05.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 06.02.2024 - 07:34
Les mobilitzacions dels pagesos arriben avui al Principat, després d’unes quantes setmanes en què han estat intenses a Catalunya Nord i a molts països europeus. La setmana vinent seran els llauradors valencians els qui s’afegiran a un moviment que de primer molta gent va tractar amb un cert menysteniment, però que cada dia esdevé més central si volem entendre la greu crisi social i institucional que s’abat sobre la nostra societat.
La revolta del camp no és tan sols una revolta conjuntural, de resposta a unes complicacions econòmiques o discrepant de la normativa. No és tan sols una acció sectorial. Va molt més enllà.
És clar que va carregada de reivindicacions concretes i problemes que no poden esperar més a ser tractats. Però per a mi allò que, en realitat, fa que transcendesca qualsevol altra mobilització actual és que és una revolta directa contra la variant extrema del sistema econòmic i social que ha anat creixent i imposant-se als Països Catalans i a Europa aquests darrers decennis. No sé si en són prou conscients, d’això, ells mateixos. Però és evident que, emotivament, ho reflecteixen i ho veuen millor que ningú.
Aquests darrers vint anys, la suma de diversos factors (com ara la globalització, el desmantellament de la primera Política Agrària Comuna, la metropolització i la concentració de la distribució dels productes agrícoles en poques mans) ha dut el camp a un estat de tensió i desesperació, a una incapacitat pràctica de viure’n, que ja aguanta pocs excessos més. La hipocresia de la “política verda” de la Unió Europea ho ha acabat de malmetre. D’ací ve la còlera, oberta i vivificadora, expressada en les mobilitzacions d’aquestes setmanes passades pels llauradors de tants països europeus.
Com explica el geògraf francès Christophe Guilluy, en aquesta entrevista a CNews, avui trobem que per primera vegada en la història la gent de baix constata que hi ha una classe superior –la nova burgesia metropolitana, sovint d’esquerres, vinculada a la política i la gestió de l’estat– que, literalment, es gira d’esquena completament al rerepaís, que es desentén d’allò que puga passar als ciutadans ordinaris i molt especialment als territoris que en podem dir, per entendre’ns, perifèrics.
Per això, i crec que significativament, moltes de les revoltes contra aquest estat de coses esclaten de primer a les àrees rurals, perquè són les que veuen amb més claredat i són víctimes més directes de les conseqüències del projecte que la classe política va desplegant davant seu. I ho fan d’una manera unitària, aplegant sectors que poques vegades s’havien arribat a posar d’acord.
Ja va passar temps enrere amb els Jupetins Grocs al conjunt de l’estat francès. O, d’alguna manera, amb el moviment de l’Espanya buidada. Ha passat a Alemanya, a Polònia, a Romania aquests dies. I, si em permeteu la gosadia –que algun dia voldria tenir temps per a desenvolupar adequadament– em sembla també que això va passar amb el moviment independentista català, per la manera com va anar creixent i conformant-se a partir de les consultes populars de les àrees rurals cap a Barcelona.
PS1. Avui han estat notícia, per dues raons diferents, Josep Lluís Alay i Ruben Wagensberg. I no puc tancar aquest editorial sense expressar a Alay el meu desig que es recupere prompte, i alhora denunciar la cacera de bruixes desplegada contra ell –i que és probable que tinga a veure amb l’episodi que ha viscut–; ni tampoc sense expressar a Wagensberg la meua solidaritat contra la repressió espanyola.
PS2. Els forats d’aquesta llei d’amnistia tan mal negociada continuen creixent. Avui Arnau Lleonart ens explica el cas d’en Joan, un xicot de l’Empordà condemnat a dos anys, quatre mesos i setze dies de presó per un delicte de coaccions –relacionat amb la protesta per una visita del rei dels espanyols. Tal com està la llei d’amnistia, ara resulta que les acusacions de coacció, com les de terrorisme o de traïció a la pàtria, no hi són incloses.
PS3. De Pau Alabajos tots en sabem la seua faceta de músic i cantant. Però ara és notícia per haver escrit la primera biografia de Vicent Andrés Estellés. Esperança Camps n’ha parlat amb ell i ha eixit això: “Trenta anys després de mort, Estellés continua essent incòmode per a la dreta”
PS4. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
