22.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.06.2023 - 09:10
L’editorial d’ahir, arran de la lectura de Catalonia: A New History, ha originat una gran varietat de respostes interessants, que em mouen a reprendre avui el tema i intentar d’afinar més què volia dir.
Enric Pujol, molt especialment, em diu que entre els historiadors no està tan resolta com jo done entenent la visió sobre l’origen de les nacions modernes, vinculada a la revolució francesa i el canvi que significa. I insisteix que ara la moda, si ho puc dir així, és mirar més enrere. Posa com a exemple preeminent el llibre d’Anthony Smith La nació en la història, editat en català, naturalment, per l’editorial Afers –que, de l’Horta de València estant, deu ser avui en dia una de les millors editorials del món, en qualsevol llengua, a l’hora d’acostar-se seriosament a la qüestió nacional.
Pujol –a qui he demanat que escriga un article sobre tot això– invoca en els missatges que m’ha enviat la revolució catalana de 1640 i els escrits de Pierre Vilar en què parla de trets “nacionals” prematurs ja d’ençà del segle XIII. I té raó en tot el que diu. De fet, Andrew Dowling mateix en parla i, efectivament, remarca que durant la revolta del 1640 “va emergir allò que podem definir com una forma de sentiment nacional entre les elits [catalanes]” i que “encara que el 1640 no va ser una rebel·lió nacionalista en sentit modern, tampoc no va ser una simple revolta popular, absent de component nacional”.
En aquest sentit, no em reca gens de reconèixer que, segurament, ahir em vaig deixar portar una mica massa per les meues prevencions particulars.
Com explique a Fronteres, la discussió sobre què són les nacions ja fa molt temps que dura, especialment entre els historiadors i els sociòlegs, i s’han fet dos bàndols, si em permeteu l’expressió, que en solem dir “modernistes” i “perennialistes”. Els uns, per explicar què és la nació, posen l’accent en el fet que és la decisió moderna d’un grup qualsevol de persones d’ordenar el patró de semblança-dissemblança amb els seus veïns –seguint la brillant expressió de Benjamin Akzin— en forma d’estat. Els altres, en canvi, posen l’accent en l’essència d’una definició, d’un reconeixement, llaurat durant segles. Segons els perennialistes, les nacions s’anaren creant abans de l’aparició d’aquest instrument modern que anomenem “nació” i, una volta aparegut aquest, simplement lluitaren, amb més fortuna o menys, per ser reconegudes com a tals i esdevenir estats nació.
En el llibre reconec que no es poden projectar al passat les formes modernes de consciència nacional, a partir de la nostra mentalitat d’avui, però també dic que tampoc no es pot negar tota consciència nacional prèvia al segle XVIII. I és a partir d’aquest matís, que segurament em va faltar en la redacció d’ahir, que jo em declare “modernista”. És a dir, que sóc dels qui creu que la consciència nacional, la voluntat d’estructurar-se com a nació, és un fenomen recent per bé que té arrels molt profundes en el passat. A això em vull referir, simbòlicament, quan faig servir l’expressió “sopa original” o “sopa primitiva”, concepte manllevat de la ciència quan hom parla dels elements originals a partir dels quals naix la vida.
I crec això perquè crec que, igual que passava amb la vida primitiva, la catalanitat, i qualsevol forma de nacionalisme en qualsevol part del món, no era ni és ni serà mai un procés inexorable i tancat, una cosa que no es pot modificar, sinó que és un procés dinàmic que s’explica a partir de la combinació d’uns elements primitius –potser essencials seria més adequat que primitius– que han donat com a fruit això que som nosaltres. És a dir, geografia, economia, llengua, història, demografia… I sobretot, sobretot, una lluita imparable a través dels segles per trobar el camí com a nació, com una construcció social que siga reconeixible per la resta del món. En definitiva, això que Dowling diu que vam aconseguir, finalment, el Primer d’Octubre del 2017.
La nació, per tant, és un procés dinàmic que només pren cos si arriba a ser un procés polític que busca el reconeixement internacional de la pròpia diferència. Per això la independència és la clau de tot.
