18.04.2018 - 22:00
El canvi d’actitud dels presos polítics catalans no ha passat desapercebut. Ans al contrari. És evident que en les darreres visites a Llarena la major part han tingut una actitud molt diferent de la que vàrem veure els primers dies. Ara en compte de penediment hi ha defensa dels principis propis, i en compte de remordiment pel que va passar hi ha orgull. És un canvi molt gros, doncs, i molt significatiu. I encoratjador.
Segurament respon a múltiples raons. La constatació que no serveix de res penedir-se ja és impossible de passar per alt. Ni jurant la constitució espanyola amb la màxima solemnitat no eixiran de la presó. Però no crec que siga només això. Evidentment, la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein sobre el president Puigdemont ha estat un revulsiu molt notable. La ficció bastida pels tribunals espanyols ha caigut estrepitosament i això, a banda l’impacte sobre la causa mateixa, forja un relat diferent i una visió diferent de la situació. En aquesta línia, les mesures cautelars de l’ONU en favor de Jordi Sànchez és clar que també alteren, molt positivament, el guió.
Llarena apareix ara com un home acorralat que ha perdut els estreps. La sorprenent, i intempestiva, demanda que va fer ahir contra Montoro posa en relleu que la situació ja s’ha descontrolat. No tenia necessitat de fer-la pública, la demanda d’informació. Si volia, la podia tenir tota pels canals més discrets possibles. Però és que Llarena, ara, sembla que cerque l’enfrontament amb el govern espanyol, un enfrontament que ja és més polític que no judicial. L’extrema dreta l’aclama com a probable president i el govern espanyol comença a desesperar-se pel ridícul internacional. Insultar Alemanya en una interlocutòria no sembla gens assenyat, precisament. Intentar fer empassar als fiscals alemanys que hi ha una prova secreta que no poden veure però que s’han de creure no és tampoc una estratègia que hom puga qualificar de brillant.
Entre unes coses i unes altres, el panorama ha canviat molt, doncs. I, si fa poques setmanes l’estat espanyol semblava una roca inamovible, avui sembla més aviat una paret esquerdada. Furgar en aquesta esquerda, i picar fort allà on més mal fa, és aparentment l’orientació de la defensa política, vibrant, que els presos polítics han començat a practicar aquesta setmana. Si això, com caldria esperar, es trasllada també al camp polític, aleshores el gir copernicà de la situació catalana serà un fet i les possibilitats de reprendre el camí de la República, que Rajoy va intentar estroncar a l’octubre amb el colp d’estat, serà una perspectiva bastant immediata.
