La nostra sang de cada dia

Diu que Itàlia podria ser el primer país europeu que tindria un permís laboral específic per a les dones que pateixen regles doloroses. Amb certificat mèdic, no cal dir-ho. Seria un permís de tres dies, que no és cap gran cosa, però menys dóna un ibuprofèn. Diu també que en alguns països asiàtics ja tenen de fa dècades un permís similar, de dos dies o d’un, però menys dóna un paracetamol. I tot això succeeix el mateix segle que una guàrdia civil ha estat expedientada per haver hagut de córrer al lavabo durant una patrulla a ‘posar-se una compresa de manera immediata per no tacar-se l’uniforme ni el vehicle oficial’. És cert que el cos de la benemèrita no és ‘es colmo’ de la progressia, però fins i tot un guàrdia civil ja hauria de saber que una regla desbocada no té amo ni té llei.

De fet, la menstruació és una nosa que afecta la major part de la vida laboral de les treballadores remunerades. Però com que la idea ha estat sempre que les coses de les dones no afectessin el bon rutllar de la humanitat –no destorbis, nena–, la regla ha quedat relegada a un inconvenient íntim, domèstic, silenciós; malgrat que no consta documentat cap cas de dona que se l’hagi deixada a casa quan surt fora a treballar. Ma iaia mateix m’explica que, a la sortida de la fàbrica, escorcollaven les feinejadores per si havien robat fil de seda, i una d’elles no volia ensenyar el farcell de cap manera, i de cap manera no els en volia donar raó: era la vergonya d’endur-se els draps xopats de la sang del dia cap a casa (on, per cert, començava la seua segona jornada laboral). No: per més que s’intenti amagar, la regla no desapareix ni treballant.

Corren els anys, i els cossos de les dones continuen donant-los els mateixos problemes. Les menstruants encara es presten el material –tens una compresa?, tens un tàmpax?– com qui es passa un gram de cocaïna, i el mal de regla es desglossa en tot d’afeccions ‘igualitàries’ –nàusees, mal de cap, de ventre, d’esquena, de ronyons– que les homologuin als qui no menstruen i guanyar-se’n la comprensió. Però tenir el mal de regla com una afecció esotèrica o una consigna clandestina no ha ajudat a millorar les condicions de les dones, al contrari. I, a sobre, com que la majoria de llocs de poder i decisió els ocupen humans que no sagnen periòdicament, quan es lleven al matí no els ve de sobte la revelació de facilitar res a ningú que pateixi cap cosa fluctuant i inexplicada.

És un tampó que es mossega el fil: com que les dones han estat educades en el menysteniment dels mals de la regla, els mals de la regla continuen menystinguts a cada nova generació. Les que es recargolen de dolor no es volen sentir dir que són poc sofertes, i les que no en pateixen prediquen que no n’hi ha per a tant. D’aquesta manera, en la lluita per a mitigar els desavantatges de la regla, cal superar, a més a més, la barrera del boicot femení. Les treballadores han après a silenciar el dolor, les molèsties, la incomoditat dels propis cicles, perquè al món laboral –i al món en general– hauran de competir ‘en igualtat de condicions’ amb els no menstruants. És, encara, la llei de la selva. Hem crescut en una societat que tothom ha d’aspirar a una vida laboral ‘neutra’ inspirada en la vida natural i lineal de l’home, en contraposició a la vida natural i cíclica de la dona. Els estàndards lineals contra una anomalia cíclica.

Tot això ho tenim tan ficat endins que, quan unes parlamentàries italianes –no és femení genèric– han proposat de fixar una possible baixa per dolor menstrual, han sortit crítiques també de dones que temen que la mesura pot perjudicar les aspirants a trobar feina, perquè les empreses preferiran contractar abans el privilegiat que no menstrua que una menstruant. Ens sona l’argument, oi? Exacte: ens sona de cada mesura pensada per a alleugerir la càrrega que arrosseguen moltes dones pel sol fet de ser dones. Perquè l’únic estàndard que tenim al cap és el masculí i, per tant, només el poden assolir satisfactòriament els privilegiats masculins, que no tindran més remei que contractar-se entre ells perquè els rutlli el negoci.

Al final, tot es fa transparent: és gairebé lògic que menstruar, gestar o alletar no tingui cabuda en un món laboral fet a imatge i semblança de qui no menstrua, ni pareix, ni alleta. Però el problema no és de les treballadores, sinó d’un model laboral obsolet. De la mateixa manera, si tota millora per a les dones s’ha de considerar que va en detriment dels hòmens, o, encara pitjor, en detriment de les dones mateix, el problema no és, de nou, de les dones, sinó d’un sistema de pensament obsolet.