La sentència desencadena una resposta històrica que no para de créixer

Després d’un cap de setmana de filtracions narcotitzants per a mirar de frenar la resposta a la sentència, a quarts de deu del matí ha arribat la filtració definitiva: les condemnes als dirigents independentistes. Unes condemnes que sumen 100 anys de presó amb la sedició com a excusa per a retallar drets i convertir qualsevol manifestació en un delicte. Els familiars ho han sabut abans per la premsa que no pels canals oficials. Ha estat l’últim despropòsit d’un cap de setmana de patiment.

La sentència, dura, desproporcionada, injusta, ha encès la metxa i la gent ha començat a omplir els carrers amb la indignació al cos. Els universitaris han buidat les aules i han anat en manifestació cap a la plaça de Catalunya. A tot el país s’han anat reproduint les concentracions de protesta i alguns talls de carreteres. A poc a poc, sense pressa, la mobilització ha anat creixent durant el matí, gairebé de manera espontània.

A les seus d’Òmnium i l’ANC l’activitat bullia des de primera hora, amb una barreja d’indignació i ràbia per les condemnes. En el cas de l’Assemblea, especialment afectats per la condemna a Carme Forcadell, la seva ex-presidenta, condemnada a onze anys de presó per permetre un debat. A Òmnium, la junta ha activat la fase de la mobilització permanent, amb un missatge de Jordi Cuixart que marcarà la protesta d’aquests dies: ‘La resposta a la sentència només pot ser la resistència.’ El president d’Òmnium, autor de la frase ‘Ho tornarem a fer’, fa temps que encapçala discursivament l’independentisme al carrer. La junta d’Òmnium, amb centenars de persones darrere, ha marxat fins a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la seu de la injustícia, on ha coincidit amb una manifestació dels CDR.

La sentència no atura ningú, ni la gent, ni els presos, ni els polítics independentistes, i tots verbalitzen la voluntat de continuar. Oriol Junqueras, amb tretze anys de presó davant, avisa: ‘Això no farà pas que abandonem els valors republicans.’ Mentrestant, al Palau de la Generalitat, primera imatge d’unitat en la compareixença del president Quim Torra, acompanyat del president del parlament, Roger Torrent, de tot el govern i d’ex-presidents de la cambra com Joan Rigol i Ernest Benach. Torra deixa clar que la sentència és una vergonya i que no atura el procés cap a la independència. Des de Brussel·les, més lliure, Carles Puigdemont fa una crida a reaccionar ‘com mai’. La segona imatge d’unitat és a baix a la plaça, on es llegeix un manifest de la societat civil. A més de les entitats independentistes, hi ha els sindicats UGT i CCOO, col·legis professionals i entitats socials i culturals. La majoria del 80 per cent es torna a visibilitzar, com el 3 d’octubre de fa dos anys.

Des de Madrid, Pedro Sánchez torna a demostrar que no ha entès res. Paraules de manual, sense cap mena d’escletxa per a l’autocrítica. Tanca files amb el Suprem, amb els qui han perpetrat una sentència que confon la consellera Dolors Bassa amb la consellera Clara Ponsatí, com a mostra de la seva solvència jurídica. L’advocacia de l’estat espanyol li ha fet una sentència a mida que buscava amortir la protesta, però no ha fet sinó encendre-la definitivament. Les protestes s’expandeixen per tot el país, creixen en nombre i guanyen consistència.

A la una de la tarda, apareix el Tsunami Democràtic, que fa una crida a mobilitzar-se cap a l’aeroport de Barcelona. Els milers de persones que eren a la plaça de Catalunya obeeixen disciplinadament. Amb tren, amb cotxe, amb metro o a peu, van cap a l’aeroport. Per facilitar l’accés a les instal·lacions, el Tsunami facilita targetes d’embarcament amb vols d’avui, demostrant que està preparat per a qualsevol contingència. La policia espanyola havia prohibit l’accés a l’aeroport sense targeta d’embarcament i el Tsunami ja ho havia previst. Jugada mestra que només poden impedir els Mossos d’Esquadra tallant les vies d’accés a l’aeroport o ordenant de suspendre els trens que hi van. La justícia espanyola ha posat els Mossos a primera línia de foc per reprimir la gent. Una jugada per a rostir-ne el prestigi i enterrar-ne la credibilitat. Les primeres càrregues les han fet contra gent que intentava accedir a l’aeroport amb el metro. Però la magnitud que ha adquirit la protesta difícilment podrà ser aturada.