La Siesta, la botiga d’art per a tothom que ho té difícil per a continuar

Quan passes per davant de La Siesta, art i objectes, del carrer de Ferlandina, de Barcelona, la llum càlida i els aparadors t’estiren la mirada cap a dins. No és solament un espai preciós ben conservat, d’aspecte antic i bonic. No, de seguida es veu que és molt més. Mercedes Rodrigo l’ha restaurat i cuidat sense descans d’ençà de l’any 2003 i l’ha omplert d’art de petit format i mitjà a l’abast de molta gent. Joies, escultures, ceràmiques, gravats i pintures omplen prestatges, vitrines i calaixos. Tan ben posats, que per més vegades que hi entris sempre descobriràs algun peça que no havies vist i que t’enamora. Que és una botiga màgica és poc discutible. Regala bellesa.

Seria més ortodox dir-ne galeria d’art, però poso “botiga d’art” al titular perquè s’acosta més a la proximitat que desprèn. També perquè té més a veure amb la voluntat de Rodrigo, que impulsa aquesta joia barcelonina. Ella sempre ha volgut trencar amb el concepte convencional de galeria. Per fer-ho, exposa moltes coses a la vegada i tria els objectes amb la seva mirada personal.

Si fos en un altre barri, tindria desenes de ressenyes i no seria una història de supervivència possible només amb sobreesforç i passió. Ara, però, Mercedes no pot més, l’ha d’abandonar. D’ençà de fa poques setmanes, a l’aparador hi ha un cartell que diu que es traspassa. El petit cartell és com una ferida oberta al mig del barri que dia a dia intenta d’emergir davant la indiferència i sovint menyspreu de la resta de la ciutat. El traspàs de La Siesta és un cop de puny a una ciutat que no sap estimar i protegir allò que té. És trist també pels veïns, VilaWeb és just davant, que sabem quants obstacles han de superar cada dia establiments memorables com aquest o com el bar Almirall o el Fidel.

Un exemple és allò que fa un any Rodrigo va haver de superar amb una lluita titànica, que segur que la va desgastar. Sobre el local tenia un narcopís, que va causar una explosió que va fer malbé part del local. En aquell moment va batallar fins a refer-lo i ho va aconseguir. Però el desgast passa factura. Així com la passa el fet que els lloguers per a viure al Raval, per increïble que sembli, poden superar els dos mil euros. Un altre fet que no ajuda és com la ciutadania té estigmatitzat el barri. Molta gent no gosa baixar-hi, no gosa travessar el laberint creat pels skaters a la plaça dels Àngels (la del MACBA).

Per sort, el traspàs no posarà fi a la galeria, perquè fa pocs anys La Siesta té una germana bessona a Gràcia. Cansada de les dificultats, Rodrigo va tenir l’oportunitat d’obrir un local a la plaça de Narcís Oller, 7, i ho va fer. Això ara és una oportunitat per a la supervivència. Rodrigo, de tant en tant, esquitxa la conversa, amb un “és una pena”, íntim, que li surt de ben endins i que procura controlar, perquè sap que no pot continuar. Li sap greu tancar aquest espai perquè pateix també pels artistes, que com més va tenen menys llocs per a exposar. Per a continuar el projecte del Raval està disposada que qui agafi la galeria pugui compartir els artistes amb qui treballa.

L’èxit de La Siesta (@siesta_art_i_objectes) a Instagram és espectacular, 10.600 seguidors en relativament poc temps. Però si és cert que ajuda, no salva. Segons Rodrigo, ara té menys clients que abans i malgrat els seus intents de ser pròxima, d’acostar el local a la gent, encara massa gent s’atabala i no acaba entrant. Si ho fa s’atabala i sovint no es relaxa per mirar. Així i tot, explica que la seva clientela és molt diversa i fidel. Que caldria ampliar-la, però que n’està encantada. Té de gent amb molts recursos a gent que treballa a la Boqueria o viu al Raval.

Actualment, la galeria treballa amb més de cent artistes i artesans diferents, que viuen ací. Hi té una relació intensa. Seria impossible de citar-los tots, però n’anomenem alguns, com ara els joiers: JuddyMacCaig, Fátima Tocornal, Veronica Menichini, Pablo Leonardo Martínez, Martina Pont, Ramon Puig Cuyàs. També té moltes peces de ceràmica ben diferents, d’artistes com ara Maya Kitti, Unai Cariñena, Mercè Rius, Feikko, Nathalie Rovirato i Kimi Mii.

En pintura, destaca molt el fons d’obra que té del pintor Manuel Castro; quan es va morir, la filla li va delegar la gestió del fons. Però en té molts més, ens fixem en les pintures i escultures de Pep Civit o les obres de Susana Uriach, Luis Filella i Març Rabal. A aquests noms, s’hi han d’afegir les obres de Rodrigo mateixa, que signa com a MeRo, que ens parlen de la solitud de l’individu contemporani.

Rodrigo també emmarca quadres, això l’ha ajudada a guanyar-se la vida i poder-se dedicar més als artistes. Per ella, el marc és fonamental per a qualsevol obra d’art i no es pot menystenir.