04.05.2018 - 22:00
Aquest mes hi ha hagut un moviment històric a Armènia, que mitjançant una mobilització no violenta ha aconseguit d’apartar del poder el partit que havia governat les últimes dècades, i que virava com més anava cap a posicions més autoritàries.
Les protestes antigovernamentals, encapçalades pel diputat opositor Nikol Pashinyan sota el lema ‘Rebutja Serj’ (Մերժիր Սերժին), van durar dotze dies, en els quals hi va haver centenars de detinguts. Finalment, el 23 d’abril, van aconseguir que dimitís el primer ministre, Serj Sargsian, qui era al capdavant del govern armeni des del 2008.
Pashinyan havia estat editor del diari liberal més venut, Haykakan Zhamanak (The Armenian Times), molt crític amb el govern, allunyat dels partits tradicionals, i actualment és diputat de la coalició Yelk (Sortida), que té nou diputats, dels 105 que conformen el parlament.
El 22 d’abril, Sargsian i Pashinyan es van trobar cara a cara en unes negociacions televisades que van durar només tres minuts. La insistència del dirigent de les protestes perquè Sargsian dimitís van portar el primer ministre a abandonar la sala i acusar l’opositor de ‘no haver après la lliçó de l’1 de març’, en referència a les manifestacions del 2008, que van deixar deu morts i per les quals Pashinyan va ser empresonat dos anys.
Després del diàleg fallit, Pashinyan va ser empresonat, juntament amb dos diputats més i desenes de manifestants, cosa que va fer que centenars de milers de persones sortissin al carrer, en unes mobilitzacions mai vistes des del procés d’independència ara fa trenta anys. En aquesta situació, semblava que el govern només tenia dues opcions: augmentar la repressió –amb la possibilitat que hi hagués morts– o cedir.
La situació va fer un gir l’endemà, el 23 d’abril, quan dos-cents soldats es van posar al capdavant de les mobilitzacions. Afegit al fet que el 24 d’abril es commemora el genocidi armeni d’ara fa 103 anys, i per tant, que aquell dia cap dirigent gosaria fer servir la força contra el poble (sense greus conseqüències), el primer ministre i ex-president va decidir d’abandonar el poder, abans que no el fes fora el poble.
Revolució de vellut
La revolució no va acabar aquí. Pashinyan volia un govern interí, amb un primer ministre acceptat pels manifestants, que portés a unes eleccions parlamentàries netes, tenint en compte que només un 11% dels armenis considera que les darreres eleccions han estat completament netes.
Per complir l’objectiu, Pashinyan es va presentar dimarts a una sessió d’investidura com a únic candidat. Després de nou hores de debat, va obtenir el suport de tots els partits de l’oposició, 45 escons de 105, però la xifra era insuficient, atès que el Partit Republicà, de Serj Sargsian, té majoria absoluta al parlament.
Arran de la resposta negativa, el diputat va fer una crida a blocar totalment el país (‘carreteres, estacions de metro, aeroports, tot, una vaga general’) des de la desobediència civil. L’endemà, dimecres, els establiments es van buidar, els ministeris eren blocats per cotxes i manifestants, i totes les comunicacions eren tallades –carreteres, estacions, transports–, inclosa la carretera que va a l’aeroport internacional de Zvartnots, a més de la frontera amb Geòrgia, per on passen el 75% de les mercaderies que entren i surten del país, i van causar cues de centenars de camions aturats. La vaga d’estudiants i treballadors va ser gairebé total.
Hi va haver una retirada massiva de dipòsits, i això va fer que el Banc Central emetés un comunicat en què assegurava que controlava la situació i que el sistema financer era estable.
El 8 de maig es farà la segona sessió d’investidura, que inevitablement portarà a unes eleccions, sigui perquè Pashinyan no té els suports suficients i, per tant, s’ha de dissoldre el parlament de manera automàtica, o bé perquè guanya el govern. D’aquesta manera, doncs, comença els passos cap a unes eleccions netes, les quals considera que els qui actualment ostenten el poder no poden garantir.
Dimecres a la nit, després de l’aturada massiva, el Partit Republicà va decidir de no presentar candidat el 8 de maig i va dir que facilitaria el govern del candidat que obtingués els avals necessaris per a presentar-se (un terç dels parlamentaris). Pashinyan ha aturat les protestes al carrer, però els esdeveniments canvien en qüestió d’hores i no tothom confia que finalment es faciliti un canvi de govern.
Cal afegir que, encara que les protestes poden assolir l’objectiu inicial, encara n’hi poden haver, tenint en compte que la majoria que ha ostentat el poder té majoria absoluta i, per tant, tindrà força per a torpedinar qualsevol intent de reforma o canvi.
La perpetuació en el poder
Les protestes van començar quan Serj Sagsian va ser proposat com a primer ministre i investit el 17 d’abril, després d’haver acabat el seu segon mandat presidencial. El2013, el parlament havia començat una reforma constitucional per a passar a un sistema parlamentari, ampliant les competències del primer ministre i donant al president una funció representativa i més aviat simbòlica.
