y por haber.

Hasta el período 1-O – 27-O nunca jamás me interesó saber a qué partido político independentista votaba éste o aquel. Nunca. Y de hecho, los votantes de esos partidos tampoco lo decían porque durante esos cinco años el proceso que se estaba viviendo (por lo menos en mi pueblo) era transversal. Había un proyecto “Som una Nació i Volem la República”.

En ese fatídico período 1-O – 27-O se descubrió y descubrí que mi pueblo (en realidad, Catalunya) no era diferente de lo que ocurre en todas partes. Los partidos políticos anteponían su maquinaria de partido junto con sus intereses de partido, las más de las veces mezquinos, frente a los que siempre jugaron la carta de la transversalidad, y empezaron los partidos a ondear su bandera partidista. Eso sí con “sesudos” argumentos del tipo “Y es que nosotros tenemos presos en la cárcel” ¿Y? … ¿Entramos en una competición de quién tiene más presos o entramos en que a más presos más ponemos contra las cuerdas a los carceleros?

Se jodió la fiesta de la transversalidad y, la última habanera de todo este magnífico proceso inconcluso (que no doy por perdido) la bailan PdeCat y ERC bailándola a cara de perro.

Yo reivindico que les den por saco, sin violencia pero con determinación.

Som una Nació y Volem la República.

Los argumentos de que hay ampliar bases, si bien suenan sensatos (según el CIS de la Corte del Reino), chocan de bruces con la actitud de unos partidos que lo único que parecen querer es ser el Primer Partido a costa del Segundo.

Suena como suena pero si esta vez Catalunya no llega a ser República será por culpa de los partidos políticos independentistas no de la Corte del Reino. Ésta es la que más ha trabajado por el objetivo.

Hoy en mi pueblo, la gente empieza a decir lo de: “Sí pero es que ése vota a tal partido y el susodicho, no siempre, defiende a su partido”.

Mientras no recuperemos el increíble movimiento transversal que se ha forjado durante tantos y tantos años, estamos muertos.

No dejemos que los partidos políticos nos roben por la cara la iniciativa de un movimiento transversal, único en la Historia de este País