La sortida de l’infern, amb indicacions d’Anna Gabriel, David Fernàndez i August Gil Matamala

L’advocat i activista August Gil Matamala va arribar ahir a la presentació de la seva biografia organitzada per VilaWeb abraçat per un mocador groc d’esperança i acompanyat pels dos autors del llibre, Anna Gabriel i David Fernàndez. Més d’un centenar de subscriptors del diari s’havia aplegat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per escoltar i fer preguntes als tres protagonistes del llibre editat per Sembra Llibres que porta el nom del veterà advocat de títol i ‘Al principi de tot hi ha la guerra’, de subtítol. La primera tirada del llibre s’ha exhaurit en poques setmanes i la impremta ja treballa per fer tornar aquesta obra de recerca, conversa i memòria a les llibreries.

Gil Matamala, Gabriel i Fernàndez, després de respondre algunes preguntes del presentador, van conversar amb els assistents, molt interessats per la trajectòria vital, professional i política d’aquest advocat laboralista vinculat al PSUC els últims anys del franquisme i a l’independentisme després de la suposada transició. Gil Matamala, defensor d’una llarga llista de represaliats per l’estat espanyol, fent gala d’una capacitat dialèctica i de raonament admirable quan ja n’ha fet 83, va anar desmuntant les falsedats d’una suposada democràcia espanyola avançada i moderna. A més, en la seva diagnosi de l’evolució política catalana, va plantar una metàfora sobre el paper del pujolisme com a branca catalana del règim del 78: ‘Pujol va posar el país al bany maria deixant-lo en una situació que no era ni carn ni peix… O més aviat podem dir que era de peix bullit.’

Les preguntes dels assistents se succeïen i l’advocat i els dos autors responien, ara l’un ara l’altre, sense mossegar-se la llengua. Gil Matamala reflexionava en veu alta dient que, si les forces amb voluntat de canvi no haguessin estat tota la història en una baralla permanent entre elles, potser la situació actual seria diferent. Tanmateix, refusava de fer elucubracions sobre com hauria estat la història si les coses no haguessin estat com efectivament havien estat. També assenyalava l’1 d’octubre com un acte de desobediència esplèndid, un dels millors moments de la seva vida. I convidava a pensar que de ‘petits 1-O’ n’hi ha a cada moment de la vida perquè sempre hi ha una autoritat que pretén dir-te què has de fer.

David Fernàndez hi afegia que l’1 d’octubre havia obert moltes possibilitats. I que era així com calia mirar-lo. A més, va dir que la derrota de l’estat espanyol l’1 d’octubre havia estat severa i contundent. I demanava d’observar que ja no s’hi havia tornat a atrevir, perquè sabia que després d’aquella experiència es trobaria amb la dignitat i la resistència del poble català. Per una altra banda, Anna Gabriel convidava a reflexionar sobre el compromís de prendre partit i sobre la lluita antirepressiva. Avisava que quan hi ha repressió hi ha el risc de situar-se en una posició defensiva i dedicar-se tan sols a reconstruir allò que l’adversari es dedicava a destruir.

Entre els assistents, diverses intervencions de reconeixement i agraïment a la tasca de Gil Matamala com a advocat i activista en defensa dels drets humans i les llibertats polítiques. Des dels aprenentatges dels anys cinquanta i seixanta al seu costat a la tasca feta en defensa dels independentistes represaliats en el marc dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. El record també per les victòries jurídiques al Tribunal d’Estrasburg, amb condemnes contra l’estat espanyol per vulneració de drets i sentències injustes. Una protecció, l’europea, que Gil Matamala considera que és més feble actualment en el marc de la ‘fase decadent de les democràcies europees’. Per aquest expert jurista, la garantia de trobar empara als tribunals europeus és cada vegada més minsa.

Anna Gabriel i David Fernàndez van trobar en August Gil Matamala una referència que relligava gairebé un segle d’història amb el fil de la lluita obrera, popular, antifranquista, independentista, pels drets civils, polítics i socials. Van dedicar uns quants anys a escriure aquest llibre de mig miler de pàgines que ha vist la llum en un context que el pot fer més útil i més necessari que mai. Després de tantes batalles explicades i tantes lluites petites i grans viscudes, David Fernàndez clausurava l’acte amb una sentència de les seves amb inspiració chestertoniana: ‘Ja no aspiro a arribar a cap paradís; en tinc prou de sortir de l’infern.’