26.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 27.09.2018 - 07:47
La diplomàcia és una forma d’art. I s’expressa sobretot amb gests. El protocol diplomàtic és el més complicat i reglat del món, perquè qualsevol mala interpretació pot tenir conseqüències desastroses. Per això les línies vermelles es travessen sempre amb molta prudència, amb grans dificultats.
Ahir es va saber que Espanya n’ha travessada una amb Bèlgica. El ministeri d’Afers Estrangers espanyol va convocar l’ambaixador belga, Marc Calcoen, per expressar-li el malestar arran de la carta que el president del parlament flamenc, Jan Peumans, havia enviat a la presidenta del parlament català, Carme Forcadell. Peumans lamentava l’empresonament del govern i d’una part de la mesa del parlament i afirmava una cosa que és òbvia: que Espanya avui ja no compleix les condicions per a formar part de la UE.
Situem la reacció espanyola en el context adequat, doncs, per donar al fet el valor que té.
Primera pregunta: és estrany convocar un ambaixador? No ho és, però tampoc no és habitual. Perquè convocar un ambaixador vol dir que es fa públic el malestar amb aquell país per alguna cosa. La majoria de malentesos i malestars es resolen privadament, sense recórrer al formalisme de cridar un ambaixador. Amb una conversa discreta n’hi ha prou i li pots dir la mateixa cosa que li diràs si el convoques formalment. La diferència és la discreció. Si no es convoca, no se’n sol assabentar ningú. Però si es convoca oficialment un ambaixador es fa amb la voluntat que siga públic que hi ha un conflicte, intentant que l’opinió pública de tots dos estats siga conscient que hi ha un problema important. Per tant es fa créixer, de segur, la tensió entre tots dos estats.
Segona pregunta: Espanya convoca sovint els ambaixadors? Aquesta dada és interessant per a entendre quina importància dóna Espanya a la crisi amb Bèlgica. I la resposta és que hi dóna molta importància. Segons les dades de la web del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, enguany només hi ha hagut aquesta convocatòria. El 2017 n’hi va haver dues: una a l’ambaixador de Veneçuela per unes declaracions del president d’aquell país a favor de la independència de Catalunya (una altra volta Catalunya) i una altra al de Corea del Nord per les proves nuclears. Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta convocatòria la van fer d’acord tots els països membres de l’OTAN i per tant no era una decisió espanyola. El 2016 l’ambaixador de Veneçuela fou convocat tres vegades per causes diverses i d’ací ja ens n’hem d’anar al 2013, quan van convocar l’ambaixador d’Egipte per la situació en aquell país. De manera que, en aquests últims set anys, Espanya, si les dades de la seua web oficial són correctes, tan solament ha fet ús del recurs de convocar un ambaixador set vegades, dues de les quals per la qüestió catalana, una d’obligada per l’OTAN i tres en relació amb Veneçuela, el 2016, probablement moguda per la pressió mediàtica. El resum: el gest és bastant extraordinari i, doncs, hi hem de donar molt valor.
Tercera pregunta: és habitual que es convoque un ambaixador d’un altre país de la Unió Europea? Fins ara això era més que rar, però aquests darrers mesos i anys l’aparició de règims autoritaris dins la Unió n’ha motivat alguns casos. Hongria, per exemple, va convocar fa poc l’ambaixador espanyol per unes declaracions de Borrell; i Itàlia, el nou govern italià, va convocar l’ambaixador francès per unes declaracions sobre el vaixell Aquarius. Així i tot, és un gest raríssim, perquè se suposa que els països de la UE haurien de compartir principis i actuacions democràtics que farien innecessari el conflicte diplomàtic. De fet, ara i adés s’ha discutit fins i tot si ha d’haver-hi ambaixadors, entre els països europeus, és a dir, si encara són necessaris en veient que cada setmana no sé quants ministres es reuneixen per treballar junts.
