La sequera i la memòria, un tàndem imbatible

Els humans fem molta befa de la presumpta desmemòria dels peixos, però cap espècie es veu el gep. La pandèmia de la covid és un testimoni ultraconcentrat d’aquesta nostra naturalesa amnèsica, un sacseig del qual havíem de sortir tan millors i amb tantes lliçons apreses i al final, té: algú que es despertés en aquesta hora d’un coma de quatre anys no hi notaria la diferència.

Molts il·lusos com servidora, també desmemoriats, vam voler veure en aquella crisi històrica una oportunitat definitiva –si no era ara, quan?– per a revisar-nos els vicis i repensar allò que en diem el model de país. I bé, per somiar no fan pagar. Un cop passada la por, el motor es va tornar a engegar i la roda va tornar a girar, però era la mateixa roda vella, lobbista i extractiva d’abans, ara amb l’impuls desfermat d’un pendent avall. A nivell macro, es van batre rècords de grans fortunes, rècords de turisme de masses, rècords de beneficis empresarials sense retorn social. A nivell micro, els bars i terrasses tornaven a estar a petar, igual que les carreteres dels caps de setmana. L’individualisme cultivat durant el confinament es va combinar amb les onades de calor successives: els aires condicionats domèstics i les piscines particulars –per poc que tinguessis un pam de terreny o una terrassa reforçada– havien deixat de ser un luxe d’uns quants.

Instal·lats en aquesta deriva, es pot dir que l’acceleració de l’escalfament global ens ha agafat en mal moment. Massa crisis alhora, deixeu-nos respirar. I així és com hem arribat a l’última emergència històrica, malgrat l’avantatge de quaranta mesos de sequera: boquejant com peixos al fang (que em perdonin els peixos per la fixació). Tot d’un plegat, els mitjans han començat a fer el carrusel de fuites de les canonades municipals, minut i resultat, desplaçant-hi unitats mòbils com si l’accident fos calent –de la famosa fuita de Badalona, n’hi ha vestigis informatius que daten del 2008–, i l’administració es reconeix col·lapsada per l’allau de peticions d’ajuts per a adobar les xarxes. Qualsevol diria que ha estat el decret d’emergència el que ha portat el desastre i no a la inversa.

El 2024, any de ciència-ficció, és notícia que una capital de comarca instal·li sensors per detectar les fuites; o que la batllia de Barcelona anunciï que vol fer obligatoris els sistemes de reaprofitament d’aigües grises en obres noves i remodelacions; o que l’oposició municipal de Lleida exigeixi al seu govern “que avancin en la modernització dels sistemes de reg i en el control i la reparació de fuites d’aigua”. Informacions rònegues, d’un altre temps, que conviuen vergonyosament i estrepitosa amb els “fets i gent” sobre flipats que s’autoabasteixen i reciclen l’aigua a casa, establiments privats que capten i reutilitzen la que han de menester, o municipis que ja fa dècades que apliquen la gran pensada que el govern de Barcelona acaba d’anunciar per a tots vostès.

En conjunt fa l’efecte de desori, de decisions preses a corre-cuita sota l’ombra allargada de les eleccions. Quines eleccions? Les autonòmiques de l’any que ve?, les municipals d’aquí a tres anys? Tant se val, aquest present continu i desmemoriat també conté una perpètua campanya electoral. Vet aquí el temor dels socialistes l’any passat, abans de les espanyoles, quan van frustrar la cimera catalana per la sequera; vet aquí el temor del govern actual del Principat de posar límits de consum d’aigua a càmpings i hotels, que si de cas que es mullin –he– els ajuntaments. Si l’emergència per l’aigua es pogués dibuixar, seria un dit que assenyala sempre cap al veí del costat.

Oh, ves, què volem. La política del nostre temps només segueix la veta a la societat de l’hiperpresent, en què tot allò que passa ara mateix i aquí mateix s’enalteix –als parlaments, a les xarxes– i tot allò que ens espera en un futur sempre pot esperar més. Tot sigui per guanyar temps, fins el dia que torni a caure aigua del cel i ens puguem abandonar de nou a la plàcida delícia d’oblidar. Perquè, en l’oscil·lació del pèndol que és el canvi climàtic, un dia tocarà de tornar a ploure, i si plou prou durant l’interval que ens separarà de la pròxima sequera –cada vegada més curt el primer, cada vegada més llarga l’altra–, l’amnèsia pot tindre conseqüències fatals. Ara bé, dit tot això, tampoc no em declaro pessimista del tot.

Fa només un parell d’anys eren d’actualitat catalana tres grans macroespeculacions: els Jocs Olímpics d’hivern –“El govern manté la seva candidatura: ‘Catalunya està preparada’”, feien els titulars–, el Hard Rock a la costa tarragonina –“el govern treballa en el PDU”, deia el Diari de Tarragona en la llengua de Valladolid–, i l’ampliació de l’aeroport del Prat a frec d’un mar que se l’ha de menjar, com si fóssim el Dubai del Mediterrani. Doncs bé, a la Catalunya dels 8 milions de consumidors d’aigua i dels més de 20 milions de visitants anuals, aquests projectes per una raó o altra resten aturats –el primer de manera definitiva. Si bé hom sol atribuir-ne tot el mèrit als poders fàctics espanyols, qui coneix el país també hi sabrà veure la influència de dos grans factors: per una banda, l’oposició d’una opinió pública amb consciència ecològica, organitzada i en xarxa, i de l’altra, l’oposició climàtica que no està per orgues, com ja s’està demostrant. Per tant, ja us ho diré: si es tracta de forçar decisions valentes i de collar governs, no sé de cap altre tàndem amb més sintonia que aquest.