06.04.2025 - 21:40
Ahir, dissabte, l’ANC va organitzar una acció a l’estació de Sants en protesta contra el caos planificat de Rodalia i per a reivindicar la independència com a única via per a resoldre el calvari quotidià de milers de persones. Si considerem que el caos planificat respon a una estratègia de l’estat colonial, arribarem a la falsa conclusió que l’acció va fer curt: vàrem ocupar temporalment el vestíbul de l’estació, però no vàrem poder canviar el funcionament habitual –trajectes, horaris, accessos…– de l’estructura ferroviària espanyola a Rodalia. En canvi, si considerem el sostre real de mobilització de l’independentisme, l’acció de l’ANC té la virtut d’incardinar-se amb el patir quotidià de la gent i de lligar-ho amb la necessitat d’alliberament nacional. No és poca cosa, perquè no és mera retòrica, sinó exemple d’una primera escaramussa.
En efecte, per respondre a l’antagonisme amb la metròpolis respecte al funcionament de les infrastructures gestionades per la burocràcia estatal i els seus agents a Catalunya, calia –caldrà– oposar-hi un contrapoder propi que obstaculitzés –obstaculitzi–, el poder colonial fins a paralitzar-lo (trens aturats, caos ferroviari, desordre urbà, etc.). Els cartells i pancartes amb el lema “Pels trens que ens mereixem – Independència l’única via” eren l’intent gràfic de posar en evidència aquell antagonisme, és a dir, l’inconformisme profund de la protesta enfront del conformisme mesell de les institucions colonials, basat en el traspàs de l’administració de Rodalia a una empresa en la qual la metròpolis té l’última paraula a l’hora de prendre decisions. Des del punt de vista de l’acció de dissabte a Sants, independència versus autonomisme resumiria complidament la dialèctica entre contrapoder propi i poder colonial. L’ANC pot estar contenta d’haver mobilitzat centenars de persones que representen, malgrat la mitjana d’edat, però, justament, gràcies a la seva experiència i maduresa, l’avantguarda de la guerra que ens espera a mesura que el gruix de les forces anirà creixent. Hem representat la protesta contra la llei espanyola; ens queda per expressar el poder de la gent, la seva ràbia organitzada.
Per a engruixir les forces independentistes que hauran d’emprendre aquesta segona guerra, cal crear els escenaris favorables. N’hi ha tres de possibles, que han d’anar lligats per una estratègia independentista unilateral: lluita pel bé comú, paràlisi de l’extracció colonial, creació d’estructures de país. Totes tres han de trobar la seva expressió política en la recuperació a curt termini de la majoria independentista al parlament; en una intervenció tàctica en tots els aspectes de la reproducció del domini de la metròpolis; i en la forja d’un moviment d’alliberament nacional.
La lluita pel bé comú representa l’organització d’un espai material i simbòlic de lluita contra l’extracció colonial de la riquesa (allò que se sol resumir en la dita “allò que interessa a la gent”); la posada en dubte de la jerarquia de la metròpolis (l’estat espanyol com a única garantia); i la identificació de l’independentisme amb un projecte de país nou (independència versus colonialisme).
La paràlisi de l’extracció colonial representa l’acció amb què el pensament antagonista posa en evidència el paper de la metròpolis i curtcircuita els espais de la seva reproducció per deixar pas a la intervenció directa de les bases en el control directe de la riquesa produïda a escales municipal, comarcal i nacional.
La creació d’estructures de país representa l’espai material en què pensament, acció i organització han de confluir per a obrir pas a un espai simbòlic de poder nacional defensable, controlable i sostenible des de la base, en paral·lel i al marge dels avatars i les convencions institucionals –allò que s’entén com a “política”.
En tots tres aspectes de la lluita, la iniciativa ha d’estar en mans del moviment independentista no ja per a respondre a les accions de l’estat colonial, sinó per a obligar-lo a fer-ho d’acord amb les circumstàncies creades –els escenaris– per l’estratègia de l’independentisme. Si tornem, justament, a l’estació de Sants, veurem que l’acció de l’ANC encara no va aconseguir l’efecte esperat, perquè la seva capacitat disruptiva no va posar en relleu el poder (desorganitzant-lo, de passada) de la metròpolis: els Mossos, en el paper de policia colonial a les ordres de l’administrador dels ferrocarrils espanyols (ADIF), no hi van haver d’intervenir per la senzilla raó que l’ordre públic, base i justificació última del paper de l’estat, va ser mantingut gràcies a la normalitat de l’ordre ferroviari dins els paràmetres de la seva pròpia anormalitat. El dia que l’ordre ferroviari sigui trastocat, l’estat colonial deixarà de presentar la cara més banal del seu (des)ordre i es traurà la màscara actuant dins l’escenari creat pel moviment independentista, gràcies, entre altres coses, a les iniciatives que han de seguir el camí de l’ANC i més enllà. En direm, per a resumir, noves formes de lluita contra els flancs dèbils de l’estat colonial.
En funció dels escenaris a crear des de l’independentisme mateix, caldrà afinar les organitzacions existents, dissenyar-ne de noves i construir l’estat major que les reuneixi i les dirigeixi.
En la lluita pel bé comú, que haurà d’abastar economia i justícia social, cultura i llengua, treball i igualtat, recursos i consum, etcètera, sindicats, entitats i plataformes nacionals hauran de confluir per generar moviments que defensin la vida de la gent contra l’extinció a què ens porta el sistema actual.
La paràlisi de l’extracció colonial requerirà grups d’intervenció, lligats als moviments de masses, que treballin organitzats a escala comarcal per generar un poder que garanteixi el control de la riquesa i de la reproducció del país des de baix.
Les estructures de país lligades al pensament, l’acció i l’organització exigiran grups de treball especialitzats en què concorrin experts, activistes i organitzacions de base que no han cessat de lluitar per copsar la realitat viva del país i traçar-ne una de nova.
Tot plegat ha de constituir el nucli d’un moviment d’alliberament nacional, l’estat major del qual haurà de sorgir de la voluntat expressa de construir-lo, en tant que necessitat, i de la coordinació d’experiències que, a la manera de dissabte a l’estació de Sants, proporcionin dades concretes per a millorar i ampliar els camps d’acció.
