La segregació per sexe: un anacronisme en ple segle XXI

Fa setmanes que sentim en diversos mitjans debats sobre si cal continuar ‘concertant’ o no les escoles que segreguen per sexe, és a dir, si amb diners públics de tots els contribuents s’ha de pagar més del 80% dels costos de mantenir oberts aquests centres. Encara no hem pogut sentir ni un sol argument de pes que pugui donar sentit a aquesta pràctica que, des de la FAPAC, creiem que és un anacronisme en ple segle XXI.

Si repassem el que ha estat l’escolarització en centres educatius de Catalunya, veiem que la separació de nens i nenes en escoles diferents és una rèmora del passat. Aquesta segregació ja va ser superada durant l’època de la república i, tot i que va ser reinstaurada, prohibint les escoles mixtes, pel dictador Franco l’any 1941, ha quedat arraconada en la societat actual. Dels més de 4.500 centres públics i concertats que hi ha Catalunya, només 15 s’entesten a mantenir aquest model caduc de separar nens i nenes en escoles diferents.

Caminem, des de fa temps, cap a una societat més inclusiva, d’igualtat d’oportunitats, de coeducació entre persones, independentment de si són nens o nenes, si vénen d’aquí o d’allà o si tenen una discapacitat o una altra, o no en tenen cap. Per tant, com pot ser que la Generalitat s’entesti a donar suport econòmic a unes escoles que –no ho oblidem– tenen la immensa majoria un biaix ideològic ultraconservador –l’Opus Dei– i que continuen ancorades en el nacionalcatolicisme més conservador?

Dit això, els defensors del model d’escola segregada tenen gairebé com a únic argument que ‘nens i nenes tenen ritmes d’aprenentatge diferents’ i, per tant, per atendre’ls millor ‘cal posar-los en centres diferents’ perquè així obtindran ‘més bons resultats acadèmics’. Si seguim aquest criteri de fer escoles més homogènies per tenir més bons resultats, per què no els separem també en escoles per nens i nenes ‘d’aquí’ i els que vénen de fora? O, per què no separem els germans en centres diferents si un d’ells té alguna discapacitat? És evident que no ho podem fer.

Els nens i nenes són tots diversos i, per tant, aprenen de maneres diferents compartint els espais escolars, que són espais d’aprenentatge i també espais de convivència. Això no és pas solament una opinió de la FAPAC, sinó una afirmació àmpliament compartida en el món acadèmic de la pedagogia i l’educació.

Finalment, i vist que l’argument anterior és força feble, els defensors d’aquestes escoles –incloent-hi l’actual consellera d’Ensenyament– recorren a un segon i darrer argument: la llei ho permet i, per tant, no es pot deixar d’atorgar-los el concert econòmic perquè seria il·legal. Ja hem sentit aquest argument els darrers temps a Catalunya: allò que no és legal no pot existir. Però ja ens han explicat per totes bandes que això no és cert: les lleis es poden tocar, es poden modificar. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) i la moribunda Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) avalen aquest model, però la Llei Orgànica d’Educació (LOE) no ho permetia. Si aquest model de centres escolars caduc i segregador no va, si és anacrònic, cal posar fil a l’agulla i modificar la llei perquè s’acabi.

Xavier Olivella és vocal de polítiques educatives de la FAPAC