La tardor de les oportunitats (1). La força de la gent

Des del principi, la força la té la gent. És el poble qui s’ha convençut de la seua pròpia força. I això és el que ho canvia tot. Aquesta és la base de la revolució catalana. I segurament per això hi ha polítics professionals que la temen Perquè saben que, quan triomfe, no podran continuar amb el seu paper. El que ja s’ha vist és que és imparable; perquè mira que Espanya ha fet esforços de tota mena. I està pitjor que abans de començar. I els catalans ara ho tenen tot de cara. Només un detall. No us oblideu dels catalans del Sud, que ja duem anys recolzant-vos.

A més del que movent la gent al carrer, què es mou a l’ombra ara amb l’atac al rei?

Sospito d’un ‘Pla Iceta’:

1) utilitzar Villarejo per carregar-se el rei.
2) Proper referèndum a Espanya:<> (potser a Catalunya amb 3 respostes en comptes de 2 per dividir-nos).
3) nova constitució ‘federal’ per a què tot continuï igual, admetria un ‘Estatut republicà del Principat’ per fer-nos contents. Només hauran sacrificat el rei.
4) Si surt “sí” hi hauria AMNISTIA per a tothom (Villarejo, Undargarin, Juan Carlos, Gurtel i tot el PP, EROs del PSOE, Pujol, Millet, ETC…. i també pels presos polítics catalans, que fins a les hores els tindrien tancats per a ser moneda de canvi).
5) Fer-se l’il.lusió que de que Ñ es regenera i posar el comptaquilometres a zero, però en qualsevol cas com a part de Ñ, sense plena sobirania.
6) EU torna a aplaudir i relaxa la crisi del deute.

RESPOSTA: el poble català vota NO al referèndum, encara que ens critíquin per ‘coincidir amb la monarquia’.

Tot i que tenim aquesta força, ara mateix tots els passos que poden
fer els polítics estan limitats al caprici del senyor president del
parlament, i fa mes por que una piranya en un bidet.
La suspensió de sis carrecs electes per part del senyor Llarena si ha
de passar pel parlament per fer-se efectiva hauria de ser un punt
d’inflexió dels nostres polítics.
Una cosa que pel que he sentit no te ni cap ni peus legalment parlant,
no pot ser aprovada pel nostre parlament, i menys si és per anar
contra nosaltres mateixos. Com mirarem o podrem confiar en ells si no
son capaços de defensar res de res, ni dins el parlament?

Estic molt d’acord amb el que dius, però hem de ser molt conscients que queda molta lluita encara.

És preocupant el moviment ultra, que no hem d’oblidar que va creixent i que gràcies a l’anunci de Pedro Sanchez de traslladar les restes del dictador Franco està ajudant a aquesta creixement, com hem vist avui al TN, persones molt joves, que segurament no el van ni conèixer.

Hem d’estar segurs que l’única manera de guanyar és no defallint i continuar la lluita pacífica al carrer. La mobilització ha de ser permanent.

És molt important, per a tots els independentistes mirar-nos als ulls i dir-nos: tot va molt i molt bé.
Sí, és lògic que siguem auto-crítics amb tot allò que va passar a partir del 10 d’Octubre de l’any passat, però també és lògic que ja comencem a “refer-nos” de tanta autoflagel.lació. Som una nació i dia a dia estem dremostrant al món que Catalunya bé es mereix “una missa” (sí, sí, com París).
Ànims, doncs catalans independentistes doncs cada cop falta molt menys per aconseguir aquella República tant sommiada.

Els partits poden anar fent les xorrades que vulguin, però han de tenir present, que una vegada s’engegui la república, cap dels que han estat promovent la desunió sobreviurà i només continuaran aquells que hagin promogut la unió. Aquella unió que exigim cada vegada que sortim al carrer a mostrar que tant se’ns en fot de quin partit siguem cada un de nosaltres, però tots amb plena consciència del que volem i tindrem, i això és el que ens uneix i no cap partit del dubte i del tastet perpetus.

