La Setmana del rap de Josep Vallverdú

Hi ha un home centenari, camisa vermella, afaitada impecable i barbeta blanca ben característica. S’aixeca i comença a recitar el que ell mateix anomena “El rap dels cent anys”. Darrere seu, sobre l’escenari, xavals que ni en somnis s’haurien imaginat allò que passava. Formen part dels grups de trap 31 Fam i Bounce Twice, i amb la seva estètica de banda de música urbana són a molta distància de l’elegància de l’home que recita el rap i que, contra tot pronòstic, els fa emocionar. Els músics han  participat en un acte anomenat “Ens faltaran llorers” en què, a ritme de trap, han fet versions modernes o rèpliques del rector de Vallfogona –de qui enguany es commemora el quatre-cents aniversari– i de Josep Vallverdú, l’home del centenari, que no s’ha volgut perdre la festa i que s’emporta una ovació enorme, sentida i profunda del públic que ha omplert de gom a gom l’escenari de la Setmana del Llibre en català per retre-li homenatge.

Aquest ha estat, sens dubte, un dels grans èxits d’aquest certamen de la gran festa de les lletres que durant deu dies ha ocupat el Moll de la Fusta de Barcelona i que es consolida no tan sols com una fira de llibres sinó com el gran festival literari i cultural de Catalunya en la represa de curs. Les xifres oficials parlen de més de 60.000 assistents i d’un augment de facturació, però la Setmana, viscuda de dins estant, és una qüestió de persones, d’emocions, de retrobaments, quelcom que va més enllà i que passa per detalls petits, com ara, els regidors tècnics dels escenaris traient cada matí un poalet amb aigua al costat de les palmeres perquè els gossos s’hi abeurin. Detalls petits d’una humanitat fora mida d’un equip que ha de vetllar perquè es facin més de 300 activitats, que aviat és dit, i que malgrat que la processó vagi per dins sempre tenen un somriure per a tothom que puja dalt l’escenari i una solució per als qui són a sota.

És dissabte 16 i els expositors comencen a estar molt cansats d’una Setmana en què la calor ha tornat a ser la protagonista. Dins les casetes, sovint ha estat complicat de treballar amb aquesta temperatura, però la fira és plena de gent perquè el dia abans ha plogut a bots i barrals i, en canvi, no ha refrescat gens. Els actes suspesos no s’han pogut recuperar –entre els més importants, la celebració dels deu anys de Llegir en Català i l’anunci de la represa de la publicació de la revista L’Avenç–, però les signatures s’han mirat de reconduir i no hi havia hagut mai tants escriptors signant llibres a la vegada. Som molt lluny del divendres 8, quan la Setmana es va obrir al públic, som molt lluny dels nervis del primer matí, de les incidències amb la neteja de les casetes, dels transportistes que es perden per arribar al Moll de la Fusta (quin paper més galdós, el dels transportistes i els dels guardes de seguretat, on el català brilla per la seva absència), amb la tensió d’haver de tenir-ho tot impecable al cap d’unes hores. Es fan juguesques, fins i tot, sobre si s’aconseguirà de vendre un determinat títol o no, i algú diu que pagarà una cervesa si aconsegueix de col·locar un sol exemplar de la Història de l’odontologia a Eivissa i Formentera. És jugar gairebé sobre segur i, és clar, la cervesa no es paga.

Memòria de Martí Gasull

Arribar a aquests dos dies finals de la Setmana és ser a punt de fer el cim. Enguany, hem tingut sort i a la parada seixanta hem estat a tocar de l’escenari número 1 i hem pogut gaudir de bona part de la programació, com per exemple la presentació d’El vuitè cel, de Bernat Gasull, un dels grans llibres de muntanya editats recentment a casa nostra i que ens explica la tragèdia del Manāslu la tardor del 2012, quan onze muntanyencs de primer nivell internacional hi van perdre la vida per una allau. Entre ells, hi havia el seu germà Martí, un dels fundadors i impulsors de la Plataforma per la Llengua. El llibre l’ha editat Tushita, i l’acte serveix per a entendre que fer muntanya i alta muntanya era una de les maneres de fer país de Martí Gasull. El volum del germà és preciós i esdevé un llibre molt bell per a intentar d’entendre també la natura i la muntanya.

Unes muntanyes més properes, les del Pirineu, apareixen sovint en la literatura andorrana, que així com la dels escriptors valencians i els illencs també té el seu matí a la Setmana. Els no andorrans també escriuen sobre els Pirineus i sobre la memòria, un dels grans temes d’aquesta Setmana, i així continua el boca-orella de Mentre duri la flama, de Jaume Albert Ollé, publicat per Pagès Editors, una història de fugitius del nazisme que arriben a casa nostra gràcies als passadors pirinencs narrada amb la seva mestria habitual. I si hi ha un escriptor andorrà que aquests darrers anys ha fet una explosió brutal és, sens dubte, Iñaki Rubio, que ha arribat a la represa literària amb Comanegra i el seu Pau de Gósol, que recrea l’estada de Picasso al Pirineu.

