Del 2013 ençà, al president de Veneçuela i principal referència del chavisme, Nicolás Maduro, li costa d’alliberar-se de l’estigma de ser el substitut circumstancial d’Hugo Chávez. “Aquest no és com Chávez”, se sent a dir sovint. Chávez es va morir el març del 2013 a causa d’un càncer ràpid i, abans de morir-se, va designar successor Maduro.

Malgrat que han passat molts anys, sembla que Chávez continua essent el referent principal de la campanya; perquè Maduro l’esmenta constantment en els mítings i perquè en molts dels suports de campanya es fan servir fotografies de tots dos. Amb el pas dels anys, el chavisme ha anat perdent suport, però la pèrdua més gran l’ha sofert sens dubte al continent.

Conscient que l’atenció exterior dels Estats Units es desplaçava de l’Amèrica del Sud cap a l’est –l’Irac, l’Iran, l’Afganistan–, Chávez va aprofitar bé aquest canvi de paradigma internacional per estendre les polítiques d’emancipació política dels països dependents dels EUA als estats veïns, tot creant això que se’n va dir el bolivarisme. El fruit principal d’aquest esforç va ser el grup ALBA, nascut per coordinar les noves polítiques entre Veneçuela, Bolívia, l’Equador, Nicaragua i uns quants països petits més. Això va donar un gran suport al chavisme, temps enrere.

Però ara la solitud diplomàtica és el principal problema exterior de Maduro, perquè aquests darrers anys els líders d’esquerra de l’Amèrica del Sud són molt crítics amb la duresa que Maduro infligeix per restringir les llibertats formals. Pepe Mujica de l’Uruguai, Gustavo Petro de Colòmbia, Gabriel Boric de Xile. Lula, sobretot…

Chávez no fumava; Maduro, sí.