08.02.2024 - 21:40
És difícil de no emocionar-se amb l’arribada dels tractors a la ciutat. Ahir vam pujar a veure els tractors a la Diagonal, i el silenci admiratiu amb què els observaven els passavolants –mentre feien fotos de les llargues corrues davant el Corte Inglés, els negres edificis de Caixabank o l’edifici de Planeta– era molt eloqüent. Hi ha un respecte profund i ancestral pels pagesos, malgrat el “sentit despectiu i grotesc que anys enrere algunes publicacions indígenes donaren a la paraula”, tal com escrivia Josep Pla al seu llibre titulat precisament Els pagesos. Hi ha un fons d’honorabilitat i noblesa que connecta la ciutat amb la terra. Pla mateix, aquest darrer brot d’una nissaga arrelada al camp, que es considerava ell mateix un “trànsfuga de l’arada, de l’aixada i el rampí”, els va ennoblir a la categoria de quinta essència de Catalunya: “Els pagesos –em dic– tenen molts defectes, però encara les millors qualitats del país van lligades amb ells; toquen de peus a terra; tenen un sentit de la lentitud, de la calma, del treball, de la tenacitat, de la continuació, més acusat potser que en qualsevol altre estament. No són mai absolutament banals; no estan devorats pel neguit i per la tristesa de l’ambició. No pretenen ésser paràsits, ni funcionaris, ni escrivents ni batxillers. Que Déu ens els conservi! Que cada dia hi hagi més persones que sàpiguen llaurar, segar, batre, empeltar, podar, tenir cura dels animals. Que sigui respectat el recalcitrant individualisme dels pagesos!”
Cal ser, doncs, molt reconsagradament urbanita per no parar l’orella a les reclamacions del camp, que tenen quelcom de darrer acte de desesperació. Pla també ens alertava de les “persones accentuadament pedantesques que tendeixen pel mer fet de respirar, a creure que el seu paisatge urbà –generalment horrible– és el llombrígol del món i el desideràtum de totes les qualitats i de totes les quantitats”. Mirant-me els grans i petits vehicles agrícoles, no podia deixar de pensar que assistíem a l’elegia per un món que, malgrat tot, es resisteix a morir en la indiferència. El segle XX va ser l’accelerador que va fer passar l’agricultura de la subsistència al món tecnològic i al comerç internacional, amb els efectes directes de l’entrada a la Unió Europea i la consolidació de la globalització. Molts de nosaltres no hem de tirar enrere gaires generacions per recuperar l’arada, la falç i el trill. El meu avi matern, que enguany faria cent anys, va alimentar vaques i va llaurar amb mula i va acabar tenint telèfon mòbil. Ell mateix abandonà el seu poble de Terol per anar a fer la mateixa feina al Maresme, llavors la meca de la patata primerenca, que s’exporta principalment a Anglaterra. En pocs anys, aquella febre de la Mataro potatoes també es va acabar, i ell mateix va passar, previ pas pel món de la planta i la flor, al món industrial on es va jubilar. És a dir, en els seus vuitanta-llargs anys de vida, va veure una transformació total del món en què havia nascut.
Què pot fer-hi cadascú?
L’admiració cap als pagesos, però, pot derivar en el naïf bucolisme pairalista i la filosofia pastoral del bon salvatge, igualment secretat a ciutat per tones i tones de literatura, feta dels Segadors, de Manelic i dels cartells faistes de Carles Fontserè. És fàcil de fer-se una selfie davant els tractors a Gran Via, posar-hi l’etiqueta “Pagesia o mort” o “Orgull pagès” i el lema “La nostra fi, la vostra fam” i, alhora, no ser conscient del poder que té cadascú de nosaltres de mirar de capgirar les coses. El company Marc Casanovas, renovador del gènere de l’assaig culinari amb el seu memorable No sóc un dels vostres, a les xarxes socials constatava: “El silenci d’ahir de gran part del periodisme gastronòmic passant olímpicament de la còlera pagesa és eixordador. Tenim la incidència a la societat que ens mereixem si tractem l’impacte de la tractorada d’agricultors i ramaders com quelcom aliè a la cuina i la gastronomia.” I afegia: “Si amb la crisi climàtica, energètica i de biodiversitat no sabem polititzar el periodisme gastronòmic, ja podem plegar veles. Perquè serem un pamflet i parlarem exclusivament per a rics deslocalitzats de qualsevol realitat. El futur de l’alimentació i la viabilitat del sector primari és el tema central arreu. Crec, de tot cor, que el món no serà mai més el mateix després de tanta mobilització. Tot bull. I trobo a faltar que el periodisme gastronòmic surti del restaurant d’alta cuina per un dia.” Seguir-lo vol dir integrar la pagesia i els elaboradors en la nostra dieta periodística, tenir en compte la justícia alimentària, l’origen i la proximitat dels productes que destaquem, afinar la mirada política en el menjar.
