La rifa dels càrrecs públics

En la distensió final d’una entrevista radiofònica, al nou ministre espanyol de Transports se li va escapar de dir que en un interviu anterior “ja sabia que seria ministre, però no sabia de què”. Ah, quantes coses dites en tan pocs mots, i cap de bona. Quan el nostre home se’n va adonar, va proferir tot de matisos atropellats que venien a dir que n’havia tingut la intuïció, de la naturalesa del futur càrrec, i que se’n considerava tan ben preparat. Amb tot, sembla que ni a l’entrevistador ni als col·laboradors no els va grinyolar gens la confessió, i més aviat van congratular-se d’haver afinat en les apostes, procedint a ensabonar-lo de cos sencer per haver dedicat cinc valuosos minuts del seu temps a una ràdio regional.

Tirant enrere la cinta, el matí que transcendien les designacions dels ministres espanyols, a l’emissora del costat, la pública, van tindre l’ocurrència d’acompanyar l’anunci dels agraciats amb la simpàtica sintonia de la lotto 6/49. “Pot, pot”, feia de fons la musiqueta mentre anaven caient noms sorpresa i noms esperats, noms que saltaven d’una cartera a una altra, noms, en tot cas, que se’ns afiguraven dins del gran bombo d’una loteria burlesca, si no inscrits en una acolorida ruleta de la fortuna impulsada per un president-presentador de somriure Profiden. Hom pot dir que seguir la “rifa” en directe era d’interès general, atès que els mateixos mitjans feia setmanes que ens feien participar de l’especulació sobre els resultats, sobre la composició de la dita “quota catalana”, sobre qui ens tocarà d’administrador de la repressió en les seues diverses modalitats, talment com qui mira d’endevinar l’alineació del Barça per a una final.

Més enllà que la política de Madrid i des de Madrid ha esdevingut el camp gravitacional del panorama informatiu català, aquests dos exemples il·lustren en color fins a quin punt ens hem acostumat que ens retratin els càrrecs públics com a fins en si mateixos, designats en una lliga de guanyadors i perdedors. “Enhorabuena, Ministro”, “Enhorabona, conseller”, són introduccions corrents a les primeres entrevistes que concedeixen, felicitacions abans que no hi hagi res per a felicitar, compliments abans de cap assoliment que pugui ser auditat. Aplaudint els nomenats per no-res, reforcem encara més aquesta idea finalista del càrrec pel càrrec; això, per si no la reforçaven prou els casos flagrants de col·locacions contrastants amb el currículum del premiat, naturalitzant a llum de dia el retorn de favors ocults i el pagament de lleialtats.

No estem descobrint res, és clar, però sí que crida l’atenció el desvergonyiment progressiu dels implicats en aquestes pràctiques i també l’acompanyament mediàtic acrític que reben en massa ocasions. De fet, als mitjans no els caldria més que una mica de picardia per no caure en la mirada curta de la política de declaracions, de guanyadors i perdedors, que només fa que distreure’ns de la llarga vista dels nostres experts grimpadors. Amb aquest panorama, poc ens pot sorprendre la desafecció creixent de la població cap a la classe política, cap a aquest espectacle que ens presenta com una evolució natural el fet d’anar saltant d’una cadira a una altra fins a un premi final, una conselleria, un ministeri a Espanya; un lloc a Europa si fas gaire nosa, un retir daurat al Senat si has gastat massa primera plana; una de les col·locacions fantasmagòriques en una autoritat metropolitana, un consorci, una diputació.

Que si saps moure’t bé sempre toca, si no un xiulet una pilota, és un fet indissimulat fins a l’extrem. Tanta desinhibició també podria respondre a uns nous temps en què els partits han esdevingut màquines pensades per a ser votades, més que no instruments per a complir compromisos amb el votant. Conglomerats d’interessos particulars en què els noms ja no estan lligats a cap ètica sostinguda, a cap principi de pedra picada o a cap discurs identificable en un tast a cegues pel consumidor. Tot és líquid, tot és mutable en la carrera cap a renovar les posicions; les responsabilitats d’un càrrec ja no depenen tant del programa electoral com del vent que bufi a cada moment en enquestes internes, informes experts i altres investigacions destinades a destil·lar el sentir de l’electorat-consumidor en temps real.

Com a conseqüència d’això, i donat que un flux d’informació constant necessita intèrprets, analistes i assessors —ves que no vingui d’aquí, l’augment a Catalunya de 850.000 euros anuals per a aquestes feines—, de cada premiat n’acaben depenent com més va més llocs de feina potencials, de manera que les figures electes acaben convertides en petites sub-agències de col·locació dins de les grans. Sap greu pels justos eclipsats per tant de pecador, i estic oberta a la sorpresa, però si el negoci dels nostres vots no va d’aquesta manera, si no tracta del finançament públic i en públic de carreres personals, els partits s’hauran d’esforçar molt a fer que no ho sembli tant.