Quarta pregunta. Quin nivell de crisi és aquest? És el començament formal d’una crisi latent. Espanya està molt emprenyada amb Bèlgica, sobretot, però també amb Alemanya, Suïssa i Escòcia, que no han acceptat el relat de la rebel·lió catalana. I amb més estats que creu que simpatitzen o poden simpatitzar amb la República Catalana, com ara Eslovènia, Irlanda o Finlàndia. Però no havia fet mai el gest diplomàtic que indica que considera que això és una crisi important. Convocar l’ambaixador de Bèlgica és el pas primer. Cridar a consultes l’ambaixador espanyol a Bèlgica ja indicaria una tensió molt alta, perquè això normalment és la passa prèvia al trencament de relacions, una opció que la Unió Europea ni tan sols ha considerat possible entre els països membres. Per tant: és l’esglaó més petit de la crisi, però ja és una crisi.
Cinquena pregunta. I com reaccionarà Bèlgica? El govern belga de moment no ha dit res. Segons el prestigiós diari De Tijd, l’ambaixador belga a Espanya ha comunicat al seu govern que ‘les relacions entre Espanya i el nostre país són molt tenses’, que hi ha per part espanyola ‘una llista creixent d’irritacions’ i que això pot implicar ‘problemes seriosos’ per a Bèlgica. Espanya evidentment vol atemorir Bèlgica, però també pot aconseguir l’efecte contrari. Sobretot perquè provoca conflictes per coses que en un país democràtic ni tan sols es poden posar sobre la taula. Segons De Tijd l’ambaixador belga va respondre al govern espanyol dient que el president del parlament de Flandes no dirigeix la política exterior belga. Cosa evident. Que Espanya no entenga una distinció tan clara o que proteste per unes declaracions fetes en un context de llibertat d’expressió política, o que demane, com va fer Borrell, al govern belga que evite el judici a Llarena –reclamant-li de fet que viole la separació de poders– són gests que en una democràcia causen estupor.
I sisena pregunta. Tot això què vol dir per al cas català? Coses molt importants. La primera, és evident, que el cas català per més que hi insistesquen no és un afer intern espanyol. La segona, també evident, que no sabem encara si hi ha estats disposats a reconèixer la República Catalana, però ja sabem que Espanya té una llista d’estats que considera pro-catalans i que en qualsevol cas no estan disposats a fer qualsevol cosa a favor de l’estat espanyol. I això fa un any, quan es va proclamar la independència, no passava. Cridant l’ambaixador belga, Espanya mostra al cap i a la fi la seua feblesa. I la tercera, i aquesta és clau, Espanya es posa tan nerviosa quan veu que ja hi ha estats on es comença a qüestionar que puga ser considerat un país democràtic, per la manera com ha reaccionat a la crisi catalana. Ahir hi va haver un altre detall important: Puigdemont es va reunir a Munic amb l’SPD, amb el Partit Socialista alemany, que va reclamar una solució del problema històric català. Abans de la proclamació de la República alguns estats eren simpatitzants de la causa catalana, però es movien en un àmbit de gran discreció. Ara, a causa de la presó i la repressió violenta, aquesta discreció se n’ha anat en orris i Espanya ja no veu clar què passaria si la República es fes efectiva demà.
Personalment, crec que Borrell serà un dels pitjors ministres d’Afers Estrangers de la història, perquè no cessa d’equivocar-se en tot allò que fa. Però tot aquest afer, al capdavall, ens diu sobretot que la imatge d’Espanya està molt malmesa i la causa justa dels catalans cada vegada s’entén més i l’entén més gent. Hem de llançar les campanes al vol per això? No. És poca cosa, encara, a efectes pràctics. Però, sens dubte, hem de seguir amb atenció tot això que passa i hem de celebrar molt que Espanya ja veja alguns estats –estats europeus, a més– com a aliats objectius, i irritants, de Catalunya. Perquè tingueu sempre present que un dels problemes gravíssims que té Espanya és que per a guanyar necessita que els 193+2 estats de l’ONU, tots, es decanten a favor seu. En canvi, per a començar a guanyar nosaltres només necessitaríem que un es posés a favor nostre. I jo diria que aquest un la tradicional prepotència espanyola ja l’assenyala amb el dit.
