10.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 11.12.2021 - 11:19
Cada any igual. El dia que els espanyols celebren la seua constitució, com si fos un ritual, tornen a treure el tema de la reforma. No sé a vosaltres, Martxelo i Maria, però a mi és un dels debats que m’avorreixen més, aquest. De vegades ja ni llegesc què diuen.
Per què, si és només xerrameca? L’actual constitució espanyola va ser dissenyada seguint la forma del franquisme i, per tant, per a no ser reformable. Per aconseguir-ho, caldria l’acord de dues terceres parts del congrés, unes noves eleccions i l’acord de dues terceres parts més per segona volta. Més difícil, impossible. I encara més, si entre les coses que es pretenguessen tocar hi hagués la definició nacional dels nostres pobles o qualsevol cosa que s’hi assemblés remotament.
És veritat que la constitució ja s’ha reformat algunes voltes esquivant aquests obstacles. La cancellera alemanya Angela Merkel, que s’ha jubilat aquesta setmana, ho va aconseguir, amb la seua autoritat indiscutida pel gran poder espanyol. Tota sola. Sense acord de les dues terceres parts ni eleccions ni segona ronda ni res de res. Però tots sabem per què i com.
La paradoxa és que la constitució espanyola és com més va més vella i anquilosada, i com més vella es fa, menys la volen rejovenir. Enguany, se’ls veu preocupats per si toca que regne alguna néta de Juan Carlos –per exemple, si algú demostra que el pare, com tota la família, és un corrupte– i resulta que no podria perquè el text només preveu homes coronats.
[Tot i que el debat ha estat al carrer aquests dies, amb posterioritat a la publicació d’aquest article, un subscriptor de VilaWeb m’ha fet notar que el tema no és real car la constitució espanyola no impedeix que hi haja una reina sinó que només marca un ordre de prevalença a favor dels homes. Ho aclarisc i demane disculpes.]
Per això, en el fons a mi ja m’està bé que es tanquen en banda a tot. Perquè com més es tanquen en ells mateixos, més gran serà la crisi que esclatarà en qualsevol moment. No és que em preocupe, doncs. Més aviat sent curiositat intel·lectual per veure com un país, Espanya en aquest cas, es pot anar enfonsant sense reaccionar i per com reaccionarà, supose que com sempre al darrer moment. I ho faig amb una mirada com entomològica. Sobreposant-me, això sí, a l’avorriment. Buf.
