La singularització dels socialistes valencians

No hi estàvem acostumats, certament. He viscut molt de prop les peripècies de la política valenciana des de la transició democràtica i no recorde mai que un dirigent socialista valencià s’haja desmarcat en cap aspecte important d’això que en diem Madrid. Puc equivocar-me i, si és el cas, rectificaré, però la meua percepció i la meua memòria em diuen que des de l’arribada del jove Joan Lerma fins ahir mai un dirigent socialista valencià no s’havia posat contra el secretari general del PSOE en un afer greu i transcendental. De fet, no recorde que ho fessen ni en un tema menor.

Per això em torna a semblar més que remarcable l’actitud de Ximo Puig. Podem, després del pacte amb Esquerra Unida, va proposar un pacte per al senat on també poguessen confluir socialistes, nacionalistes com Compromís o alguns altres i les coalicions afins a Podem. El PSOE, crec que espantat pel ‘sorpasso’, va dir que de cap manera, ni pensar-hi. I ahir mateix Rafael González Tovar ho va explicar en un contuberni socialista d’una manera ben contundent: ells no confluiran mai ‘amb partits disposats a permetre l’autodeterminació de Catalunya’, que en aquest cas vol dir amb Podem.

Diga què diga Madrid. Que a la plaça de Manises governen gràcies a un acord, el del Botànic, que van signar ells, Compromís i Podem i que pensen que és bo que aquest acord es reflectesca en la papereta del senat. Diga què diga Madrid.

Tenim la batalla servida, doncs, i la singularització política dels socialistes valencians ja és, en si, una notícia d’un interès polític excepcional. Ja veurem com acaba tot plegat, però Ximo Puig és el primer president valencià que jo recorde que anteposa la política valenciana a la política estatal. A Madrid estan molt preocupats per això, pel que això significa. Jo, en canvi, ho veig amb el màxim interès. No hi estàvem acostumats, és cert, però tranquils que si això tira endavant ens hi acostumarem molt de pressa…