La revolució sensible

Imaginem que ara és el futur i que servidora, presa de la crisi de cada vegada que m’he d’empescar un article, em disposo a entrar a Amazon a mirar robots que em poguessin deslliurar d’aital sequera periòdica. Un robot que seria una inversió de futur, perquè un cop l’hauria adquirit, a partir de l’article número ics ja em començaria a donar beneficis. I mentrestant jo me’n podria anar al cine, al teatre, a llegir, a la piscina, i no continuo perquè aleshores sí que l’article corre el risc real d’acabar-se aquí.

Ara bé: la trobaria, al futur, una màquina que em pogués suplantar en aquesta feina? Penso en una mena de barreja entre Roomba i Thermomix que durant la setmana estigués pendent del que sent pel carrer i del que diuen els mitjans i del escriuen experts opinadors (o els seus robots), que ho centrifugués tot dins del dipòsit, i en tants minuts, clinc!, n’extragués una opinió –en català occidental, amb alguna broma, algun joc de paraules, amb algun desencert més o menys gros–, a punt per a ser tramesa a un editor (o el seu robot), que el valoraria i l’enviaria al corrector (o al seu robot) que el passaria a un dissenyador (o el seu robot) perquè l’encaixés en una plantilla variable de notícies.

Existirà mai, un robot que signi opinió? Entenent que un article d’opinió no tracta només d’arrenglerar una paraula rere l’altra per transmetre tal idea en tal context; entenent que també té la voluntat de desenvolupar un ritme, un tipus de llenguatge, un estat d’ànim, una complicitat amb els teus semblants. Seria reproduïble, aquest ‘esperit’, mecànicament? A la pràctica ara mateix tenim bots d’atenció al client que ‘aprenen’ de les converses naturals per elaborar les seues respostes, i que fins i tot simulen una espècie de sentit de l’humor (he!); i també hi ha programes informàtics que redacten notícies d’esports, d’economia, d’última hora, mitjançant algorismes que extreuen les dades de pàgines oficials; la idea és que els periodistes –la gent de l’ofici– puguin dedicar el temps guanyat a tasques de contextualització, d’anàlisi i d’interpretació, és a dir: a donar ‘ànima’ a la feina dels robots.

L’ànima de les persones és, de moment, el misteri que els programadors de robots són més lluny de replicar. Hom especula sobre un futur on les màquines hauran pres totes les feines als humans, i què farem, pobres de nosaltres, vagant destronats pels carrers, desocupats i sense dret de guanyar-nos cap prestació. Hi ha experts que ja es demanen si els robots haurien de cotitzar o pagar impostos per evitar l’ensorrament del sistema, també el de pensions. Donant per fet que els robots són imbatibles en el seu camp, per a sostenir ‘el sistema’ potser només caldria tornar a valorar –això que ara en diuen ‘posar en valor’– aquelles prestacions que ens distingeixen com a humans i que no tenen competència mecànica.

La majoria de nosaltres hem estat educats per a valorar les professions d’una manera utilitarista i/o pel tant que donen per a viure. Així és com les feines culturals en general i les artístiques en particular han esdevingut les ovelles esgarriades del mercat laboral, que no es diu ‘mercat’ perquè sí. A banda que la vocació, l’amor a l’art, el gaudi espiritual, el fet de guanyar-se el pa amb una suor metafòrica més que física, genera una mena d’aversió en el gran públic que ve a significar que es fotin els artistes i que ‘treballin’ com tothom. Aquest és un estat d’opinió que es mossega la cua: si no eduquem la canalla per a valorar –i entendre i gaudir i necessitar i pagar per– la cultura, no podem pretendre que al futur hi hagi més consumidors que en demandin ni més productors que puguin viure’n dignament.

Ara imaginem un món on els robots ens facin el favor de prendre’ns de les mans totes les tasques mecàniques: no pot ser una oportunitat meravellosa perquè les feines intel·lectuals en general i les creatives en particular agafin valor i siguin més demandades? Els nostres aliats seran aquests robotets incansables i disciplinats que les persones ens programarem per alliberar-nos de la tirania de l’utilitarisme; robotets que ens permetran de guanyar un temps de qualitat, que empenyerà les nostres criatures a omplir-lo creativament sense temor de donar cap un disgust a casa; que els esperonarà a fer vida de les seues vocacions i oficis i imaginacions, que els farà pioners d’una revolució sensible que enriquirà indiscutiblement el progrés del món.

Un canvi de valors en aquest sentit només pot fer revifar l’oferta i la demanda de gaudi ‘espiritual’: perquè és l’esperit que ens demana de produir i consumir teatre, dansa, cinema, literatura, museus, una carrera d’humanitats, però també un vestit imprès en 3D, una coreografia de drones o una ampolla de vidre bufat.