19.08.2020 - 21:50
No estic prou segur de qui va fer servir primer l’eslògan aquest que es va fer tan famós. Sembla que fou l’enyorada Muriel Casals, en un acte fet el dia abans de la consulta del 9-N. Si més no, un llibre que l’actual president Torra va escriure en memòria seua va vincular per sempre l’eslògan i el nom. Deixem-ho així, doncs. Acceptem que Muriel Casals va inventar-se la feliç descripció del moviment independentista com una ‘revolució dels somriures’. La pregunta ara mateix és: i aquesta descripció aguanta avui, sis anys després? I sobretot: ens hauria de preocupar que la resposta fos que no?
Avui difícilment trobarem qui qualifique encara el moviment independentista de revolució dels somriures. Per raons evidents i no per culpa nostra. Sobretot perquè a partir de l’endemà mateix de la formulació del concepte, a partir del 9-N, l’estat espanyol va decidir de travessar la ratlla entre la política democràtica i la violència d’estat i va desencadenar un procés de persecució i repressió de l’independentisme que ens ha dut on som, especialment després de guanyar el referèndum d’autodeterminació. Tenim presos, exiliats, represaliats de tota mena… Hem rebut colps, detencions, amenaces, insídies, persecucions, multes, censures, sentències… Tot s’hi val per a provar de frenar el procés i ja fa sis anys llargs que hi malden. Perquè aquesta, evidentment, és una revolució de conseqüències enormes, no tan solament per al Principat i per a la resta del país, sinó també per a la resta de les nacions que conformen avui l’estat espanyol, Espanya inclosa. La descomposició accelerada que viu el règim monàrquic n’és la prova evident, d’aquestes conseqüències. I el fet que després de sis anys de repressió l’independentisme continue plantant cara i essent la clau de tot això que passa políticament és la dada a retenir.
Ara, la violència sempre violenta. Sempre violenta qui la rep i l’ha de suportar. De manera que no es pot esperar que aquella alegria que hi havia entre el 2014 i el 2017, quan el projecte de futur era la base del moviment, siga tan difícil de trobar avui. Perquè hem d’aguantar tanta i tanta pressió, des de tants fronts…
Tanmateix, ja no és tan normal que entre els independentistes se’n genere tanta, de violència, que s’hi desprenga tanta agror. I cal dir que això tampoc no és especialment insòlit. La història de la independència d’Irlanda, per exemple, és molt més dura quant al sectarisme, moltíssim més. I no és aquest, de cap manera, l’únic cas. Però saber això no ens hauria d’impedir de constatar que aquesta guerra civil interna té un risc enorme.
Conec molta gent molt alarmada per la picabaralla promoguda per alguns dels polítics independentistes entre els partits que formen part del moviment. I conec molta més gent alarmada, amb més raó encara, per la manca de projecte que aquesta picabaralla amaga o per la dificultat per veure’l clar enmig de la boira en què certs aspectes que haurien de ser marginals del procés, com ara aquesta cosa que en diuen la lluita per l’hegemonia, ens han imposat.
Els uns i els altres tenen raó: tot això que passa és preocupant. I també desagradable. Tan preocupant que fins i tot podria fer perdre momentàniament aquesta majoria absoluta al parlament que tan poc efectiva és per a fer la independència, com ja s’ha demostrat, però que tan fonamental és, alhora, per a legitimar-la.
Però que això siga preocupant no vol dir gran cosa més. Qualsevol revolució necessita dues condicions per a triomfar: la fe en les pròpies forces (faig servir la paraula vist que sembla que alguns vulguen anatematitzar-la) i la feblesa de qui intenta de frenar-les.
Amb la feblesa encara no n’hi ha prou, però tan sols amb el fanatisme més catastrofista es pot defensar que Espanya avui es troba en més bones condicions per a frenar-nos que el 2017 o el 2014. S’ha fet molt de camí en aquest terreny i alguns dels colps més eficaços poden accelerar-se després de les darreres actuacions judicials.
La qüestió és si la fe en les pròpies forces es manté o no. És evident que això ho constatarem amb seguretat a les eleccions, quan es facen. Però m’agradaria cridar l’atenció sobre el fet que aquesta qüestió no és tan sols electoral. De fet, fins i tot diria que el resultat electoral tindrà només una importància relativa a mitjà i llarg termini. Menys que molts no es pensen, vista la profunditat a què hem arribat en aquest conflicte que enfronta Catalunya i Espanya.
I és per això que pense que ara el moviment independentista ha entrat en una transformació molt gran. Però hi ha entrat –i potser no hi havia cap més manera de fer-ho– transitant sobre un fil molt delicat, un fil de funàmbul, primíssim. Delicat. És un trànsit que s’ha anat ajornant anys malgrat les evidències, però que ara pot dur l’independentisme d’un format, d’unes maneres de fer, d’unes aliances, d’unes seguretats, d’uns conceptes, d’unes enteses que ja no tenen trellat avui a aquelles que tornen a afavorir un enfrontament amb l’estat, una confrontació, que esdevé l’única opció sensata i segura d’encarar el problema.
I per què passa això és ben evident. Passa perquè allò que l’independentisme ha fet aquests tres darrers anys no ha funcionat, el president Torra mateix ho deia ahir. S’ha resistit de valent, cosa que té un mèrit immens. I s’ha deixat Espanya molt trasbalsada, cosa que té un mèrit immens. Però no s’ha guanyat, que és en definitiva el fet important. Ni es podrà guanyar si no s’adopten polítiques diferents i es desarticulen els paranys que han aparegut pel camí.
Si es vol guanyar, doncs, calen canvis. I, tot i que no parle solament dels partits, parle sobretot dels partits. I si aquests canvis fan que no hi haja tants somriures i més tensió, doncs què hi farem. Mala sort, ho lamente profundament i desitge de tot cor que la situació siga tan passable com es puga. Però no perdem mai de vista que en el sintagma que dóna peu a aquest editorial el substantiu –i això la Muriel no ho oblidaria mai, de cap manera– és la revolució. No pas els somriures.
