16.07.2018 - 22:00
Ahir us deia que en algunes coses estem millor i més preparats aquesta tardor que no pas l’octubre passat. Una és més que evident: Espanya es troba immersa en la pitjor de les crisis institucionals i polítiques que podia imaginar.
Fa un any, hi havia al poder un Partit Popular disposat a cremar totes les naus imaginables per combatre la revolta democràtica catalana. I les va cremar. De fet, les va cremar tant que s’ha destruït a si mateix. La seua posició era embogida en termes polítics, però molt ferma. Avui, ni la Moncloa ni de bon tros la corona espanyola no estan en condicions de jugar com ara fa un any. I, a més, els creix una pressió de l’extrema dreta que serà molt important a l’hora de deslegitimar l’estat espanyol i que, caient com caurà en l’antieuropeisme més radical, alienarà una part dels suports europeus que ara fa un any varen ser decisius perquè no engegués la República catalana.
Crec que no en som prou conscients, de la crisi de la monarquia espanyola. Les denúncies contra Juan Carlos dibuixen un panorama que deixa Felipe VI completament fora de joc. Ara ja és molt difícil de rebatre que els Borbons són una societat de cartera familiar amb dues empreses: la monarquia com a tal i els negocis, amb la característica determinant que la segona empresa depèn completament de l’existència de la primera. El cas Nóos afecta la filla de Juan Carlos, germana de Felipe, i el seu marit, que és a la presó. Si això no fos poca cosa, a Juan Carlos, ara l’han deixat exposat amb la relació de les seues gravíssimes corrupteles i difícilment podrà escapar-se’n. Amb la germana, Felipe va intentar marcar distància expulsant-la de la casa reial i ara haurà de tornar-ho a fer amb el pare. Però quan això passe, ja no li restarà cap ancoratge ni cap recanvi. Estarà completament sol contra tothom, acorralat per la corrupció i inutilitzat políticament arran del discurs del primer d’octubre. La caiguda de la monarquia espanyola no és una possibilitat tan llunyana com podia semblar i és evident que, si passés, tindria conseqüències dràstiques per a tothom, especialment per al Principat, que ja ha proclamat la República.
Però més enllà de la monarquia, la governabilitat de l’estat espanyol serà molt complicada. El PSOE té uns límits, interns i externs, que li posen tot molt difícil. L’única eixida raonable per a Sánchez és de governar un temps sense tocar cap problema real i solament fent gests. Però això serà completament impossible a causa de la revolta democràtica catalana. El judici de la tardor l’obligarà a prendre posició. I prendre posició li farà mal, faça què faça.
Si es manté en el bloc del 155, a banda de perdre tota la credibilitat, tindrà el problema d’enfrontar-se a tots els qui li han facilitat l’arribada al govern i, alhora, haurà d’aliar-se amb tots els qui el volen fer fora. No és fàcil, això. Però si se n’aparta i pren decisions, si fa d’Adolfo Suarez (per entendre’ns) i se la juga, aleshores el creixement de l’extrema dreta al PP i a Ciutadans, i amb Vox, que per primera vegada pot passar a ser un partit parlamentari, li farà molt difícil el governament i tensarà l’estat espanyol com no ho haurem vist mai.
Per a l’independentisme, serà molt important d’estar alerta de com es mou Pedro Sánchez i marcar-li sempre els límits. El president Torra li va reclamar que, com a molt tard el setembre, digués què pensava fer no solament amb els presos sinó també amb un possible referèndum acordat. Passat aquest mes, doncs, serà l’hora dels fets. I caldrà veure fins a quin extrem els republicans som capaços de continuar destrossant el règim postfranquista. Imagineu, per exemple, què passarà si Sánchez opta finalment per la repressió i el parlament espanyol esdevé ingovernable, i paral·lelament, el cap de l’estat apareix més acorralat que mai i el poder judicial arrossega el seu desprestigi per tot el continent…
Podeu llegir els altres editorials d’aquesta sèrie:
—La tardor de les oportunitats (1). La força de la gent
