30.07.2015 - 06:00
L’anècdota va fer furor ahir. Un jugador de futbol portuguès fitxat per un club andalús de segona divisió es va presentar a la conferència de premsa amb una samarreta que portava l’efígie, ni més ni menys, que de Francisco Franco.
La conferència de premsa es va fer amb plena normalitat. Ningú no li va preguntar com era que portava aquella samarreta ni el club, el Jaén, no va considerar necessari de demanar-li que se la canviàs per aparèixer en públic. Només quan l’escàndol va saltar a les xarxes, especialment des del nostre país, el jugador va publicar una carta a Facebook demanant disculpes i assegurant que no sabia què portava posat i que ignorava qui era aquell senyor.
Ens ho podem creure o no, això. I com que jo no tinc cap indici que em faça estar segur de res, em limitaré a creure-me’l. Però, això dit, és evident que el problema no és tan sols, ni principalment, que aquest futbolista es presente a la conferència de premsa vestit amb una samarreta així. El fet que realment indigna és que ningú no s’immute per això.
La normalitat del franquisme sociològic en alguns llocs d’Espanya és lamentablement alta. Però cal recordar que no ho és perquè sí. L’estat espanyol simplement no ha acomplert una política de condemna de la dictadura comparable a la d’Alemanya respecte dels nazis o a la de Portugal respecte de Salazar. I no ho ha fet, lògicament, perquè l’estat actual n’és continuador i ningú no mossega la mà del pare. Eixa és la diferència amb Alemanya o amb Portugal. Allà les dictadures van ser derrotades i ací no.
És obvi que a nosaltres ja no ens calen més arguments suplementaris, que en tenim el pap ple. Però, per si encara en calgués un altre, compareu la inacció dels estaments futbolístics i polítics en el cas de la samarreta del jugador portuguès i l’actuació dels mateixos estaments arran dels xiulets dedicats al fill del senyor que el personatge retratat en la samarreta va decidir que fos el seu ‘successor a títol de rei’. I ho entendreu tot.