Els opositors ja alertaven que la reforma podia perseguir la perpetuació en el poder de Sargsian, aleshores president, tot i que ell insistia, el 2014, que ‘no aspiraria’ a la posició de primer ministre. Va incomplir la paraula aquest passat abril, quan s’acabava el seu mandat, en un moviment similar al de Vladímir Putin i Recep Tayyip Erdogan. I això ha acabat amb la paciència d’una majoria d’armenis.
El procés de reforma constitucional va acabar el 2015 amb un referèndum, però segons el principal partit de l’oposició les autoritats havien fet servir tota mena de recursos per a falsificar-ne els resultats. El Comitè d’Investigació d’Armènia va rebre 127 informes de violacions electorals (79 a la capital, Yerevan), i el grup d’observadors del Consell d’Europa va reportar problemes amb llistes de vots i altres irregularitats. A les eleccions del 2017, el Consell d’Europa va tornar a dir que les eleccions havien quedat contaminades per informació creïble de compra de vots i pressions sobre funcionaris i treballadors d’empreses privades.
Més enllà d’acusacions de frau electoral, un exemple que il·lustra el control del poder és la diferència de recursos financers en la campanya del referèndum del 2015: els favorables a la reforma van pagar vint-i-sis vegades més temps a la televisió que els seus oponents.
[Confiança en el president. Dades del Baròmetre del Caucas.]
Des del 2008, el primer ministre dimitit havia anat perdent la confiança, fins al punt de tenir una gran majoria en contra. Tot i que hi ha diferències clares entre les protestes d’aleshores i les actuals.
El 2008, la societat estava dividida entre el president i el bàndol opositor, i es va reprimir majoritàriament contra homes de mitjana edat. Ara hi ha una gran majoria en contra del president i a favor de les protestes; a més, la violència ha estat contra gent jove, especialment estudiants, tant homes com dones, i d’ideologia molt variada.
I en les protestes actuals cal afegir-hi les noves tecnologies com a factor clau, que han permès de fer virals les imatges de la repressió, en comparació amb l’any 2008, quan la majoria de notícies provenien de premsa i televisió, i poca gent tenia càmera. L’accés a internet ha passat del 50% al 94% en una dècada i el govern ha perdut el control sobre els mitjans de divulgació de la informació.
Una oligarquia política i econòmica
El 2007, The Economist descrivia el Partit Republicà com el ‘típic partit de poder postsoviètic compost per càrrecs governamentals, funcionaris i empresaris adinerats que depenen de les connexions governamentals’. La situació no ha variat gaire.
Serj Sargsian, juntament amb Robert Kocharian, president del 1998 al 2008, són els principals caps visibles del grup de poder, anomenat ‘clan de Karabakh’. Sargsian, originari d’aquest enclavament, va ser cap de les operacions en la guerra contra l’Azerbaidjan (1991-1994) i després ha estat president d’Armènia (2008-2018), primer ministre i ministre de l’Interior i de Defensa.
Com ha passat en altres ex-repúbliques soviètiques, s’ha consolidat un sistema polític corrupte i autoritari, estretament lligat als negocis i a gran part dels monopolis del país. Per exemple, l’actual primer ministre en funcions, Karen Karapetyan, és un ex-executiu de Gazprom i proper a l’oligarquia russa.
Un informe del Banc Mundial remarca els alts nivells de concentració del poder econòmic, amb un 19% del mercat dominat pels monopolis, en comparació al 6% de mitjana en altres economies de la regió. Un 60% del mercat armeni té estructura d’oligopoli o monopoli.
Mentrestant, Armènia és un país empobrit, amb una gran dependència russa, d’on procedeixen el 33% de les importacions i on van a parar el 20% de les exportacions armènies. Les empreses estatals russes controlen sectors clau, com Gazprom Armenia CJSC, que té el monopoli del gas natural, i els ferrocarrils russos (RZhD), que tenen la concessió fins al 2038 en la gestió de la totalitat del sistema ferroviari armeni.
El 2017, el govern armeni va concedir indefinidament a Gazprom Armenia CJSC una xarxa de distribució de gas gratuïta per un valor de 2,6 milions de dòlars. I l’empresa que té el monopoli de l’electricitat, Tashir Group, és del germà d’un diputat del Partit Republicà.
Nikol Pashinyan, amb un discurs contrari als actuals governants, ja ha dit que no hi hauria d’haver monopolis a Armènia, Segons que denuncia, hi ha 20.000 aliments importats per un cercle molt reduït d’empresaris, i defensa una reforma comercial que posi fi a aquest sistema i a l’economia submergida.
Respecte a la dependència armènia del negoci rus, ha mantingut una posició més moderada i assenyala principalment els oligarques locals, ja que Rússia ven el seu gas a Armènia amb un descompte del 50% però ‘quan arriba a les persones, el preu es multiplica per dos’.
La revolució ha fet caure el primer ministre, i Pashinyan té la intenció d’anar a unes eleccions justes. A més, assenyala la pedra angular del poder, un sistema econòmic oligàrquic i corrupte en connivència amb els polítics, i per fer-lo caure de ben segur que seran necessàries moltes més protestes i mobilitzacions, en un procés que, si s’assoleix, tot just acaba de començar.
