La ruqueria natural

Beceroles artificials 

Si encara queda cap racó on la intel·ligència artificial naufraga és en l’àmbit de la fantasia, la lliure associació d’idees, el joc i el foc verbals. En un mot: en els crucigrames

Fa ben poc un amic em va fer arribar aquest text precedit d’un missatge inquietant: “Sabies que en Pla va escriure un article sobre els teus crucigrames? Llàstima que quedés inèdit.” Vaig flipar mandonguilles, que dèiem abans, igual que en flipareu (o “les” flipareu, que maldieu ara) vosaltres. Heus-lo aquí:

La malenconia de les caselles en blanc

Si hi ha un art que combina la paciència de Job amb la tossuderia del català és el de resoldre els mots encreuats d’en Pau Vidal. Avui, a la meva taula de fusta de pi del Montseny, amb la llum que entra per la finestra de Llofriu ja declinant, he tingut al davant aquests enigmes fets de caselles en blanc que demanen ser omplertes amb lletres negres, com qui omple una casa buida amb mobles vells i necessaris.

El Pau Vidal no fa crucigrames corrents, d’aquells que trobem als diaris de Madrid, on la definició de “arbre” et porta directament a “om” o “pi”. No. Els seus són un torrent d’enginy català, cargolat com els carrers de Girona, ple de jocs de paraules, d’ambigüitats i de paranys per a incauts. Són mots encreuats que demanen un coneixement de la llengua que va més enllà del que ensenyen a les escoles.

La llum de la tarda es torna ataronjada mentre miro les definicions. “Fa de mal gastar quan el cor és així d’intocable, o encara més, venerable.” Quina manera més estranya de parlar del que és sagrat! I així, una rere l’altra, les definicions ballen davant dels meus ulls com les sardanes a la plaça del poble en diumenge.

El treball d’interpretació és feixuc. Mireu aquesta altra: “Al tren sempre va en tercera.” No es refereix pas a la classe del vagó, sinó a alguna cosa més subtil, més nostrada. I què me’n dieu de “En Gabriel a cals veïns, quan es mostra completament a l’inrevés de com és”? En Pau Vidal té la virtut de fer-nos veure el món des d’un angle nou, com si miréssim un paisatge conegut des d’un turó on mai no havíem pujat.

El cafè se’m refreda a la tassa mentre barrino, mentre faig proves. Poso una lletra, l’esborro, en provo una altra. És com intentar obrir un cadenat oxidat amb una clau que no està feta expressament per a ell. De tant en tant, clac!, una paraula encaixa, i això em dóna forces per continuar.

La gràcia dels mots encreuats d’en Vidal, com la de la cuina empordanesa, rau en la simplicitat aparent que amaga una complexitat meditada. Cada definició és un petit món, amb les seves regles i els seus secrets. I és que, ben mirat, la llengua catalana és així: clara en aparença, però amb racons foscos, amb dobles sentits, amb expressions que vénen de lluny i que només entenen els que han nascut aquí o els que hi han deixat la pell per aprendre-la.

Quan acabo d’omplir l’última casella, sento una satisfacció primària, elemental, com la del pagès que veu brotar les primeres tiges de blat després de la sembra. No és una satisfacció grandiosa ni espectacular, sinó íntima, com tot el que és autèntic.

Els mots encreuats d’en Pau Vidal a VilaWeb són això: un petit tresor de la nostra cultura, un exercici d’intel·ligència i de perseverança. Són com una finestra oberta al paisatge de la llengua, una finestra per on entra la flaire de les paraules que hem heretat dels nostres avis i que hem de transmetre als nostres néts, si és que en tindrem.

I ara, amb les caselles ja plenes, amb la feina ja feta, em quedo mirant el crucigrama resolt, com qui contempla un tapís antic on cada fil té el seu lloc i el seu sentit. Demà n’hi haurà un altre per resoldre, i demà passat un altre. I així anem fent, tossuts, obstinats, enamorats de les paraules, perquè, al capdavall, què som sinó paraules que caminen?

Uau! “Paraules que caminen.” Preciós, i molt planià. Però com pot ser que…? Per sort, l’amic en qüestió no era sinó el capo d’aquesta santa casa intentant-me convèncer de les virtuts de l’estri, per això m’ho aclaria al final: “He demanat al ChatGPT un article sobre els teus mots encreuats a la manera de Josep Pla.” Com que en Partal i una servidora estem als pols oposats en experiència tecnològica, incaut, el vaig desafiar: sí, l’article molt bé, però què t’hi jugues que el teu giny, com diria en Pedrals, no té prou enginy per resoldre’ls, els Minimots?

A manera de duel versallesc, doncs, vam fer la prova. I la bestiola va fracassar rotundament: de les setze definicions que componien el crucigrama d’aquell dia, la IA només en va encertar dues; un suspens en tota regla. Li vam donar una segona oportunitat, i re: idèntic resultat. Per no encertar no ensopegava ni la llargada de les solucions: a “Cap de nosaltres”, que qualsevol crucigramaire atent sap que és d’una sola lletra (la N, òbviament), va respondre NINGÚ; tampoc va entendre la referència literària i la polisèmia de “Trigues perquè la Teresa està a les últimes”, 6 lletres (que òbviament era TARDES); i la gracieta adhesivo-publicitària de “Soldeu-lo, si sou a Andorra i voleu esquiar bé” (6 lletres) no la va ni rascar (TARTER, és clar). El pobre ChatGPT, més literal que un Asperger, no va captar cap ni un dels acudits ni dels trucs formals del joc (inrevessos, anagrames, encadenats…), que evidentment en constitueixen la gràcia; la il·lògica no és del seu món.

Això vol dir que els crucis seran l’últim refugi davant l’avenç de la barbàrie? I que, en conseqüència, la clientela se’m multiplicarà exponencialment? Alerta, no cantis victòria, em va frenar l’home de la Pissarreta. Com que aquestes eines, al contrari que els alumnes de secundària, no paren d’aprendre, tard o d’hora també seran capaces de resoldre mots encreuats. No dic que no. Jo espero haver-me jubilat i mirar-m’ho, tranquil i artrític, des de la residència, però per si de cas (en Belzunces diu que ens jubilaran a tots més de pressa que no ens pensem), ja tinc pensat el pròxim desafiament: ara que has après a resoldre-les, fabrica-les tu, va, les definicions.

Oh, calla, ara que hi penso…