‘Crims’ estira el fenomen amb una exposició que serà un èxit

Al principi va ser Tor. De fet, es pot dir que sense les disputes ancestrals entre la família Palanca i la família Sansa, entre aquells dos cacics de muntanya que es barallaven pel control dels camins del contraban d’Andorra, no tindríem Crims. Aquell poble perdut del Pallars, on les baralles entre veïns havien acabat amb un assassinat encara sense resoldre, va canviar la vida del periodista lleidatà Carles Porta. Llavors només hi va anar a fer un 30 minuts, però, si ho mirem amb perspectiva, allà va començar aquella pregunta que ressona a tots els seguidors de Crims: Per què matem?

Quan va pujar a Tor per primera vegada o quan després d’anys de recerques va publicar el clàssic Tor: tretze cases i tres morts, Porta no es podia imaginar pas que amb el temps es convertiria en un home popular, amb personatge propi al Polònia, per exemple, que en la penombra d’un estudi de ràdio ens convidaria a acompanyar-lo en l’explicació dels fets més dramàtics de la nostra crònica criminal. Una escena que dóna la benvinguda a “Crims: L’exposició”, una proposta que farà xalar els milers de seguidors d’aquest fenomen audiovisual i que s’ha inaugurat fa ben poc al Palau Robert.

Una exposició que serà un èxit de públic

A redós de l’èxit, primer a la ràdio i després a la televisió, Crims s’ha convertit en autèntic filó. N’han sortit uns quants llibres i ara una exposició interactiva que convida el visitant a “tocar, veure i sentir coses”. La mostra juga amb els referents del producte original: “Tot el que s’hi veu ha passat. Els fets, els noms i els llocs són reals. Algunes escenes i elements estan dramatitzats, però el contingut consta en documents o prové de testimonis que eren al lloc dels fets.”

En aquest cas, però, més que posar llum a la foscor, més que periodisme, el recorregut ofereix una passejada “instragramable” per a fans en els diversos escenaris d’un crim. O d’un Crims, perquè el recorregut comença a l’estudi de ràdio i amb Porta mateix. A continuació, ens endinsem en la ment de l’assassí, en un espai rònec i tronat, entre un pis de l’Eixample i l’hotel de Psicosi, per entendre les diverses motivacions que porten algú a matar. Amb la transició d’una roda de reconeixement on el visitant es pot situar entre un grup de sospitosos com si fos Kevin Spacey a Sospitosos habituals, entrem en l’espai de la víctima, un paratge natural inquietant, amb aires de Twin Peaks, abans de capbussar-nos en els espais de la investigació i que els films i sèries de gènere negre ens han fet familiars: La sala d’interrogatoris amb el vidre que permet de veure i no ser vist, l’espai d’investigació policíaca i la sala d’autòpsies on treballen els forenses. Aquí el referent és, òbviament, la franquícia CSI. Fent càlculs de la gran quantitat d’objectes, sons, escenaris i recreacions, no podem evitar de pensar que la mostra batrà rècords de públic.

En l’era del true crime

El secret de Crims és senzill i fàcil d’entendre. Traspassats tots els límits de la fantasia, de la imaginació, les històries de crims reals fa anys que han seduït audiències d’arreu del món. Som en l’era del true crime. Catalunya, com qualsevol país del món, té una tradició de crònica negra –pensem en les cròniques de Paco Madrid, titulades Sangre en Atarazanas, per exemple– i, cosa que és essencial: una història criminal digna de qualsevol societat que ha viscut canvis socials, sotracs econòmics, disrupcions culturals. Al capdavall, el periodisme de fets i gent acaba mostrant com és una societat, amb les seves flaqueses, debilitats, grandeses i misèries. Ho diu Porta: “La gent que treballem a Crims som caçadors d’històries, narradors. Expliquem fets que formen part de la nostra societat perquè entre nosaltres també hi ha foscor, i la foscor també ens defineix com a col·lectiu.”

Fins i tot la revisió, avui, dels casos que s’han analitzat a Crims permet de veure com anys enrere es van despatxar com a fruit de motivacions passionals assassinats que sens dubte avui considerem com a propis de violència contra les dones. De fet, esgarrifa constatar la gran quantitat d’històries que no són sinó feminicidis, delictes sexuals i d’odi contra les dones. Al costat, l’altre gran motiu és l’enveja, l’afany dels béns d’altri, l’avarícia de la sort del veí, del germà, de l’amic o del desconegut, productes d’una societat que premia la riquesa, la possessió, l’èxit, siguin quins siguin els camins per a aconseguir-los. Tot plegat fa pensar en el retrat tan poc pietós que ens ofereix el mirall de Porta i el seu equip.

Dubtes raonables

És indubtable que el programa de Carles Porta ha fet, a més, un servei públic evident. Ha ajudat a reobrir casos aparentment irresolubles, com el de la mataronina Helena Jubany, assassinada a Sabadell fa més de vint anys. Una mort envoltada d’un misteri que ha mortificat la família durant anys i que ara sembla tenir l’esperança de saber qui i per què va matar la jove. O ha permès, a Itàlia, que una família faci el dol per la seva filla desapareguda i trobada morta sense identificar penjada d’un arbre a Portbou.

Ara, hi ha el risc que l’èxit del programa de televisió i ràdio –i jo mateix me’n declaro seguidor, perquè el que ve a continuació sigui jutjat amb aquest condicionant– banalitzi o frivolitzi la duresa de la matèria primera amb què treballen. La crònica negra ha evolucionat en el curs dels anys i s’han deixat enrere l’explicitació dels detalls més íntims i macabres, la literatura sensacionalista i groguenca i l’especulació sense fonament. Crims ha servit per a fer totes aquestes reflexions i se n’ha servit a l’hora de definir el seu to. Convertir ara aquests relats en una exposició que convida, bàsicament, a jugar i a divertir-s’hi, no és un pas enrere? No és estirar el xiclet de l’èxit cap a un costat lúdic que té poc a veure amb el sentit original del programa? Potser és que té raó aquella frase repetida en cada programa i “la realitat i la mort no entenen de sensibilitats”.