La samarreta i la corbata

L’expectació és alta. A mesura que s’acosta l’hora, els càmeres s’apleguen a l’entrada del CCCB, esperant que arribi el president Artur Mas. David Fernàndez hi és des de fa una estona i fa passar el temps entre converses amb periodistes, convidats i pipades de cigarreta. Els ha citats VilaWeb per a celebrar els vint anys del diari, el digital degà a Europa. Des d’on som es veu l’interior de la llibreria Laie, on hi ha un gran cartell que clama ‘+ poesia, si us plau’, i servidora pensa que potser també és això que fa falta en aquests temps.

Arriba la ‘primera dama’, Helena Rakosnik, i poc després el conseller Francesc Homs i Jordi Turull, president del grup parlamentari de CiU, que saluda Fernàndez amb un copet a l’esquena. A veure quina samarreta portes avui?, sembla que li digui. ‘Sempre li demanem per la samarreta’, explica a Rakosnik, que la feia petar amb el diputat cupaire. N’ha triat una que reivindica Salvador Allende, el de la unitat popular xilena mort un 11 de setembre. La porta mig camuflada amb una camisa oberta que, durant la conversa amb Mas, reconeixerà que la hi han deixada. I les sandàlies amb què es va encarar a Rodrigo Rato en una comissió de novembre de fa dos anys.

Finalment arriba el president Artur Mas. Salutacions protocol·làries i es disparen els flaixos. Per primera vegada, Artur Mas i David Fernàndez asseguts davant el públic per a compartir impressions i anècdotes. Dos polítics que representen ideologies ben distants i s’han trobat sumant forces per un objectiu comú, que és el més gran envit que ha entomat aquest país. Per captar una nova abraçada entre tots dos, els càmeres s’hauran d’esperar al final de l’acte. Ah, l’abraçada! És el que fa despertar els primers aplaudiments quan David Fernàndez –algú ‘proper’ i ‘tendre’, en paraules de Mas– diu que se’n sent orgullós i que la reivindicarà sempre.

Els convidats ja han anat passant i han omplert tota la sala. Personalitats a les primeres files, com ara Roger Albinyana, Gemma Calvet, Miquel Calçada, Jaume Ciurana, Jordi Cuixart, Jordi Cuminal, Carme Forcadell, Patrícia Gabancho, Marina Geli, Carme-Laura Gil, Arcadi Oliveres, Santiago Vidal, Vicenç Villatoro, Salvador Esteve. I Martí Estruch, Liz Castro, Maria Bohigas, Guillem d’Efak, Lloll Bertran, Julià de Jòdar, Ventura Pons, Blanca Serra, Celdoni Fonoll, Carme Junyent, Vicenç Lozano. I més, que fa temps que són de la casa, com Ernest Sena, Roser Giner, Marc Belzunces, Josep Blesa, Joan Josep Isern, Gemma Pasqual. I desenes de cadires ocupades per lectors i subscriptors sense els quals, com recordava Partal, no som res.

Es tracten de tu de bon començament. I tots dos se senten còmodes, es palpa de seguida. ‘Estem aquí de bon rotllo’, diu el Molt Honorable, que fins i tot es deixarà anar rient-se de la seva paròdia del ‘Polònia’ amb un ‘amb il·lusió’. Parlen del 9-N i recorden la tensió de les setmanes prèvies, d’aquelles reunions en què semblava que tot se n’anava en orris. De fet, el motiu de la cita és també presentar el llibre ‘Desclassificat: 9-N’, del director de VilaWeb, Vicent Partal, que modera la conversa. Al final se’n van sortir. ‘Ho van fer els de la samarreta i els de la corbata, aquesta va ser la revolució’, diu Artur Mas. Em descompto de les vegades que la sala irromp en aplaudiments. La samarreta i la corbata. Tot i que avui Mas no porta pas corbata, i Fernàndez s’ha posat una camisa damunt la samarreta.

Del 9-N al 27-S, amb les tensions actuals i nous panorames. Que sí, que les eleccions del setembre seran unes eleccions plebiscitàries, asseguren, i més aplaudiments. Mas avisa: ‘No deixeu que ens canviïn l’eix d’aquestes eleccions.’ Fernàndez avisa: ‘El procés català és autònom del procés que es faci a Espanya.’ I la deixa anar: ‘Nova política és diàleg. És més “nova política” una abraçada que determinats estirabots.’ I defensa novament la necessitat de ‘feminitzar’ la política. També la deixa anar Mas: ‘La independència no és d’esquerres ni de dretes. O és independència o no ho és.’ Potser és que la independència és de tots perquè és una qüestió de democràcia i sobirania real, i perquè no hi pot sobrar ningú que la vulgui, penso. I cal maldar per sumar-hi tota la gent possible, també.

Ens en sortirem? Ja era estrany que no es fessin citacions en aquest acte. Mas recorda un proverbi africà que Fernàndez coneix perquè l’esmenta Eduardo Galeano en un dels seus llibres: ‘Fins que els lleons no tinguin els propis historiadors, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador.’ David Fernàndez respon amb un proverbi àrab: ‘Qui vol fer alguna cosa troba l’estri; qui no, una excusa.’ I aquí som avui, conscients que ens la juguem com a país aquests mesos que vénen. Tenim els estris i no s’hi pot valdre cap excusa.

El públic es posa dempeus per acomiadar els convidats. I sí, arriba la foto de la vetllada. La segona abraçada (pública) entre el president de la Generalitat i el diputat de la CUP, que són, per damunt de tot, dos homes que s’han trobat pel camí i que s’aprecien des del respecte personal i la distància ideològica. Els llums s’encenen i la gent fa cua per a fer-se fotos amb ells, com dues estrelles. ‘Amb dos Messi, això és més fàcil’, diu Partal amb el micròfon ja tancat.

Una mica de poesia.