31.03.2023 - 21:40
El retorn a Barcelona de Clara Ponsatí ha desfermat una d’aquelles discussions sense cap sentit a què ens ha acostumat tant el partidisme. Per contrarestar les contradiccions evidents que la seua presència al sud ha posat sobre la taula, s’ha activat una campanya mediàtica i política que proclama que Ponsatí, en realitat, deu a ERC i a les negociacions entre aquest partit i el PSOE el fet d’haver pogut tornar.
Hi ha dues parts que s’han de diferenciar en aquest debat. La primera té a veure amb el fet de si les negociacions d’ERC amb el PSOE han estat determinants per a reformar el codi penal o si tan sols han estat el colofó de la pressió europea. I la segona té a veure amb quin és el procés que ha desencadenat la transformació del tipus penal de la sedició. Això darrer és especialment important, perquè en realitat es debat si la via negociadora dóna resultats o si els dóna la via unilateral.
Començaré amb una afirmació que hauria de ser una obvietat: si el delicte de sedició ha estat formalment suprimit del codi penal espanyol és perquè va existir el Primer d’Octubre i la posterior proclamació de la independència. Supose que en això encara estarem d’acord tots.
Si no hagués existit el Primer d’Octubre i si el poder judicial i polític espanyol no hagués intentat de combatre’l amb el recurs a la rebel·lió i la sedició, el tipus penal de la sedició simplement continuaria endormiscat en les pàgines del codi penal espanyol sense despertar l’interès de ningú. O, si de cas, despertant només l’interés tècnic d’alguns experts en la matèria. Seria un anacronisme jurídic més que no molestaria mentre no tingués cap incidència pràctica.
Per això tot canvia quan la sedició s’aplica contra els fets de l’octubre del 2017. I especialment quan el procés d’independència i la repressió desencadenada per Espanya els fan saltar judicialment els exiliats fora de les fronteres de l’estat espanyol. Concretament, a Slesvig-Holstein. Quan el president Puigdemont és detingut i jutjat i el tribunal alemany decreta, el 12 de juliol de 2018, que el referèndum del Primer d’Octubre s’emmarca en un dret democràtic de llibertat d’expressió i no és cap delicte homologable en una democràcia.
Podem especular si, sense l’acció exterior, les autoritats europees també haurien entrat a reparar una aplicació només interna de la sedició. Però els fets són els fets i no es pot discutir seriosament que és a Slesvig-Holstein on es comença a qüestionar el peculiar codi penal espanyol i el seu ús per les autoritats polítiques com a mitjà de persecució política de la dissidència.
I en aquest sentit, el moment clau que explica la substitució al codi penal espanyol del tipus penal de sedició no és cap negociació política sinó l’anomenat informe Cilevics del Consell d’Europa –pel nom del polític letó que el va impulsar. El 21 de juny de 2021, l’Assemblea Parlamentària del Consell va aprovar aquest informe amb 70 vots a favor i 28 en contra, tombant una a una les esmenes del PSOE i del PP que volien rebaixar-ne el contingut crític. El document exigia l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats, la fi de la repressió i la reforma dels delictes de rebel·lió, sedició i malversació.
Pedro Sánchez va respondre de seguida, el mateix dia, alliberant els presos –Espanya no podia enfrontar-se al Consell d’Europa en un tema així de visible–, però va fer el ronso en la resta de temes. Tanmateix, un any després, el juny del 2022, el comitè d’Afers Legals i Drets Humans del Consell d’Europa va tornar a exigir la reforma de la sedició, i aquesta vegada, d’una manera encara més contundent i imperativa. I aleshores el govern espanyol es va posar a preparar el terreny i va reconèixer sense embuts que la pressió europea l’obligava a fer la reforma. Aquell mateix estiu, Pedro Sánchez ja va admetre que no tenia cap més remei i va ser aleshores quan vam començar a sentir com a argument central per a fer els canvis que calia homologar el delicte a l’entorn europeu, canviant-lo pel de desordres públics agreujats. Finalment, per sorpresa, l’11 de novembre de 2022, es va presentar la reforma del codi penal i es va engegar el procés que ens ha portat fins avui i al retorn de Ponsatí. Aquests són els fets.
I ara la reflexió. Fa uns dies, primer, Carme Tulleuda en un comentari i, després, jo vam advertir del perill que significa l’ús constant per part de l’autonomisme republicà de la coneguda tàctica de manipulació que consisteix a fer veure que les conseqüències són en realitat la causa –un tipus particularment enutjós de fal·làcia lògica. I per això, avui, crec que cal dir que la reforma del codi penal, la substitució del delicte de sedició, és la conseqüència d’una causa. Que aquesta causa és el Primer d’Octubre, la sentència de Slesvig-Holstein i l’informe Cilevics, per dir-ho de manera abreujada. I que cap d’aquests fets té a veure amb la tàctica política de renunciar a la confrontació i negociar amb l’estat espanyol sinó tot al contrari. És la confrontació directa amb l’estat i la seua repressió, que ha obert el camí al canvi legal que ha facilitat ara el retorn de Clara Ponsatí.
P.S. De tot això, en parlem a La tertúlia proscrita d’aquesta setmana, que podeu veure en vídeo o descarregar-vos pels canals més populars de pòdcasts.
