08.05.2022 - 21:30
La Sane té vint-i-dos anys, és monitora i estudia belles arts. Els darrers tres anys de la seva vida han estat trasbalsats per una causa judicial: la fiscalia l’acusa de desordres públics i li demana tres anys de presó per haver cremat, suposadament, una barricada en el tall de la AP-7 a l’altura de Sant Celoni que es va fer el dia de la vaga general contra la sentència del procés, el 18 d’octubre de 2019. Era previst que el seu cas es resolgués aviat. De fet, tenia el judici la setmana passada. Però un error administratiu l’ha ajornat sine die, cosa que significa un augment de l’angoixa i la incertesa que fa temps que mira de gestionar.
Parlem amb ella sobre el seu cas i sobre com ha viscut la situació. Diu que en aquests moments sent més ràbia que no pas pena i considera que al moviment independentista li falta mobilització i coordinació. Fins que la seva situació no es resolgui, té certa cautela a l’hora de militar o anar a manifestacions, però diu que al cau de què forma part continua lluitant perquè els més joves desenvolupin l’esperit crític. “No crec que el cau sigui no militar, és militar d’una altra manera”, defensa.
—Us demanen tres anys de presó per haver participat en un tall de la AP-7 el dia de la vaga general contra la sentència del procés. Què us hi va portar?
—No era qüestió d’independentisme sí o independentisme no, sinó d’una vulneració de drets. T’has de poder manifestar quan no estàs d’acord amb alguna cosa, i s’ha de poder tallar la AP-7 una hora i que no passi res. Aquell era un dels talls que es va fer, concretament el de Sant Celoni. Llavors no militava enlloc i hi vaig anar simplement perquè havia rebut una convocatòria. Hi havia una pila de pneumàtics i la gent els va encendre. Però pràcticament no va cremar res perquè ràpidament va arribar la BRIMO i tothom va començar a córrer.
—Us van detenir aleshores?
—Corria, però quan vaig veure que la BRIMO s’acostava de pressa, vaig adonar-me que toparia contra els pneumàtics encesos i hi cauria a sobre. Vaig parar i després vaig intentar de continuar, però en un tres i no res ja m’havia atrapat un agent i era a terra. Era molt forçut, feia dos metres i anava molt equipat, i es va col·locar sencer sobre meu. Recordo el pes, la incomoditat, avisar-lo que era a punt de cremar-me la cara perquè tenia davant els pneumàtics… El trauma que m’ha creat fa que no recordi gaires coses. Sí que recordo molts comentaris sobre la meva aparença, sobre els catalans, coses com ara: “Tu eres aquell dia en aquella manifestació.” Hi havia cinc agents molt alts al meu voltant, se sentien trets de foam i, així i tot, els agents que eren amb mi van demanar més reforços, com si els necessitessin, amb una noia de metre cinquanta… Vaig pensar que em passaria alguna cosa.
—Us van traslladar a la comissaria dels Mossos de Granollers, on dieu que vau estar-vos nou hores i denuncieu que es van cometre algunes irregularitats.
—Els agents que em van fer les fotografies habituals em van comentar que també em fotografiarien els tatuatges del cos. Sabia que això no ho poden fer i els vaig dir que no, però ja me les feien amb molta naturalitat. Em van arribar a dir: “Pensa que, quan algú mor desfigurat, aquesta mena de fotografies ens ajuden a identificar-lo.” Jo al·lucinava, estava sola, amb molts pensaments i provant de dir que no… Els pots dir que no, però ells també et poden colpejar, tens totes les de perdre. Això m’ha quedat molt present. Tinc tatuatges pertot el cos i me’ls van fotografiar tots. Em vaig adonar que el mite del policia bo i el policia dolent existeix. Els agents que em van fer això eren diferents dels que m’havien detingut, em parlaven bé, cosa que em va fer veure’ls amables. Però feien la mateixa feina.
—Després us van deixar lliure, però al cap d’un any vau saber que us demanaven tres anys de presó. Com ho vau pair?
—De comissaria, en vaig sortir amb un somriure i vaig estar-me un any amb aquesta felicitat falsa, pensant que ja arribaria l’acusació. Mirava els altres casos en què demanaven molts anys i pensava que no m’hi podia comparar perquè tan sols m’havien detingut unes hores. Quan vaig saber que em demanaven tres anys, va ser difícil i ho vaig intentar de pair. També vaig pensar que podria haver estat pitjor, en podrien haver estat cinc, com en uns altres casos, però tenia la preocupació d’entrar a la presó.
—Com us ha afectat psicològicament i en l’àmbit d’estudis i feina?
