09.01.2025 - 21:40
No ho hem descobert ara, que Mercè Rodoreda s’havia dedicat al periodisme en temps republicans, però sí que ara podem llegir-ne tota l’obra periodística per primer cop en un volum, a cura de Mercè Ibarz i publicada per Comanegra. Més de 300 pàgines plenes d’entrevistes, cròniques, crítiques, reportatges, humor, paròdia i sàtira, i això que “va ser periodista només uns quants mesos, que no arriben a l’any”, com explica Ibarz al pròleg, perquè “abandona el periodisme per la literatura”.
Llegir Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters és entrar a veure una obra teatral per la porta del darrere quan el repartiment encara no se sap del tot el paper i va fent proves per veure com queden més ben entonades i interpretades les seves intervencions. És amagar-se rere les cortines de vellut i espiar durant els assajos; al principi parem esment aviam on s’equivoquen, però a poc a poc anem oblidant que estem ocults i en guàrdia i ja riem i xalem amb tot el que veiem i sentim. Llegir la Rodoreda periodista és descobrir la Rodoreda abans de la Rodoreda que tots coneixem (els que la volem conèixer sencera) i alhora confirmar la Rodoreda que va ser, confirmar que ja ho era, com va ser després, que el germen hi era abans de la guerra, de la postguerra, de l’exili. Mercè Rodoreda en la vintena i en una època efervescent per al país, això és.
Vinc carregada de raons per empènyer, és aquest el verb, a llegir aquestes peces periodístiques a tothom, però sobretot als que no passen mai de llegir tan sols les novel·les “canòniques” de l’autora i a més no saben llegir-la sense un tel de prejudicis molt propis d’un masclisme intel·lectual passat de moda.
Primera raó: la psicologia
Rodoreda, sobretot a les entrevistes, ja desplega els seus dots psicològics a l’hora de retratar els entrevistats. Tots els intervius van encapçalats per una entradeta, que sol ser una petita descripció del personatge a partir de les primeres impressions de l’entrevistadora, i closos per una conclusió, que és o bé una reflexió de l’autora o una petita digressió a partir d’allò de què s’ha parlat amb la persona entrevistada.
Segona raó: les seves trobades amb col·legues
Rodoreda entrevista uns quants escriptors i escriptores, com ara Cèsar August Jordana (“és, de tot el món, el papus més gros”), Sebastià Juan Arbó, Maria Teresa Vernet, Llucieta Canyà, i a tots aprofita per demanar-los una cosa que agrairia molt que avui dia es tornés a preguntar en les entrevistes d’aquest estil: què llegeixen, i si us plau que diguin tant autors forans com catalans. El retrat que en surt, de les respostes, aporta molt més que cap altra pregunta més directa sobre l’escriure que se’ls pugui fer.
Tercera raó: les escriptores que entrevista o critica
A l’inici de l’entrevista a Vernet (darrerament recuperada pel PEN Català i Godall Edicions), escriu: “Fer un elogi a un home costa poc. De seguida estan contents. Però a una dona… […] si no se’t posa a riure irònicament, et deixa la sensació que allò que has dit et valia més haver-ho callat.” Rodoreda entrevista i llegeix totes les col·legues que pot (Vernet, Arquimbau, Murià, Bertrana, Canyà…) i a totes en un moment o altre els demana pel feminisme (fins i tot a la dona i la filla de Francesc Macià). I el fet que siguin col·legues no la porta a fer-los cap tracte de favor; llegiu la crítica que fa del primer llibre de la que acabarà sent una bona amiga seva, Anna Murià; o fixeu-vos que de Rosa Maria Arquimbau explica que “té el defecte d’escriure amb por”; i en canvi d’Aurora Bertrana acaba dient: “Agraïm l’aportació a la literatura catalana i ens permetem de dir a la insigne escriptora: més!”; tot i que més endavant, en el llibre, li llegirem en un to més satíric: “Aurora Bertrana pensa presentar-se a les primeres eleccions que se celebraran a la Polinèsia.”
Quarta raó: defensa de la literatura per damunt de tot
Rodoreda, la que abandonarà el periodisme per la literatura, ja té clar que escriure és una tasca solitària i que l’important és escriure bé i no pas anar ben acompanyat: “A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de la gent que escriu pel sol fet d’escriure, ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no existeixen. Les capelletes fan que el qui escriu és com si en vida s’hagués llançat a un pou…”, escriu a l’entrevista que fa a Sebastià Juan Arbó, a qui acaba posant elegantment en evidència quan el fa parlar sobre les dones escriptores…
“Com un papu, treuen el cap les capelletes […]. Les capelletes sobre aquest punt mai no m’han fet gaire efecte pel convenciment que, el qui val, ningú no l’escombra”, escriu la Rodoreda de menys de trenta anys, i fa l’efecte que qui parla és la Rodoreda que s’escriu amb Joan Sales unes dècades més tard.