I, precisament amb una indagació sobre la memòria, el dissabte 9 la periodista Anna Guitart va entrevistar Ferran Torrent, en un altre exercici de periodisme cultural en directe de pinyol vermell. La Guitart va saber treure algunes de les grans confessions de Torrent, que es va ficar a la butxaca el públic al primer minut de la seva intervenció, així com ho ha fet durant tota la seva trajectòria, convertint-se en un narrador imprescindible per a entendre la història contemporània del País Valencià. El seu mètode narratiu es va posar perfectament al descobert: “Anar als llocs a escoltar, i si vols sentir el millor valencià, anar el dissabte al matí a l’Estació del Nord i al Corte Inglés, quan la gent dels pobles va a comprar roba. Hi sents el valencià més pur del país i el pots aprofitar per a les novel·les.”

Periodisme de luxe amb Txell Feixas

Anna Guitart ha tingut molta feina aquests dies a la Setmana. Si la conversa amb Torrent va ser un diàleg molt ben guiat, es va saber apartar a temps i cedir tot el protagonisme a Txell Feixas i Marta Orriols, que en un dels actes centrals del Matí d’Òmnium –quin gran matí per als expositors, el dijous, com es nota que els socis de l’entitat sempre han estat disposats a fer país donant suport a la indústria cultural catalana i especialment a la del llibre– varen exhibir una complicitat, una amistat i una profunda comprensió de l’ànima humana com palesen en els seus llibres, Aliades i La possibilitat de dir-ne casa, respectivament. Quan Feixas parla de periodisme, de corresponsalies i de nenes a l’Orient Mitjà paga la pena de deixar d’intentar vendre llibres per escoltar-la una estona: la classe magistral és de les que no es paguen amb diners.

La Setmana també són tots els accents del català, les abraçades, els retrobaments, les complicitats. Des del rossellonès de Joana Serra, de la llibreria Catalana de Perpinyà, que per primera vegada ha estat a la Setmana juntament amb Mireia Falquès, d’Edicions Trabucaire, fins a la profunditat de les gloses de Mateu “Xurí” o la vehemència de Biel Mesquida (imprescindible la lectura de les seves Passes per Palma), passant per tots els editors valencians i deixant-nos tots els que no podem esmentar que podrien servir per a fer una classe de dialectologia dels Països Catalans sense sortir del recinte del Moll de la Fusta, que se suposa que serà un escenari cabdal de les celebracions del centenari de la mort de Joan Salvat Papasseit l’any vinent. Allò que més s’agraeix és aquesta complicitat dels companys quan passen per davant la teva parada i s’ofereixen a anar fins al bar a cercar-te qualsevol cosa, o que te la vigilin quan estàs sol i has d’anar al lavabo, o que et facin un lloc a taula a qualsevol dels bars i restaurants de la contrada aptes només per a turistes i editors i llibreters afamats. Poder riure de bon matí esperant que passi molta gent i sabent que tots som competència, però tots treballem per crear més lectors i per fer un país millor. Naïf, potser sí, però sense idealisme no hi ha edició, o si més no això expliquen les editores aplegades per Magda Gregori al seu llibre, publicat per Fonoll, i que també s’ha presentat aquests dies.

Dins la parada, agraeixes molt cada visita dels amics, dels autors, dels lectors. La gent fidel que apareix i et diu “El llibre que em recomanares l’any passat em va agradar molt, dóna-me’n un altre”, o, encara més, el que et fa emocionar: “El meu fill llegia molt poc, però el llibre que vàrem comprar aquí l’any passat li va agradar molt i ara llegeix molt”, i que qui vingui no sigui la mare sola, sinó la mare amb el fill, que és qui ara tria el títol que s’emportarà. Això, que ens ha passat a gairebé tots aquests deu dies, et recompensa el mal de peus i d’esquena, la calor. Això és la vida.

Rauxa i seny

De la mateixa manera que és emocionant veure cada matí o cada horabaixa el somriure i la bona predisposició dels editors d’Adesiara i d’Adia Edicions i Lleonard Muntaner, que han tingut les parades més acostada al bar, però una mica com a banda de la resta, i en canvi han lluitat i defensat aferrissadament tres catàlegs que són dels que engrandeixen una cultura: clàssics, poesia, assaig, territori, novel·la universal, traduccions excel·lents, riscs editorials l’un darrere l’altre. Parafrasejant el gran Roberto Bolaño, podríem dir: “Si hagués d’assaltar el banc més protegit d’Amèrica, a la meva banda només hi hauria editors en llengua catalana”, perquè la seva valentia és fora de tot dubte, amb tota la temeritat, però també amb el punt de seny que assegura la supervivència.

I encara uns quants noms propis més per a anar acabant aquest enfilall, que en mereixeria molts més: la notícia de la nova novel·la d’Alba Sabaté que arribarà a l’octubre, perquè, és clar, la Setmana només és la porta de la represa, i que t’explica amb la boca petita però amb un somriure d’orella a orella; el de Regina Sirvent, que un any després encara continua estenent Les calces al sol, un d’aquells èxits inesperats i bonics que passen de tant en tant i que fan que aquest negoci sigui tan especial; el de Montse Ayats, que ha defensat a capa i espasa el pla de la lectura en què tots tenim tantes esperances; el d’Izaskun Arretxe i tot l’equip de la Institució de les Lletres Catalanes, que han aconseguit de dur molta més gent jove a la Setmana; el de Cristina Domènech, directora de la festassa; i, és clar, el d’Ilya Pérdigo, el president inesperat de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana que, amb tot l’equip de la Setmana i la junta de l’associació, han passat amb molt bona nota la prova de foc i s’han posat fins i tot l’americana quan calia, per fer palès a totes les autoritats que, amb ells o sense ells (però millor si continuen ajudant una miqueta), els editors en català són imparables.