21.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 22.05.2018 - 09:50
Ahir un grup d’ultres va atacar una instal·lació de solidaritat amb els presos que hi havia a la platja de Canet i va causar cinc ferits, mentre un altre grup, a Brussel·les, arrancava part del cartell que identifica la delegació de la Generalitat i hi havia incidents aïllats en més platges. Alhora, el dirigent del PSOE feia unes declaracions extremadament violentes contra el president Torra i contra tot l’independentisme, unes declaracions indignants i repulsives.
El nivell de violència dels escamots i els polítics monàrquics augmenta com més va més, d’una manera ben visible. I això, evidentment, és el fruit, sobretot, de la seua frustració. Ells van creure que amb l’aplicació del 155 s’acabaria això que en diuen ‘el problema català’, però set mesos després constaten que no únicament no s’ha acabat, sinó que la situació és cada dia més difícil de resoldre d’una manera victoriosa per a l’estat espanyol. A la considerable resistència popular i institucional, que ha estat la clau de tot, s’hi afegeix un desprestigi internacional d’Espanya com no s’havia vist mai i unes derrotes jurídiques a Europa que couen. El bloc del 155 no té full de ruta, no sap què vol fer, improvisa a colps de titulars i si hi sumem l’existència de límits que, malgrat tot, no poden travessar i l’evident descomposició del que havia estat fins ara el poder madrileny, el panorama que veuen des de la Moncloa fa feredat. La guerra oberta entre els tres partits monàrquics per a veure qui se situa més a l’extrema dreta és, al cap i a la fi, la constatació definitiva d’un fracàs històric que no saben com resoldre i que nosaltres hauríem de tenir prou paciència per a apreciar en tota la magnitud.
Amb un envit de la gravetat del que hi ha a Catalunya, un estat no pot reaccionar pensant a curt termini i encara menys pot pensar en termes de derrotar l’oponent. Al punt a què hem arribat a Catalunya, fins i tot si implantassen una dictadura completa, a tot estirar aconseguirien contenir-nos un temps i ja veuríem si se’n sortirien. Però derrotar-nos en cap cas. Sense poder implantar una dictadura completa, això encara se’ls fa més difícil. I els sondatges semblen demostrar que la percepció ciutadana a Espanya va en aquesta línia, completament contrària a la dels tres partits dinàstics. La gent creu que el govern espanyol perd la partida contra l’independentisme i s’hi palpa el desànim. No us enganyeu amb els escamots: sempre són els mateixos i són pocs. Si fan tant soroll ara és precisament per dissimular el descoratjament dels seus en veient la derrota del colp d’estat.
Una derrota que, aquesta volta, a més, amenaça de ser definitiva. Perquè si amb la violència no n’hi ha prou per a imposar-se –i ara com ara no n’hi ha prou–, amb aquestes agressions, amb aquesta virulència verbal no fan res més sinó barrar qualsevol camí. Practicant la violència tanquen la possibilitat de la seducció i amb això la bifurcació entre les dues nacions esdevé cada dia més visible i més completa.
Hi va haver, fa anys, una Espanya que va convèncer moltíssims catalans com a projecte polític, aquella que es va articular simbòlicament entorn dels Jocs del 1992. Però ha desaparegut; curiosament, l’han feta desaparèixer ells mateixos. Jo aleshores ja estava convençut que els Països Catalans havíem de ser independents i que és impossible que Espanya ens accepte com som. Però reconec que els independentistes érem una minoria perquè l’estat espanyol havia sabut convèncer, amb fets, la majoria de catalans que ser catalans no era incompatible amb el fet de formar part d’Espanya.
Avui tot aquell esforç, el de fabricar una Espanya diferent, se n’ha anat aigua avall i d’una manera irrecuperable. Ni el PSOE, que va ser el valedor d’aquell projecte, ja no se’l creu. I l’estat espanyol s’encamina així a passos de gegant en una direcció que no pot fer res més sinó expulsar catalans –i no solament els del Principat–, bascs, gallecs i qualssevol altres que intenten ser alguna cosa. Sobre aquesta qüestió, en el darrer CEO s’apunta una tendència molt interessant: si els partits sobiranistes atrauen gent de tota condició, llengua i origen, els tres partits monàrquics cada vegada s’arreceren més en el vot ètnic –ells sí. Ells són com més va més diferents de la societat catalana, més tancats. I així no es pot guanyar mai, així no ens podran guanyar mai.
Serà difícil si la violència continua creixent? Sí. Cal acceptar-la sense més ni més? És clar que no. Espere que el nou conseller d’Interior done ordres concretes per a evitar l’actuació dels violents i perquè es respecten els drets de tothom. M’agradaria que la gent continuàs defensant l’espai públic com ho fa, amb fermesa però sense violència. I reclame que els polítics catalans denuncien sense defallir, ací i fora, tot això que passa, i això que fan personatges com Pedro Sánchez.
Però, al costat d’això, em sembla que hem de ser conscients i valorar, més que no ho solem fer, que el sobiranisme resisteix magníficament i que els treu de polleguera això que fem: plantar cara, sense perdre la calma. Simplement, per tant, cal mantenir-se com fins ara. Perquè amb paciència, i deixant que es retraten, anem aconseguint que cada dia siga més manifest que no hi ha cap projecte espanyol possible que puga interessar a la majoria dels catalans. Amb la nostra resistència tenaç els forcem a reduir cada dia més el seu espai polític a l’extrema dreta ultranacionalista i violenta, allà on avui es troben ja de fet Rivera, Rajoy i Sánchez. I això serà, és ja, la seua derrota com a projecte, el final espasmòdic de la seua proposta de nació.
