La revolta dels qui paguen?

Tot escoltant Bob Dylan, al tren, penso que aquestes últimes setmanes he vist unes quantes vegades una escena que fins ara no era pas tan habitual. Ignoro si hi ha cap raó concreta que expliqui que ara ho hagi vist més sovint o si és una casualitat, que també és possible. El cas és que he vist com quatre noies, en moments i hores diferents, es plantaven a les portes d’accés o de sortida de les andanes dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Aquell punt on has de validar el bitllet i s’obre la porta. Les quatre noies s’hi plantaven per impedir que darrere seu passés algú que no havia pagat el bitllet. En tres casos eren nois i en el quart, una noia, els infractors.

En totes quatre ocasions, l’infractor, més enllà de voler-se fondre quan fou descobert, es va enfadar i va insultar la noia que li barrava el pas. En dos casos, les van arribar a empènyer per a poder passar igualment, fet que va originar un certa trifulga. En tots els casos, ningú més no va fer res, tret d’observar l’incident amb un punt d’astorament. En cap dels quatre casos, l’incident no va pujar més de tensió. Un cop impedit el pas o superat amb l’empenta i els insults, cadascú va desfilar cap a la seva destinació sense cap més conseqüència. En cap dels quatre incidents, els ‘vigilants’ o treballadors dels FGC no hi van fer res. O no ho van veure. O no ho van voler veure. O no hi van voler intervenir.

No sé si això ha passat sempre, des que cal passar el bitllet per entrar i sortir dels trens. De gent que passa sense pagar, jo n’he vist sempre. Els perfils diria que han anat canviant. Abans ho veia fer més com un acte de protesta i, en algunes ocasions, per gent que potser no es podia permetre el preu del viatge. Ara observo que hi ha més joves –però no únicament joves– que ho fan per estalviar-se els diners. Certament, no ho puc comprovar. Però hi ha elements que m’ho fan suposar. Per exemple, que van vestits amb roba de marca o carregats d’accessoris tecnològics de gamma alta. Que cadascú es vesteixi i gasti les marques i els nivells que vulgui. Això és evident. Però, a segons qui no hauríem de pagar-li el bitllet els altres. Sabeu què vull dir?

A banda això que he pogut observar, tot serien suposicions i prejudicis que no faré. Com es gasten els diners els qui salten els controls del tren, no ho puc saber més enllà d’aquests quatre indicis primaris. I, certament, cada cas pot tenir motivacions diferents. N’hi ha que no poden pagar-ho i que poden perdre la feina si no agafen el tren? Possiblement. N’hi ha que no els ve de gust de pagar i que van a veure un amic amb qui es gastaran vuit euros per una beguda en un bar nocturn? Segur que també.

Com que no podem saber les circumstàncies de cada cas, què hem de fer? Hem de plantar-nos a la porta quan validem el nostre bitllet per impedir que es coli el que se’ns enganxa al darrere? Hem d’avisar el treballador dels ferrocarrils i esperar que hi faci alguna cosa? Hem de deixar-lo passar perquè podria ser un cas de necessitat? Suposo que és una decisió de cadascú. Què ens recomanen els gestors del servei públic?

Jo només sé que sento empatia per aquestes quatre noies que han decidit de plantar-se. No aconsegueixen pas que l’infractor es quedi a l’altra banda, perquè sempre hi ha algú al costat que no li plantarà cara. Però em sembla que el seu gest és digne d’elogi. Al cap i a la fi, com he pogut comprovar, s’hi juguen una empenta i uns quants insults. És violent, plantar cara. És molt incòmode. Segurament uns quants dels testimonis consideren que ets poc generosa. Uns altres pensen que has fet ben fet.

És la revolta dels qui paguen? El fet és que és molt molest observar que tu pagues religiosament tots els teus viatges sense excepció i algú que ha passat tot el trajecte connectat a un mòbil de gamma alta amb uns auriculars que tu no et pots permetre s’aprofita de tu per estalviar-se uns diners que a tu també et farien molta falta. No sé si hi ha de ser, aquesta revolta. No sé si és la solució. Algú dirà que és una reflexió poc d’esquerres i molt conservadora. S’equivoquen de mig a mig. Precisament els principals perjudicats pels infractors són els qui van a treballar o a veure el familiar a l’hospital (o on sigui) pagant el seu bitllet i lluitant per arribar a final de mes. Als qui tenen calers els importa un rave si hi ha gent que es cola al tren o al metro.

I sí. Un altre debat és si el preu dels bitllets és el que toca. Si és abusiu. Si el servei és prou bo. No és el debat que pretenia fer ara. Perquè el preu és abusiu o no per a tothom. Els qui paguen i els qui no paguen. Són debats diferents que poden ser complementaris.

Per cert, que hagi escrit aquesta peça escoltant Bob Dylan no té cap més transcendència que la voluntat de deixar constància d’una de les bandes sonores habituals de la meva vida des que vaig néixer…

«While riding on a train goin’ west
I fell asleep for to take my rest
I dreamed a dream that made me sad
Concerning myself and the first few friends I had…»