La segona guerra (I)

Parlàvem l’altre dia d’un període intermedi entre dues guerres com el que vivim a Catalunya, en particular, i als Països Catalans, en general, si atenem el tracte colonial en matèria econòmica, política i cultural, amb el genocidi contra la llengua com a mascaró de proa. N’hi haurà que pensaran que exagerem la nota o que, enfront de conflictes de lesa humanitat, banalitzem el mot “guerra”; tanmateix, quan s’arriba a un estadi en què una nació veu amenaçada la supervivència de la manera que és percebuda –i, doncs, patida– pel gruix dels gairebé tres milions de persones que van votar el Primer d’Octubre per la independència de Catalunya i pels milers i milers que defensen la llengua pròpia al País Valencià, a les Illes i a Catalunya Nord, podem dir ben alt i ben clar que som enmig d’un procés d’extinció planificada en forma de guerra cultural per a la provincialització definitiva dels Països Catalans i la conversió dels catalans en una minoria dins el seu espai històric. Si hi afegim l’espoliació fiscal i l’asfíxia econòmica, la deixadesa institucional en infrastructures i inversions aprovades, o l’escapçament i agressió sistemàtica contra el territori, tindrem mostres ben paleses d’aquella voluntat d’anorreament. Com sigui que, per a dur-ho a terme, l’estat espanyol no dubta a usar –constitucionalment, no caldria sinó– munició gruixuda i menuda, o, quan li cal, granalla, es desprèn de tot plegat que el deure dels independentistes ha de ser d’entomar el desafiament amb totes les conseqüències que se’n puguin derivar.

Quins escenaris hauria de crear l’independentisme, en aquesta fase d’entreguerres, per a emprendre una segona contesa?

Mirem de prop els errors comesos en la primera guerra (2006-2017): manca d’estratègia per a convertir un conflicte intern en un conflicte internacional en el temps (resistència civil) i en l’espai (Països Catalans); confiança en els mecanismes democràtics espanyols per a resoldre l’antagonisme (raó moral contra realpolitik); desconfiança en el poder propi, creador d’un nou camp de joc democràtic, traçat per les llibertats nacionals reconquistades; traspàs explícit de poder del moviment a les institucions i partits sense cap mitjà de control (estat major entre entitats, partits i govern); incapacitat de convertir una lluita antirepressiva en eina política (focus organitzats); absència de criteri comunicatiu (propaganda-contrapropaganda, informació-desinformació). La derrota es va produir en cadena seguint aquesta seqüència: tancament de la UE entorn de l’estat espanyol; ús de la força en lloc del diàleg i negació del subjecte polític independentista; indecisió i desunió dels polítics independentistes, fallida de la Generalitat; creació d’un clima de por i incertesa per l’estat; incapacitat d’ampliar l’esfera d’influència al gruix de la població; manca de direcció per a arreplegar forces, garantir-ne la cohesió i dirigir-ne la retirada; pèrdua de la direcció, l’organització i la comunicació a mans de l’acció.

L’escenari dissenyat per Espanya, en aquest temps d’entreguerres, demostra l’existència d’un estat major que dirigeix la guerra contra Catalunya amb totes les eines al seu abast –constitucionals i no— per aconseguir una victòria sense condicions. De primer, pacificant els partits ex-independentistes fent-los entrar en la seva òrbita (res fora de l’estat i nou peix al cove), mantenint alçada l’espasa de la repressió mitjançant les lleis especials (“mordassa”) i de l’arbitrarietat jurídica (indults i amnisties calculats; divisió expressa entre representants polítics i lluitadors de base; cohesió de les forces repressives gràcies a un ús retort de l’amnistia). En segon lloc, aconseguint l’oblit i el silenci internacionals respecte al conflicte intern amb els catalans. En tercer lloc, disposant un govern titella a la Generalitat, dòcil a la propaganda d’estat (vegeu conferència de Salvador Illa a Madrid, segons article d’Ot Bou) i mesell (vegeu manifestacions de la consellera de Territori, Transició Ecològica i Habitatge) davant les contínues agressions quotidianes practicades a consciència per la burocràcia estatal i els seus agents (vaga ful de Rodalia). En quart i últim lloc, muntant i guarnint aparadors de propaganda econòmica (retorn d’empreses a Catalunya) mentre el país esdevé una nau sense governall o, si es prefereix, a mercè de tots els vents del món, sense pressupostos ni política econòmica que tingui en compte els desafiaments que planteja l’actual desordre mundial.

La negació rodona del subjecte català independentista per part de l’estat només mena a l’antagonisme en tots els ordres de la vida quotidiana. L’obligació de l’independentisme és desmuntar-ne el camuflatge peça a peça i imposar el poder del subjecte polític independentista en tots els ordres de la reproducció econòmica, social, política i cultural.

[Continuarà.]