Les independències les perden els estats que abans tenien la sobirania del territori en qüestió. Això pot semblar una “boutade”, però indica fins a quin punt cap partit de fútbol de seleccions està guanyat només per besar l’escut patri: el partit s’ha de jugar, i la pilota ha d’entrar. I estem fent gols, aprofitant que amb tantes urgències descuren la defensa, i deixen la porteria ben oberta.
Que la monarquia trontolli, només ens explica l’objectiu: al final, a l’espanyolisme li fa nosa fins i tot el text constitucional del 78. Aquest soroll resta al bell mig d’involucionar la part d’Europa que es deixi.
Avant, coratge i orgull per un moviment que val un imperi: la nova europa del segle XXI

Completament d’acord amb tu Vicent,
Si per un moment tornem la vista enrere endevinem un seguit de victòries del poble català els darrers mesos, i alguna derrota dels nostres representants polítics. Els nostres polítics , als que cal agrair l’abnegació i els sacrifici, són persones de carn i ossos i que usen mitjons normals com tu i jo, i hi ha moments de dubte, arronsament i desviament, però aquí estem el poble per menarlos en la bona direcció.
També intueixo que passaran moltes coses que ens sorprendran abans de l’onze de setembre i molt abans de les municipals.
Endavant i audàcia. República de Catalunya.

SÍ, LA FORÇA DESCOMUNAL DE L’INDEPENDENTISME

Diguem que hi ha una bona part d’ànimes catalanes tocades pel pessimisme de la derrota històrica, que se l’apunten tota sencera (la culpa) atribuint-la al mal fer del país. No es volen deixar il·luminar per les gestes del país, perquè en el seu esquema, només faltaria que reconeguent haver fet coses bé estéssim tan derrotats. Si tot es fa malament, és normal, no fa tant de mal al lluitador vençut abans de la brega. L’error és derrota. Només l’èpica heroica els és admissible. No comparteixo aquest tarannà. Ans al contrari. Dissabte, algú proper ja em va dir, sí, som 200.000 manifestants, què pocs… Doncs això.

A primera vista, com un riu amb corrent, el combat per la llibertat amb la gent mobilitzada amb un fort sentiment d’unitat, s’emporta el que en temps de calma haguessin sigut maniobres de frenada reeixida. I això resta protagonisme al partidisme, el condiciona, i el fa anar a remolc dels esdeveniments. Però això no fa que deixi de ser preocupant. És una feblesa del republicanisme.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Sr.Albert Miret, gràcies del comentari; normalment estic molt d’acord amb vostè, però avui no gaire: no em crec que Catalunya pugui estrenar la seva República independent amb els partits actuals encara remenant les cireres. No va passar gaire temps després dels fets d’octubre que vaig arribar a la conclusió (que ja no he abandonat) de que fins que no aconseguim fer desaparèixer ERC i CDC (i em refereixo com ja es pot imaginar, als seus dirigents, els seus quadres “territorials”, els seus “aparells”, etc., no les seves bases socials, es clar) tal com ha desaparescut Unió, i substituir-los per un altre partit central, de base ideològica el més àmplia possible (com ho és la gent que cada any ens trobem a les manis sense preguntar-nos els uns als altres a qui votem), inequívocament independentista, lliure de favors deguts, i sobretot lliure de partidisme antagonista i revengista, un partit a l’estil SNP, no aconseguirem l’objectiu. El meu lema, que m’autorepeteixo sovint a mi mateix, per mentalitzar-me de que va per llarg, és “amb ERC i Convergència no hi haurà independència”. I pel que fa a la CUP, molt m’imagino que seguiran fent el seu paper, i no em fan pas massa por ideològica-econòmica si mai tenen grans responsabilitats; potser m’ho miro malament, però a Berga, p.e., (jo no en soc, que consti) no em sembla pas que hagin anat a pitjor en l’actual legislatura amb l’alcaldessa Venturós i el mediàtic regidor Titot, que jo sàpiga.

Que el motor del moviment es la ciutadania, no n’hi ha dubte, i la veritable lider n’es l’Elisenda Paluzie, que un dia pot arribar a la presidencia.
Pero no oblidem que la ciutadania necessita els partits politics i que, amb totes les seves encepegades, els hem pogut instrumentalitzar perque ens portessin fins a aqui. Uns mes que uns altres, han mostrat capacitat d’evolucionar i trascendir les seves fronteres ideologiques. Si assolim la independencia, es probable que els partits actuals desapareixin i en neixin de nous. Abans, ho dubto.

De moment sembla que encara no podem prescindir dels partits polítics, però amb tot, em pregunto si no convindria alleugerir la motxilla amb unes eleccions que deixessin ERC i PDeCAT “tocats” (sobretot el primer) i una CUP amb 15 diputats o més… D’ençà de l’octubre s’ha vist a bastament que els dos grans partits sobiranistes (trobo excessiu anomenar-los independentistes) són, malgrat tot, un gran fre i llast per a l’independentisme autèntic. Són una “casta” que té molt a perdre (a nivell personal com corporatiu) tant en el salt cap a la independència com en la realitat d’una Catalunya ja independent.