La revolta dels juristes espanyols demòcrates

El silenci clamorós de la societat espanyola arran del deteriorament progressiu de l’estat de dret té una excepció: l’advertiment d’alguns jutges o juristes sobre el perill de pèrdua de la qualitat democràtica a Espanya amb les mesures político-judicials que s’apliquen contra Catalunya. Mentre la separació de poders s’aprima amb cada acció de la fiscalia i els drets fonamentals s’escolen entre els folis de les interlocutòries del Tribunal Suprem, la classe política espanyola aplaudeix. És el cas del PP, Cs i el PSOE; només Podem ha criticat l’aplicació de mesures repressives i ha dut l’article 155 al Tribunal Constitucional. Els grans grups de comunicació, amb escasses excepcions, fabriquen el relat i les grans associacions de jutges el beneeixen sense gaires contemplacions.

Avui passaran pel Suprem el conseller d’Interior, Joaquim Forn, i els dirigents de l’Assemblea, Jordi Sànchez, i d’Òmnium, Jordi Cuixart, per veure si els revisen l’empresonament provisional i els deixen en llibertat. Però sengles defenses respiren pessimisme i el precedent de la dura interlocutòria que va tornar a enviar Junqueras a la presó fa pensar en la pitjor resposta. Perquè dins la magistratura espanyola hi ha poques escletxes que facin preveure un canvi de criteri. Només l’associació progressista Jutges per la Democràcia ha fet algunes crítiques als excessos de Rajoy i també a determinades decisions judicials. El 4 de novembre de l’any passat va emetre un comunicat en què qüestionava que la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela hagués respectat el dret de defensa dels membres del govern empresonats i palesava ‘preocupació’ per ‘una interpretació extensiva del dret penal i limitadora de la llibertat personal’. L’associació recordava també que la presó provisional, d’acord amb la jurisprudència reiterada del Tribunal Constitucional, té caràcter excepcional: ‘La regla general –insistia– ha de ser que les persones investigades estiguin en llibertat.’ Sobre això, recordava que hi ha mesures no tan severes com la presó provisional: ‘prestació de fiança, retirada de documents de viatge, vigilància policíaca o compareixences periòdiques’. Amb tot, en aquell mateix comunicat es negava a qualificar de presos polítics els membres del govern empresonats.

Alguns jutges catalans s’havien donat de baixa d’aquesta associació el mes de setembre passat perquè es va negar a impulsar una declaració contra la judicialització de la política en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Un text de ‘mínims’, segons els promotors, que qualificava de ‘desencertada’ la pretensió de resoldre un problema polític als tribunals. Entre els setze jutges que en van plegar hi ha Juli Solaz, un dels instructors del cas Palau. En canvi, Jutges per la Democràcia no va tenir cap inconvenient a afegir-se a una declaració de les set associacions de jutges i fiscals que hi ha Espanya, feta el 27 d’octubre de l’any passat, el dia que el parlament proclamava la independència, en què es refusava aquella decisió i se subratllava que l’única legalitat vigent era ‘la que emana de la constitució espanyola’.

Un altre gest significatiu va ser el manifest –fet públic el 10 de novembre– d’un centenar de penalistes de tot l’estat espanyol que condemnava l’actuació de l’Audiència espanyola contra el govern català. Els professors de dret penal de la majoria d’universitats espanyoles hi denunciaven l’actuació irregular de la jutgessa Carmen Lamela, que qualificaven de desproporcionada. A més, recordaven que l’Audiència no és competent per a aquest cas i que no es podien imputar els delictes de rebel·lió i sedició als membres del govern català.

Més enllà d’aquestes actuacions, només se senten veus aïllades que trenquen el silenci o el consens sobre la repressió de què són objecte els dirigents independentistes. N’és un exemple el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, que en una entrevista ahir a VilaWeb, s’expressava amb un to molt contundent sobre el futur de la salut democràtica de l’estat espanyol: ‘O es resol el tema de Catalunya o no hi ha govern democràtic a Espanya.’ Per ell, el fet més preocupant és que s’imputi als membres del govern el delicte de rebel·lió ‘quan no n’hi ha’. Tanmateix, és pessimista quant a un canvi d’orientació del Tribunal Suprem espanyol: ‘Ho veig molt negre, entre més coses perquè ara mateix aturar el Tribunal Suprem és gairebé impossible. I mentre no s’aturi el Suprem tot el procés polític català està empantanegat.’

Una altra veu que clama en el desert és la del jutge Elpidio José Silva, apartat de la carrera judicial per haver investigat la corrupció, concretament l’anomenat cas Blesa. Personatge incòmode per al poder espanyol, va criticar l’actuació policíaca de l’1-O, que considera ‘la més desastrosa de la història d’Espanya’. Com a jutge, creu que no es pot acusar de sedició Jordi Sánchez ni Jordi Cuixart, ni de rebel·lió els membres del govern. I el fet que estiguin empresonats, el veu com ‘l’esquela del règim del 78’.

Malgrat que Elpidio José Silva ja n’hagi fet l’esquela, sembla que el règim del 78 continua ben decidit a sobreviure dins els passadissos del Suprem i als despatxos de l’Audiència espanyola, amb el silenci còmplice de molts intel·lectuals i de la majoria de la classe política. Amb excepcions que són oasis enmig d’un desert.