02.09.2015 - 06:00
Potser que ho esclarim. L’única opció política que amb vista al 27-S té capacitat i voluntat de posar les bases per a una revolució de ressonància mundial és l’independentisme. Ni el federalisme ni el Sí Se Puede poden oferir res d’equivalent.
Del politòleg Samuel Huntington, se’n recorda molt l’obra sobre el xoc de civilitzacions, però poc el llibre sobre les onades de democratització que ha viscut el món durant aquests darrers dos segles. Huntington explica que els processos de democratització no són aïllats, sinó processos que en forma d’onada es donen simultàniament (o amb no ‘gaires’ anys de diferència) a països que tenen unes característiques determinades i diferents per a cada onada.
Per exemple, la primera onada es correspon amb l’etapa entre el 1828 i el 1926 en què cada vegada més estats van concedir el dret de vot (almenys) a més del 50% dels ciutadans masculins, de manera que va augmentar notablement la capacitat de la població per a demanar comptes als governants. La segona és durant el període de democratització del 1943 al 1962, per la via de la fi de la segona guerra mundial, com també de les noves independències i la descolonització de bona part d’Àfrica i unes quantes parts d’Àsia. Finalment, la tercera onada va ser una democratització cap endins per la via d’acabar amb bona part dels règims dictatorials o autocràtics que s’havien anat consolidant durant la Guerra Freda (per exemple a Espanya).
Explico tot això perquè tinc la sensació que si el procés d’independència de Catalunya (i/o Escòcia) surt bé, qui sap si una onada democratitzadora més podria començar. Però en aquest cas, ja no dirigida a donar el vot als ciutadans, a posar fi a processos clàssics de descolonització o a fer fora dictadors, sinó a fer que en un nou aprofundiment democràtic, les fronteres ja no es decideixin a causa de guerres, tractats antics, matrimonis medievals o acords internacionals traçats amb escaire i cartabó, sinó amb les urnes.
És a dir, si venç l’independentisme a Catalunya, potser haurem ajudat decisivament a crear un model per a afrontar la qüestió territorial del segle XXI. Un model cent per cent europeu i democràtic que pugui ser exportat al món com apuntava en un article del 2014 Gideon Rachman (cap d’internacional del Financial Times) arran del referèndum escocès.
Urnes i no armes. Urnes i no despatxos tancats. Urnes i no cimeres de les grans potències. Urnes i no sentències judicials. Urnes, urnes i urnes. No seria automàtic, és clar, però el model català seria un referent a escala mundial, particularment per als països més desenvolupats i de més tradició democràtica.
Aquesta és la veritable revolució que pot donar Catalunya. Donar al món un model democràtic, cívic, pacífic i exemplar per a construir un nou estat sense violència ni enfrontaments malgrat tenir tot un estat en contra. La independència catalana, deutora dels intents escocès i quebequès, amb vocació d’impacte global, podria esdevenir un model i un exemple per a les altres nacions sense estat del món i per a resoldre els conflictes territorials amb mètodes del segle XXI. La revolució catalana va molt més enllà de canviar quatre articles d’una constitució, la revolució catalana aspira a anunciar que en aquest segle XXI la força dels vots és més important que l’edat de les fronteres.
