La subvenció que fa desaprendre o per què ja no fem disseny industrial

Parlem molt de la indústria. Ara és moda la indústria 4.0. No n’hi ha pas una definició clara; sembla més que ens hem posat d’acord que necessitem una etiqueta nova com a pretext per a fer les coses d’una manera diferent. Cal que parlem del què i sobretot del ‘què no’ cal continuar fent.

Si la indústria té sentit és perquè té un mercat per a subministrar productes. El disseny industrial és l’àmbit on les necessitats del mercat, la creativitat, la cultura i fins i tot la ideologia s’haurien de trobar. Han passat moltes dècades des que Santiago Pey, André Ricard, Oriol Bohigas, entre molts més, discutien si l’havíem d’anomenar ‘disseny industrial’ o bé ‘estètica industrial’.

Durant anys, els dissenyadors industrials van concebre màquines, electrodomèstics i molts productes destinats a la fabricació industrial. Eren experts en processos industrials i bons tècnics. La cultura formal d’avui, les proporcions i geometries dels objectes que utilitzem, són fruit del seu treball i dels processos de fabricació de què disposaven.

La famosa frase ‘dissenyes o treballes?’ dels anys vuitanta expressa el valor que vàrem començar a donar al disseny. Vàrem caure en el disseny de dominical, el d’objectes efímers, allunyats de la indústria i dels productes de consum. Disseny de ‘Cobis’, on es va confondre el disseny industrial amb el gràfic, on dibuixar màquines ja no era prestigiós, però sí que ho era dibuixar cadires sense coneixements d’ergonomia, de materials o dels processos per a produir-los a costos populars. Una època en què el fenomen urbà i les modes van fer que les esquerres oblidessin el poder democratitzador de la fabricació industrial. Polítics i ideòlegs allunyats de la Bauhaus.

El mercat no entén en política ni clans. El disseny industrial a Catalunya es va anar apagant a l’escena internacional. Les escoles i sobretot les universitats han fet la resta. Avui només queden els esquelets de l’ADI-FAD i de BCD. Les escoles d’enginyeria no han deixat espai a la ideologia necessària per a dissenyar ni les escoles de disseny han estat tècnicament solvents.

Allò que era un ofici, de cultura i tècnic, s’ha acabat banalitzant. A casa nostra el divorci entre estètica i tecnologia és enorme i és per això que ens costa de desenvolupar producte amb èxit als mercats. Un producte que ha de ser tecnològicament sofisticat i estèticament brillant.

Després del disseny de modes o de dominical hem empitjorat la situació. El mantra de la innovació i l’R+D com a solucions a la competitivitat industrial han convertit el procés de desenvolupament de producte en una carrera per a cercar, demanar i justificar subvencions per al desenvolupament.

Tant l’administració espanyola com la catalana han engendrat un sistema parasitari al voltant de l’R+D. Centres tecnològics, assessories expertes en subvencions i desgravacions fiscals i una sèrie pintoresca de consultors. Les empreses no reben ajuts per a fer més bons productes i fer bon disseny industrial. Les empreses reben ajuts només si els utilitzen en una llista tancada de proveïdors ‘homologats’ –una llista molt curta–, si ho fan amb uns procediments burocràtics molt sofisticats que justifiquen la necessitat d’assessories externes de suport, també homologades. Ja us podeu imaginar tota la picaresca que neix al voltant. Una picaresca que es va justificant a si mateixa amb l’argument de les garanties i la transparència.

Perquè ens fem càrrec de què costa aquest model, un exemple. Posem per cas que una empresa vol fer una inversió de cinquanta mil euros per a millorar un producte nou. Un centre tecnològic (a Catalunya ja només en queden dos…) informa l’empresa que si en comptes de cinquanta mil fa una despesa de dos-cents mil, pot rebre una subvenció. També la informa de tota la despesa que pot imputar creativament: compra de màquines, hores de tècnics, etc. Amb una mica d’imaginació us podeu arribar als imports que exigeix l’ocasió. La contra és que l’empresa –que segurament ho podia fer amb alguna petita col·laboració externa– ha d’efectuar una despesa del 25% al centre tecnològic i contractar una colla d’assessors per a fer la justificació del projecte. Podeu calcular que l’empresa i el país acaben pagant el doble del que costa innovar.

Algunes empreses –si volen dur endavant un projecte a temps i segons els costos previstos– han deixat de demanar subvencions. Algunes altres, hàbils políticament i administrativa, han fet de les subvencions un mecanisme de finançament. Grans empreses, que reparteixen grans dividends rebent importants quantitats de diner públic. Podeu consultar les llistes d’empreses que entre tots hem ajudat a fer R+D, des del govern de Catalunya i des del govern espanyol. Un article a banda es mereixen les targetes ‘love’ dels centres tecnològics del País Valencià.

Només hi ha una cosa pitjor que el lliure mercat: el lliure mercat amb les cartes marcades. Quan el govern torni a tenir capacitat de finançament per a reduir les desigualtats i estimular la riquesa, desitjo que ho faci d’una manera intel·ligent, si més no, per a no destruir oficis i ecosistemes tan delicats com era el del disseny industrial.

Jaume Cabaní
jcabani@industria21.cat
@jaumecabani