Però, no tan sols com a periodistes dedicats més o menys a la cultura i la gastronomia tenim una responsabilitat, sinó també com a éssers que hem sofisticat fins a nivells estratosfèrics la necessitat animal d’alimentar-nos. Com podem aplaudir la revolta pagesa i, alhora, ser els millors clients de les grans corporacions de la distribució alimentària, que escanyen la pagesia, la ramaderia i la pesca i es basen en la importació en massa de productes de l’altra banda del món, eixamplant els costs ambientals que això implica? Com podem estalviar fins a l’avarícia en el que mengem i alhora ser esclaus de la moda que ens prescriu alvocat, salmó i quinoa, mentre no fem comptes de quant gastem durant l’any en plataformes de streaming, telefonia mòbil, viatges de baix cost o roba d’usar o llençar? Com podem ser tan solidaris amb totes les causes del món, que al capdavall obliguen a un compromís personal molt epidèrmic, i ser-ho tan poc amb allò que tenim a tocar, literalment, de casa? Essent perfectament conscient de la precarietat que a tots ens afecta, pregunto: estem disposats a fer el pas o no?
L’alimentació és política
Perquè, és evident: comprar als mercats i proveir-se de productes frescs de proximitat és potser més car que no pas fer la compra al supermercat, però també és més polític i més compromès. El fet cert és que si la pagesia està perillosament envellida, els mercats i les places deuen ser un dels espais amb una mitjana d’edat més alta, després de les esglésies, i amb risc pel que fa a la transmissió i l’aprenentatge. Ho observo cada setmana. Religiosament, cada dissabte, seguint la tradició familiar, faig la compra setmanal al mercat. En el meu cas al de les Corts, que és el mercat municipal que tinc per veí. Anar a plaça és tot un ritual, que implica passar per la verduleria, la peixateria, la cansaladeria, la carnisseria, ca la gallinaire, la pesca salada, la graneria… Ens hi podem arribar a estar hores, no sols dedicades a triar què comprem, atenint-nos a l’estacionalitat i el preu, sinó també a demanar consell sobre la millor manera de cuinar un determinat peix i quin tall serà millor per a estofar, o bé a descobrir que ja poques feixes del Prat cultiven la tradicional carxofa de Tudela, enfront de la nova, més resistent i versàtil varietat híbrida. Quant no es pot arribar a expandir el repertori culinari a plaça! Ara, si hom mira al seu entorn, pateix per la continuïtat d’aquest saber fer destil·lat d’ençà de temps ancestrals. Si les famílies joves –que n’hi ha– no omplen els mercats i eduquen la canalla en la cultura de mercat, quan ho faran? D’aquí a vint, trenta o quaranta anys potser ja serà massa tard per a revifar-la.
Ara, tampoc no m’estranyaria que algun dia tornessin a posar-se de moda els mercats. Fa deu anys, en un viatge a Nova York, vaig topar amb un mercat de quilòmetre zero a tocar de la Universitat de Colúmbia. Pensant que totes les modes dels Estats Units ens arriben indefectiblement al cap d’una dècada o dues, arribarà la moda dels mercats de pagès, que sembla que a Barcelona, almenys, comença a revifar? Tenim la sort que nosaltres no ens hem d’inventar ni la tradició, ni tampoc hem de fingir la proximitat. Vivim en un país prou petit perquè qualsevol habitant de ciutat tingui la pagesia, la ramaderia o la pesca a menys d’una hora de casa. Si volem salvar la pagesia, paguem-la. Omplim els mercats. Demostrem la solidaritat amb fets. Cuinar és un acte polític, com sempre diu la Maria Nicolau. Comprar a plaça i a productors de proximitat, també.
