14.10.2019 - 21:00
TEMA DEL DIA
Sedició. El Tribunal Suprem espanyol ha emès finalment la sentència que volia Pedro Sánchez. La sedició és l’acusació que va formular durant el judici l’advocacia de l’estat, que depèn del govern espanyol. I és la que es pensaven que serviria per a construir el marc mental que la sentència havia estat ‘tova’. La indignació de l’extrema dreta política i judicial havia de fer la resta. Però el pla, a Catalunya, ha fallat. La duresa gratuïta de les condemnes, que sumen gairebé cent anys de presó, ha engegat a dida l’estratègia del govern espanyol. El rebuig unànime dels partits polítics independentistes i de les entitats socials ha permès de recuperar la fotografia de la majoria del 80%, que no es veia d’ençà de feia molt de temps. I la societat civil ha tornat a demostrar la capacitat de mobilització, encapçalada pel Tsunami Democràtic, que s’ha marcat com a fita principal el blocatge de l’aeroport del Prat.
La indignació era imaginable, però ha anat molt més enllà que no es preveia. Primer perquè els encausats no van cometre cap delicte. L’única sentència acceptable era l’absolució. Acusar els dirigents independentistes de sedició, i acceptar-ho com a mal menor, volia dir avalar la retallada de drets que conté la sentència, un text que enterra el dret de manifestació, de reunió, d’associació, d’expressió i d’opinió, de pensament i de participació política. Aquesta sentència no únicament condemna injustament els dirigents independentistes sinó que també retalla la democràcia. La filtració del contingut del veredicte, que és delicte, es va fer per mirar d’amortir el cop, per posar vaselina al malestar i provar de frenar el rebuig social que desperta a Catalunya, però encara ha causat més tensió. L’escena de Marchena fent veure que estava enfadat per les filtracions el dia de la Hispanitat és la culminació d’aquesta escenificació de la hipocresia judicial espanyola. Amb aquesta sentència es confirma que el judici va ser una farsa i que l’objectiu era perseguir idees.
Tot el procés judicial que s’ha seguit es fonamentava en una rebel·lió que finalment no s’ha pogut provar, però els presoners polítics n’han pagat un preu molt alt. La sedició desmenteix la instrucció delirant del jutge Llarena, però no n’esborra les conseqüències. La presó provisional de dos anys ja s’ha complert i la cosa més greu és que durant aquests dos anys els han negat la condició de diputats al Parlament de Catalunya, de diputats al congrés espanyol, i de senador, en el cas de Raül Romeva, perquè eren sospitosos de rebel·lió. Els van aplicar l’article 384 de la llei d’enjudiciament criminal perquè eren sospitosos de rebel·lió. Si ara no ho són, qui els tornarà els escons? Ningú, perquè ara han estat inhabilitats per a exercir càrrecs públics durant els anys que fixa la sentència, encara que surtin abans de la presó en aplicació d’un hipotètic tercer grau. El mal ja és fet.
A Pedro Sánchez ja li anava bé una sentència dura en plena campanya electoral per desmentir la seva imatge de massa tou amb l’independentisme. Per això ha comparegut ràpidament davant els mitjans, fent pinya amb el Tribunal Suprem i avalant les condemnes, sense fissures, i repetint que Espanya és un estat de dret. Fins i tot ha volgut esbandir la possibilitat dels indults que els presos no reclamen, o possibles beneficis penitenciaris, afirmant que el respecte a la sentència requereix de complir-la de manera ‘íntegra’. Una posició de duresa absolutament gratuïta que només fa preveure la continuïtat de la judicialització del procés i el manteniment de la repressió. En aquest context, qualsevol via de diàleg sembla condemnada al fracàs perquè ni el govern espanyol actual ni el futur no tenen cap intenció de resoldre políticament el conflicte català. L’opinió pública espanyola avala el qui la fa la paga que ha proclamat Pablo Casado. Aquest és el pensament dominant.
Si la sentència volia atemorir l’independentisme, ha aconseguit l’efecte contrari. La via de la repressió enforteix l’independentisme i el divorci amb Espanya més irreversible. La resposta a la sentència ha demostrat que l’independentisme ha recuperat el carrer i ho ha fet de manera multitudinària, organitzada, disciplinada i pacifica, mitjançant el Tsunami Democràtic. L’independentisme civil ha après a organitzar-se clandestinament per evitar la repressió. Blocar l’aeroport de Barcelona, malgrat l’ampli dispositiu de la policia, que no ha tingut miraments a l’hora de reprimir, és un salt qualitatiu, que deixa enrere la revolució dels somriures. En l’àmbit polític, la resposta institucional també ha estat unitària, però aquesta unitat encara és fràgil. Hi ha unitat contra la repressió, però encara no hi ha unitat estratègica sobre com culminar el procés. La brutalitat de la sentència i la protesta en massa al carrer hauria de fer més fàcil que es refés aquesta unitat estratègica, però la força del partidisme no s’ha de negligir.