—Fins a segon de carrera semblava que estigués bé. Però aquell any, sí que ho vaig treure tot i va ser un caos. Gestionar la por d’entrar a la presó és complicat i pot arribar a trasbalsar molt. És poc probable que hi entri perquè no tinc antecedents i perquè, si em demanen tres anys, és fàcil que siguin dos. Però me’ls podrien acumular… I he deixat de fer certes coses. He militat molt fugaçment o a molta distància per por. Ja no és qüestió de no anar a una manifestació, sinó directament de no atrevir-te a passar pels carrers del voltant.
—De què us acusen, exactament?
—Uns agents diuen que vaig cremar la barricada. L’única prova és la seva paraula, i això ens fa ser optimistes, tot i que la paraula d’un agent dels Mossos val més que la de qualsevol.
—Us havien de jutjar aquesta setmana, però s’ha ajornat. Per què?
—Tot i que el meu cas l’havia de dur l’Audiència de Barcelona, m’enviaven a Granollers. El meu advocat va notificar-ho, però no se n’han adonat fins dos dies abans del judici. Tota l’ansietat i tristesa que tenia s’ha transformat en ràbia, quan he vist com són d’ineptes. Ara tinc la incertesa que potser m’he d’esperar un mes o un any per tenir una data. Em van detenir el 2019 i potser el cas arriba al 2024. Hauré d’estar un any més anant amb compte, pensant què faig i què no… Al final, potser seran cinc anys sense poder dir la meva opinió sense por.
—En tot aquest temps, heu trobat a faltar suport d’alguna mena?
—Que el meu advocat sigui d’Alerta Solidària ha ajudat moltíssim, perquè et posa en contacte amb més represaliats. Però em fa molta gràcia com actua, per exemple, l’ajuntament del meu poble, de Junts. Tothom em dóna molt de suport, és simpàtic i m’ofereix ajuda, però després, a l’hora de necessitar-la realment –per a fer actes, presentar mocions…–, em trobo impediments.
—Havíeu militat i teníeu formació prèvia, cosa que us permetia de saber què podien demanar-vos els Mossos i què no a comissaria. Què recomanaríeu, en aquest sentit? Creieu que en general la gent està prou preparada i informada davant la repressió?
—Has d’anar-hi preparat. Per exemple, sabia que no havia de portar sostenidors amb cèrcols, ni de plàstic, ni de ferro. Quan arribes a comissaria, et despullen en una sala amb dues agents i et passen el detector de metalls. Si portes sostenidors de cèrcols, si xiula la màquina, pots quedar-te sense res, i això és molt impactant. Portes molta estona mentalment despullada, però acabes físicament despullada i t’ho prenen tot: polseres, coses personals… A la gent, li diria que s’informi per canals especialitzats, hi ha gent que va molt feliç a les manifestacions… També és veritat que, si volen, tant se val si fa un any que milites o cinc. Has de vigilar al màxim, siguis qui siguis et pot passar.
—En aquest sentit, creieu que manca coordinació, informació i unitat per a construir una estratègia antirepressiva forta?
—Sí… Falta una coordinació i un moviment. Amb el Tsunami Democràtic tots vam sentir que el teníem, i quan van venir les mil represaliades van desaparèixer. És el mite i la realitat de l’esquerra, sempre ens barallem entre nosaltres i així no anem enlloc.
—Per acabar, volia demanar-vos pel moment actual. Les protestes post-sentència eren plenes de joves, però ja no hi ha gaire mobilització del jovent. Com ho valoreu?
—Em sento molt abandonada i és una cosa que he arribat a comentar amb la meva psicòloga. Tinc el sentiment que vam ser-hi i no ha servit de res, l’únic que hem aconseguit és una medalleta, la cosa aquesta de dir: “Pobreta, era allà!” Però me’ls trauràs tu, els tres anys de presó?
—Us referiu a un abandonament per part dels polítics?
—I del moviment. Té sentit, perquè hi ha hagut una pandèmia. Han canviat molt les prioritats, i ho trobo legítim. Treballo amb joves de setze i divuit anys, a qui tot això ja els queda lluny. En aquell moment, si hi havia una manifestació, hi anàvem encara que tinguéssim exàmens, però ara es nota que estan més preocupats pels exàmens o per l’habitatge. Tenen el sentiment de: “És igual el que faci, no servirà de res.” Jo tinc una experiència d’abandonament i de ràbia. Em fa ràbia que m’hagi jugat la pell i que m’hagin agafat com han agafat en Marcel, l’Adrián Sas, l’Adrià del Clot, la Xènia… Que hi hagi gent que ha patit i que no els defensem ni sortim als carrers.
