30.10.2022 - 21:40
Allò que havia de ser un acord final entre el PSOE i el PP per a reformar la cúpula judicial espanyola s’ha tornat a fer malbé. Aquesta vegada sembla que d’una manera bastant irreversible, arran de la reforma del delicte de sedició.
És públic i notori que cada vegada es fa més intensa i reiterativa la pressió europea sobre les autoritats espanyoles perquè reformen el Consell General del Poder Judicial i perquè els delictes de sedició i rebel·lió s’adapten a la normativa continental –cosa que els faria inservibles per als propòsits del règim. El PSOE sembla que vol agafar-se a aquesta pressió transpirinenca per a mirar de fer alguna cosa, ni que siga cosmètica, de l’estil de quan van escenificar la concessió dels indults per a tapar les ordres europees. Però el PP s’hi nega repetidament.
Segons una interpretació molt publicitada en la premsa en relació amb la reforma del Consell General del Poder Judicial –que és el centre de tot–, el PP és presoner de l’extrema dreta i de la premsa ultra. Tanmateix, aquestes darreres hores tot de rumors i algun article, com ara aquest de Nacho Escolar, comencen a apuntar més amunt, a Felipe VI. Al cor, reconegut i recognoscible, del règim. De manera que la controvèrsia sobre la situació real de Madrid comença a ser molt més que interessant.
La cosa s’explica bastant senzillament. El setembre del 2017 el règim va engegar la maniobra per a frenar la imminent independència de Catalunya, una maniobra fonamentada tan sols en l’ús de la violència –antidemocràtica, per tant. Ho va fer a partir d’una argúcia legal de Mariano Rajoy, però també i sobretot del discurs de Felipe VI el 3 d’octubre al vespre. I, si bé és cert que la Guàrdia Civil i la policia espanyoles van ser els ariets de la primera part de l’operació, l’ariet principal de la segona fase –i fins avui– ha estat un poder judicial que, per a poder fer això que fa, actua sistemàticament al marge de la legalitat europea. Així es pogué servir dels delictes de rebel·lió i sedició d’una manera instrumental, no per a impartir justícia sinó amb finalitats evidentment polítiques –especialment descarades en el trasllat irregular del cas al Suprem i l’ús de la presó preventiva com a tàctica per a obligar a canviar l’actitud dels polítics i dels partits catalans.
En bona part, l’efecte polític que volia aconseguir l’ha aconseguit, això cal reconèixer-ho. Però oblidar, o menystenir, que l’estat espanyol ja no és autònom jurídicament i que resta sotmès a les normes europees té un efecte bumerang que, alhora, desestabilitza el règim amb una força inusitada. El “problema català”, sí, ha complicat molt la vida a Espanya aquests darrers cinc anys en el front europeu i internacional, però ara som en un punt que, dins mateix, ja li complica la vida més que no esperaven.
De fet, el PSOE ja parla obertament de colp d’estat per a referir-se a l’actuació de la cúpula del poder judicial. Els socialistes, com que són més espanyols que no socialistes, això no ho van voler veure l’octubre del 2017 –quan ja ho era, un colp d’estat– i hi van donar suport. No ho oblidarem mai, però avui la qüestió no és aquesta. Avui la qüestió és fer-nos conscients que tot això passa, que pot tenir unes conseqüències fonamentals i, com comentava fa una setmana en aquest editorial, que això és una victòria de la unilateralitat que va fer possible el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència ulterior.
Espanya ara mateix es mou entre dues males coordenades. Per una banda, sap que sense exercir la violència no pot impedir la independència de Catalunya. I, per una altra, sap que per a exercir la violència institucional –la violència no són sols els pots de fum i les pilotes de goma– ha de restar fora del marc democràtic i legal europeu. Simplement perquè, si acata el marc europeu, perdrà les armes que li han permès de frenar momentàniament el procés català.
Per exemple, no podria fer ús de la presó preventiva com a incentiu polític, hauria de suportar el retorn dels exiliats havent guanyat aquests la batalla, no podria perseguir el sottogoverno i no podria reprimir la prossecució de la independència que, com tornava a aclarir la setmana passada el Consell d’Europa, és completament legal sempre que no implique violència ni atempte contra els drets humans. Ras i curt: l’estat espanyol no podria fer contra qualsevol repetició de l’octubre del 2017 allò que va fer aleshores.
I fa tota la impressió que ací és on el seu rei, en una repetició conseqüent d’aquella infame actuació del 3 d’octubre, no vol de cap manera que s’arribe. Caiga qui caiga i pagant el preu que siga. Fins i tot si és massa car.
PS1. Com que som en el punt que som, permeteu-me que us recomane unes quantes coses que hem publicat aquests dies i que em semblen importants. Hi ha aquesta entrevista d’Ot Bou a Joan B. Culla, l’historiador que sap més sobre Esquerra Republicana i que diu coses molt aclaridores, molt interessants. També aquest reportatge de Txell Partal, en què explica fil per randa les interioritats de les primeres hores de l’exili a Bèlgica, ara fa cinc anys. I encara aquesta anàlisi de Josep Casulleras, que explica que “una causa tapada a Luxemburg té les claus jurídiques del retorn de Puigdemont”.
PS2. Dimecres farem l’Assemblea de Lectors de VilaWeb, a les 19.00, al Centre Octubre de València, on informarem sobre la situació del diari, explicarem algunes novetats i escoltarem les crítiques o els suggeriments que ens vulgueu fer. Us hi esperem a tots.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
