La síndrome de la savina

“El cor em bategava, la vida se m’esgotava, havia de caminar amb por de no caure.” Així d’apassionadament descrivia Stendhal els efectes psicosomàtics de la sobredosi d’art i de bellesa que va rebre a Florència. I, encara que l’aire del Romanticisme ens quedi ja tan lluny, de vegades passa: un nus intens a la gola, un alè que et falta, un entumiment dels muscles o una fluixesa segons el cas, els ulls humits, fins i tot les llàgrimes. Que no hi ha un patró idèntic ni tampoc base científica que el pugui establir: apunta la sàvia Viquipèdia que la síndrome de Stendhal és, en realitat, diguem-ne, una extrema “reacció romàntica davant de l’acumulació de bellesa i l’exuberància del plaer artístic”.

Jo l’he patida davant d’un arbre.

Encara que patir no em sembla que sigui, aquí, el verb adient. Tenir, sentir, experimentar, percebre: millor.

I era bellesa i era una altra cosa, també: impressió, un pes estrany, un aclaparament, una consciència sobtada dels anys (més que dels anys: del temps mateix), no sé com dir-ne. I una emoció silenciosa i molt intensa. Allà, palplantada, gairebé tremolant davant d’aquell ésser majestuós, la soca trenada, clara i fibrosa, la verdor perenne de les petites fulles, amunt, algunes arrels al descobert com vells tentacles i una força de vida lenta, lentíssima i poderosa alhora, allà, deia, vaig notar l’indescriptible trasbalsament de la savina. Que no sé si se’n pot dir síndrome, però que s’ho ben mereixeria: síndrome o petit col·lapse o el que això sigui, escomet per ella mateixa, per la bella i vigorosa Juniperus thurifera, i també pel fet de saber, en contemplar-la, que ja existia abans que comencés la conquesta el rei Jaume I. Nou-cents anys, li calculen, de vida. Nou-cents.

I és ella, la magnífica savina, i són les que creixen amb ella. Jovenetes que encara guarden l’aparença de con, centenàries (tres-cents, cinc-cents cinquanta, set-cents anys) amb el cos modelat pel temps i les ferides. Són elles i és el seu entorn. El silenci. La terra difícil, pedregosa, poca aigua, forts contrasts i molt de fred, el cel claríssim, netíssim, com si no hi hagués aquí contaminació (perquè sembla que no n’hi hagi) i cap més llum que les estrelles. Timó. Tords. Rastres de fagines. I un abeurador. Dos. La runa d’un corral i, a dins, una altra savina formidable: l’ombra com un refugi per al ramat, saber que les fulles tendres són alhora llepolia.

És ben cert allò que diuen, que com més saps, més t’adones del que et falta saber, i avui jo em pregunto com pot ser que hagi viscut tant de temps (tant? ara, si poguessin, riurien les savines) sense conèixer aquesta meravella que tenim aquí, a tocar de tot, a casa. Aquest bosc que no és encantat sinó solcat de sendes; que es transforma i s’obre a les clapes de lleopard que hi dibuixa, entre els pins i els rosers de pastor, la savina muntanyenca, ajaguda o arrossegadissa (la que s’alça tan poc de terra que sembla un arbust i tu vés i aviam com li calcules els anys); que s’aferra als pendents i aguanta les nevades fins que arriba al sostre del País Valencià, als 1.838 metres que fa l’Alto de las Barracas.

Tot, dins del parc natural de la  Pobla de Sant Miquel, a l’extrem oriental de la comarca del Racó d’Ademús. I aquest petit municipi (petitíssim, amb prou feines una setantena de persones censades, que a l’hivern es converteixen en una trentena que hi visquin, sense botigues –un dia la setmana hi arriba la furgoneta del pa, un altre la dels queviures, el metge cada quinze dies– amb dues ermites, internet intermitent i un bar amb estufa), centre del món per a qui se l’estima, tan poca cosa si te’l mires de lluny, bé podria ser declarat oficialment, solemnement, poble monumental.

Perquè el seu terme és ple, pleníssim, és farcit de monuments. Aquella savina que em va deixar sense respiració n’és un. Al seu costat, n’hi havia un estol més. I més amunt. Arran de marge. Fora dels camins. No sé què té aquest poble que viu tan envoltat de gegants. Les savines, ja ho hem dit. Però els pins també. Pinasses (Pinus nigra). Pins roigs (Pinus sylvestris). Carrasques (Quercus ilex). De vegades te’ls trobes (què és aquesta bèstia que sobresurt de tot?), de vegades els has d’anar a cercar. El pi l’Aranya (250 anys), el pi l’Abuelo (300 anys), la carrasca de la Hoya (500 anys). Perquè és que, a més a més, n’hi ha molts que tenen nom. I que estan cuidats.

I és que tot sovint parlem dels arbres “de forma impersonal i col·lectiva” i ens són una pineda o un carrascar, “de manera que els seus components sembla que no tinguin individualitat. Tanmateix, cada arbre adult és únic, i n’hi ha que destaquen per diversos motius”. He escrit aquestes darreres frases entre cometes perquè són citacions. Les he tretes d’un llibre preciós que, precisament, descriu, retrata, contextualitza, singularitza els dos-cents cinquanta arbres monumentals del terme de la Pobla (dos-cents cinquanta de coneguts: és aviat dit). És obra (en tots els sentits) de Jesús Monedero, biòleg i agent ambiental en aquells boscos (Árboles monumentales y singulares del Parque Natural de Puebla de San Miguel, el va editar la Generalitat valenciana el 2017 i es pot descarregar aquí, per bé que només n’he trobat la versió en castellà).

És que no sé si ens n’adonem, si ho coneixem, tot això que tenim: no sé si som conscients que vivim, si bé ho mirem, en una terra de gegants.