27.05.2018 - 22:00
És dels pocs que s’adonen de la gravetat de la situació. I dels encara menys, per no dir gairebé l’únic, que tenen la valentia de dir-ho en veu alta. Els altres són uns insensats, o uns inconscients: van fent la viu-viu sense voler veure la tragèdia que els envolta. O pitjor: són enemics. Conxorxen per destruir-nos, perquè en són ben conscients. Perquè ells sí que la veuen, la tragèdia, la gàbia que ens ha de dur a la destrucció. Però hi col·laboren, treballen per a fer-la encara més dolorosa, més cruel. Per això cal combatre’ls. Amb totes les armes.
Ben mirat, d’armes, en té ben poques, ell. No té poder, no té altaveus. Els altres, els enemics, ja s’han preocupat d’evitar-ho. Ningú li dóna feina, no el volen a les seves tribunes privilegiades, perquè és clar, ell no es plega mai a les condicions que li imposen. És incorrupte i incorruptible. Tant se val, s’espavilarà amb el que pugui. Perquè no té poder, d’acord, però té una cosa molt millor: la veritat. La veritat l’assisteix. És l’arma més poderosa. I al final la veritat sempre triomfa.
Per sort, compta amb bons mestres. Seria massa presumptuós creure (o voler fer creure) que ell ha sortit del no-res. No, és clar. En tota cultura hi ha una tradició. Sempre, i en una de mil·lenària com la nostra, encara més. Però cal saber destriar el gra de la palla. Cal tenir prou coneixements per distingir els referents autèntics dels impostors. Com per exemple un de molta anomenada, un amb una obra tan extensa, enciclopèdica, com venerada, i pels traïdors encara més (i això ja és una pista, cal posar-se alerta). És venerat, sí, però tan aviat com comences a gratar, de seguida apareixen coses. Una polèmica amb aquest, una desavinença amb aquell. Sempre s’estava esbatussant, el paio… Bé, ell també té raons tot sovint, i males paraules, però és que hi ha gent que realment s’ho busca. O s’ho cerca. Tant se val, tornem al fals referent dels mil volums; quan veus qui és que li fa costat ja no tens dubtes: si els infidels el defensen, cap a la foguera. De cap a la llista negra.
Perquè ell té llistes. Una de negra i una de blanca. A la blanca, els grans mestres. Els veritables, els qui l’han precedit en la farragosa lluita. Ai, ‘feixuga’, perdó! Vade retro, barbarisme. Agafa les deixuplines i es puneix: cinc fuetades. Si vol ensenyar i transmetre la Veritat, ha de donar exemple. Els qui l’han precedit en la feixuga lluita, deia. I també uns quants coetanis, no gaires, perquè el cert és que, de valents, n’hi ha ben pocs. És trist però és així. El món és ple de miserables, de gent inconscient i mediocre. Per això té tan pocs seguidors, perquè la gent viu en la ceguesa. Però ja creixeran.
A la negra hi té tots els dolents. Els que treballen pel mal, encara que sovint li sembla que treballen exclusivament contra ell. Són molts. I malauradament cada dia més. De fet al principi la llista era curta: els enemics reconeguts, noms amb presència pública. Però ha anat creixent. Surt gent tòxica de sota les pedres, babaus que es deixen manipular pels poderosos i acaben fent-los la feina bruta. Però també uns quants dels de l’altra llista. Uns quants que ell tenia per referents però que, malauradament (o és millor ‘dissortadament’? Sona més… més com ‘inextricable’, no? Com ‘més dissortat’. Doncs vinga:) uns quants que ell tenia per referents però que, dissortadament, s’ha adonat que no. Amb una mica de vergonya (per ell mateix, per no haver-s’ho ensumat abans) els canvia de llista.
L’altra dolor que el corseca (‘l’altra’, en femení: ‘dolor’ pot ser tant masculí com femení, igual que ‘color’ i ‘rubor’, però només els qui en saben de debò, els qui coneixen de debò la llengua perquè són llengua, saben fer-los servir en femení. Els mediocres que ho facin en masculí, pobres), l’altra dolor, doncs, és quan ha de fer fora algú del grup. Dels seguidors. Com que no són figures de relleu, no els pot posar a la llista negra, per això els expulsa directament. Li reca, perdre seguidors, però no té altre remei. Els tumors, cal extirpar-los d’arrel. Encara que potser anaven pel bon camí, s’han desviat, s’han deixat atreure pels cants de sirena de la vida fàcil, de les novetats llampants, del campi qui pugui. I no. La via de la veritat és un camí de mortificació. Cal fer sacrificis, sovint cal tenir fe, perquè la revelació no sempre és evident. O sigui que fora. Qui no està disposat al sacrifici (assumir etimologies fantasioses, creure’s significats sense documentació, emprar termes desuets…) no pot ser dels nostres. Fer-lo fora és una obligació: punir-ne un per escarmentar-ne cent. I, qui ho trobi excessiu, ja sap què li espera.
Hi ha estones que té por de defallir. No, rectifico: hi ha estones que ‘tem’ de defallir. Perquè la feina és àrdua, i la soledat no hi ajuda. L’anonimat hi deu tenir alguna cosa a veure. Si es pogués presentar amb el seu nom, amb la seva identitat, segurament n’hi hauria més que li farien costat. Els mestres mateixos que ell branda com a exemples, i que està segur que el consideren un deixeble avantatjat. Però, és clar, ningú es vol mullar gaire per defensar un encaputxat; qui et diu que no és un… ves a saber. A ell, n’hi han dit de tots colors. Fins i tot algun sonat (ja cal estar boig, eh?) l’ha acusat de ser un dels enemics. Un dels pitjors, gairebé el primer de la llista. Què hi farem, pel bé suprem de la puresa no té altre remei que aguantar-ho. Això rai… Però a més, per quins set sous s’hauria de presentar amb la seva veritable identitat? El que compta són les actituds (i encara més els capteniments), i les ensenyances, no pas la persona. Que potser no té precedents il·lustres? Els del KuKlukKlan, bé que anaven amb capu…, no, calla, com es diu?, osti que és difícil, el català, de vegades, nooooo!, pensament impur, prohibit, el català no és difícil, deu fuetades. ‘Cucurull’ o ‘cucurulla’, es diu allò que duien els del KKK, que ves per on és d’on prové el mot ‘cucurutxo’. Decideix punir-se amb trenta fuetades més: deu per la desafortunada comparació, deu més per haver frivolitzat (com se li pot acudir pensar en un cucurutxo, quan la qüestió és tan seriosa?) i deu perquè així s’esforçarà a trobar un parangó millor. Quina autoritat pot al·legar per sostenir la seva postura de difondre la bona nova tot ocultant el rostre? Quin altre portador de la veritat ha fet com ell? El bisbe Torras i Bages, amb aquelles tiares que duia? El capità Enciam? La Queta?