Cinquena raó: la sornegueria sense filtres
No descobrim ara, tampoc, aquest tret de l’autora, però en els seus escrits periodístics hi treu el nas amb més vehemència, com per exemple quan introdueix l’entrevista a Llucieta Canyà: “D’ençà que vaig pel món (?) només em trobo amb empordanesos. Els catalans d’altres terres es conformen a dir-te, quan et parlen d’ells, que són catalans. Ja en tenen prou. L’empordanès no.” O també quan vol entrevistar la dona i la filla del president Macià i li diuen “Veniu demà al matí. Però no com a repòrter: únicament per a fer conversa”, i ella, l’endemà, quan hi torna, escriu: “No duc cap paquet a la mà. He deixat les bombes a casa.”
Sisena raó: no té pèls a la llengua
Sí que és veritat que alguns dels textos no els signa amb el seu nom, sinó amb pseudònim, però en tots dos casos no fila prim per dir el que hagi de dir amb l’efecte que toqui, com ara quan assisteix a un recital poètic a l’Ateneu i resulta que la poetessa convidada, Emilia Bernal, elogia la guerra: “La guerra no és bona, senyora Bernal. […] Si la sang li agrada, faci’s un tall a les venes, i veurà que és divertit.” O quan s’avorreix en una estrena teatral: “uns grans badalls d’avorriment a la boca del públic que acudí a la inauguració de la tradicional temporada del Romea”. O quan va a València per les Falles del 1934 i la porten a veure una cursa de braus: “No em reca de dir que hi he anat per primera vegada, ni que segurament que serà l’última. (…) Decididament no sento la bravura ni la majeza espanyoles.”
Setena raó: la defensa de la llengua… ben escrita
Quan visita el teatre Romea, Rodoreda es fixa en la retolació i escriu: “ens dol que uns rètols clavats a les parets del passadís que volta el pati de butaques siguin en castellà”. I quan fa la crítica de Madrid de Josep Pla, li toca el crostó precisament per la llengua: “Ens dolen unes quantes errades que no són d’impremta, ni poden inculpar-se a cap linotipista, puix que són falles de llenguatge i de sintaxi que en un escriptor de la categoria de Josep Pla són més de doldre encara.”
Vuitena raó i paro: ja és una novel·lista
Rodoreda ja narra, com a periodista. Ja té una veu pròpia, ja crea situacions, ambients, ja desperta emocions i raons, ja dibuixa personatges, i fins i tot ja reflexiona sobre el gènere, com ara quan arran de les declaracions del seu “estimat” Pla i de Manuel Brunet en contra la novel·la escriu: “Les seves guitzes contra la novel·la cal agrair-les. Convindria que, ben sovint, senyors Brunet i senyors Pla espetessin uns quants mots amb bona intenció i mal intencionats, i que uns quants senyors Rafael Tasis i Marca, amb bona intenció ben intencionada, lliuressin als directors i, aquests, als linotips, articles conscients com a bona arma defensiva d’aquesta nostra novel·la catalana. Cal esbandir el desinterès del públic i, com més es parli de novel·la, en bé uns, en contra els altres, més s’accentuarà l’interès.” La novel·la la preocupa. I la preocupa fins al punt d’engegar, des de Clarisme, una enquesta sobre “Què enteneu que és o ha de ser una novel·la” i que responen gent com ara Carles Soldevila (“un gènere-magatzem”), Rosa Maria Arquimbau (“la novel·la actual ha de canviar una mica”), Francesc Pujols (“no veig manera humana de donar vida al que ja ha nascut mort”), Joaquim Ruyra (“admet molta varietat”), Prudenci Bertrana (“és una qüestió que no m’ha preocupat mai”), Maria Teresa Vernet (“un novel·lista exposa les seves opinions sobre la novel·la fent novel·les”), Aurora Bertrana (“el bon novel·lista és el que fa oblidar al llegidor la seva pròpia novel·la”) o Francesc Trabal (“no ho sé”).
Acabava l’any dient-vos que llegíssiu autores, i n’hi va haver que ja van esverar-se pensant que l’únic argument per llegir autores era el de ser dones que escriuen. No, senyors vostres, parlo de dones que escriuen bé i sé que m’he explicat i que no s’entén cap altra cosa que aquesta, del que dic i escric, i que qui ho entén d’una altra manera és que s’ho mira amb aquell tel de masclisme intel·lectual passat de moda que en temps de la Rodoreda periodista ja sonava ridícul. Llegir aquesta Rodoreda és veure-hi clar.
