La sisena República

Avui s’ha proclamat la República Catalana. Vint-i-set dies després del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre, el parlament ha aprovat les resolucions segons les quals es formalitza la proclamació d’independència i es posa en marxa el procés constituent. Després de dies d’incertesa i, sobretot, del d’ahir, en què la possibilitat d’unes eleccions el desembre va ser ben viva, la decisió d’avui ha desfermat l’alegria d’una multitud que ha desbordat els carrers del centre de Barcelona i d’arreu del país. Comença una nova etapa i els dies vinents seran decisius per al futur de la nova República.

Tanmateix, no és pas la primera vegada que a Catalunya es viu una experiència republicana. En el curs de la història, el Principat ha intentat unes quantes vegades d’esdevenir una república. L’objectiu no ha estat pas sempre la independència. Ben al contrari, unes quantes vegades els projectes republicans impulsats des de Catalunya han tingut una clara vocació de reforma profunda de l’estat espanyol. Des del 1641, a la guerra dels Segadors, fins als nostres dies podem identificar, pel cap baix, sis moments clau. Ací us els expliquem.

1641-1652, Pau Claris
La primera República Catalana va ser la de Pau Claris, a mitjan segle XVII. Des de final del segle XVI que la relació entre les institucions de Catalunya i la monarquia castellana era molt tensa, i l’esclat de la guerra dels Segadors (1640-1652) va significar un punt d’inflexió. El poble català, indignat pel tractament centralista de les polítiques de Madrid i l’ocupació del Principat –amb els abusos consegüents– per part de les tropes castellanes durant la guerra contra França, va dur a terme una revolta.

El 16 de gener de 1641, arran de la penetració alarmant de l’exèrcit castellà, Pau Claris al capdavant de la Generalitat de Catalunya proclamà finalment la República Catalana i acordà una aliança político-militar amb França. A partir d’aquí Catalunya va restar sota l’obediència de Lluís XIII de França.

El resultat és conegut de sobres. La guerra entre Espanya i França, que va posar fi a la guerra dels Trenta Anys, es va tancar amb el tractat dels Pirineus. Catalunya, que era la frontissa de les dues potències, en va sortir malparada: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir s’annexionaren a França.

1810-1812: L’ocupació napoleònica
La segona experiència republicana catalana va ser entre els anys 1810 i 1812, en plena guerra del Francès. És un període marcat per l’ocupació militar de les tropes napoleòniques. Com és ben sabut, allò que va començar com un travessia en direcció a Portugal –filobritànic– va acabar esdevenint una ocupació francesa de bona part de la península Ibèrica que tenia entre els objectius coronar Josep Napoleó, germà de l’emperador, com a rei d’Espanya.

El monarca espanyol Carles IV i el seu fill Ferran VII havien renunciat a la corona el 1808 i, a Catalunya, sobretot a partir del 1810, la política militar de Napoleó va anar acompanyada d’una voluntat creixent d’atreure els catalans, alguns dels quals –una minoria– van mostrar-se favorables a la tutela francesa. Però el 1812 França va decidir d’annexionar Catalunya al seu imperi i convertir-la, de facto, en una província.

1873: la república de Baldomer Lostau
La tercera República Catalana va ser un intent del republicanisme federalista català de capgirar la vida institucional de l’estat espanyol. Això sí, només va durar dos dies del març del 1873. Sobretot des de la revolució del 1868 –la Gloriosa–, els republicans eren la força hegemònica a Catalunya. A més, l’11 de febrer de 1873 va proclamar-se la Primera República Espanyola. Tanmateix, no va configurar-se com una federació, sinó que els dirigents republicans van unir esforços amb els monàrquics per mantenir una articulació centralista de l’estat. Això no va ser ben rebut pels defensors més acèrrims del federalisme.

Els mesos següents es van multiplicar els enfrontaments institucionals. Entre més coses, diversos municipis de Catalunya van demanar o proclamar la República Federal i la Diputació de Barcelona va constituir-se en representant de l’Estat Republicà Federal de Barcelona, inserit en la República Espanyola. En aquest context, Baldomer Lostau i Prats, membre de la Diputació de Barcelona, va encapçalar la dissolució de la institució i va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Una de les primeres decisions va ser eliminar l’exèrcit obligatori, que ben aviat va ser substituït per una Junta d’Armament i Defensa, el cos armat que va fer front als carlins.

Però el fet cert és que el projecte no va desenvolupar-se mai. El president del govern espanyol, Estanislau Figueres, va viatjar a Catalunya per entrevistar-se amb els representants de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i les Illes i aconseguí d’aturar-lo. L’estat català de Baldomer Lostau pretenia forçar la federalització de la nounada República Espanyola, però es va morir abans de les eleccions espanyoles que ho haurien pogut establir.

14 d’abril de 1931
‘Catalans: Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.’ Aquestes van ser les paraules emprades pel president Francesc Macià el 14 d’abril de 1931, quan va sortir al balcó del Palau de la Generalitat, davant la multitud que l’escoltava a la plaça de Sant Jaume.

Després de la caiguda de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i del fracàs dels governs de Berenguer i Aznar, es van fer les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII. Després d’haver triomfat en els comicis, Francesc Macià, dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, proclama unilateralment ‘la República Catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica’ el dia 14 d’abril. Poques hores després, es proclama la República Espanyola.

El nou govern espanyol va enviar els ministres Lluís Nicolau d’Olwer, Fernando de los Ríos Urruti i Marcel·lí Domingo a negociar amb Macià. Van acordar d’establir la Generalitat com a institució de govern de Catalunya integrada en la naixent República Espanyola. De fet, l’actual línia de presidents de la Generalitat prové directament de la república del 1931, restablerta amb el retorn de Tarradellas, i remunta la numeració als membres de la Diputació del General, institució d’època medieval que va inspirar la nomenclatura de l’acord del 1931.

El Sis d’Octubre de 1934
El darrer intent de fer néixer una República Catalana va ser el 6 d’octubre de 1934. Després de les eleccions del novembre del 1933, el govern de la república espanyola era a les mans de la dreta. Governava el Partit Republicà Radical, amb Alejandro Lerroux al capdavant i amb el suport parlamentari de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). El desencadenant de l’enfrontament obert entre el govern espanyol i el govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, fou la llei de contractes de conreu, aprovada al Parlament de Catalunya.

El dia 6 d’octubre a la tarda, després de la reunió de govern, Companys va proclamar des del balcó del Palau de la Generalitat ‘l’Estat Català de la República Federal Espanyola’. Però no va veure mai la llum. L’exèrcit espanyol va detenir Companys i tot el govern –tret del conseller de Governació, Josep Dencàs–, a més de diputats i regidors que li eren afins. Fins a la victòria electoral del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer del 1936 no van restar en llibertat.