La revolta dels Carrasco

No sé si ho recordeu, fa més de dos anys que vaig escriure una carta a l’Adri mitjançant la iniciativa “Cartes per la Llibertat” de VilaWeb. Aleshores no sabia on era i ni tan sols quina cara feia, perquè no ens coneixíem.

Però sí que sabia que no era gens just allò que ens havien fet a tots dos:
per què? Però, sobretot, per què a nosaltres? Ara ho veig clar, per espantar tothom i fer acabar les mobilitzacions a tot el país. Després de l’1-O sabien que érem capaços de tot, aleshores ho érem. I no hi ha cosa que pugui fer més por a l’estat espanyol que un poble unit i mobilitzat.

Havien d’escarmentar tota a una societat i van dissenyar un pla:
–Amb els Jordis, representarien les entitats civils.
–Amb els consellers, el govern.
–Amb el major Trapero i la seva direcció, tot el cos dels Mossos d’Esquadra.
–I amb l’Adri i servidora, la societat civil.

La causa ja era preparada, alguns protagonistes de la història eren ben clars, alguns altres vam ser triats a l’atzar. No necessiten proves, no n’han necessitat mai. I és aquí on vull incidir, perquè molts s’escuden en l’expressió jurídica “absolució per falta de proves”. És clar que hi ha falta de proves, perquè no han existit mai!

Benet Salellas, el meu advocat (i per mi el millor del món mundial) ho explica molt bé. No necessiten proves, utilitzen el dret penal com el dret de guerra per eliminar o debilitar l’enemic polític. El dret penal no es fa servir amb la seva finalitat ortodoxa i jurídica real.

Al deep state tant li fa que arribem a judici o no, que ens condemnin o no. Però durant 24-48 hores dominen totalment els mitjans de comunicació mitjançant els seus comissaris policíacs i polítics, notes de premsa, etc. L’efecte comunicatiu, la intoxicació, la portada ja la tenen amb la detenció. Per exemple, ja poden associar el terrorisme amb els CDR.

Durant aquests quasi tres anys, han detingut desenes de terroristes gihadistes o nazis espanyols amb armes, explosius i evidents plans d’atemptar. Hem vist com els detenien vint-i-quatre hores a totes les televisions? N’hem vist les cares, les fotos d’aniversari? S’ha parlat d’ells o les seves famílies a les tertúlies? Se n’han fet públiques les xarxes socials perquè qualsevol pogués amenaçar-los de mort? No, no i no, no ho hem vist.

Després, són tan cínics de posar-nos d’exemple de l’existència de l’estat de dret: com que no hem fet res, per això ens absolen, i que en resum la justícia sí que existeix. No fem nostre el relat espanyol i parlem de quan es fa justícia i quan no. Que dos jutges hagin aturat aquesta barbaritat no vol dir que n’hi hagi.

Podria parlar-vos de la presumpció d’innocència i del curs accelerat de dret penal que hem hagut de fer l’Adri i jo, de resiliència i de mil coses més. Però avui toca felicitar l’Adri, la seva família, el grup de suport i l’equip jurídic per la magnífica feina i valor.

Quan escrivia la primera carta a l’Adri, l’únic desig que tenia era abraçar-lo en llibertat, aquí a Catalunya, a la nostra terra, parlar de tot i de res. I fa pocs dies que he pogut fer-ho, el mirava i no m’ho creia. Tinc aquella sensació de quan compleixes un somni o una fita. Aquella sensació de felicitat quan a algú que estimes li passa alguna cosa bona. Em cau alguna llàgrima quan hi penso perquè, des del primer minut, l’Adri ha estat amo i senyor del seu destí. No ha permès que el trepitgessin, s’ha mantingut ferm, valent i determinat.

Deixeu-nos de taules de negociació, tsunamis democràtics i herois de tebeos que surten a mil fotos i doneu-nos més Adrians. Perquè amb ells sí que podrem construir alguna cosa que valgui la pena.

Adri, ja pots tornar a casa. T’estimo.