22.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 23.05.2018 - 07:34
El Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va desestimar ahir per segona vegada els càrrecs per rebel·lió que la justícia espanyola demanava contra el president Carles Puigdemont. Fou contundent, després d’haver revisat allò que Llarena afirmava que eren noves proves. La resposta, de fet, recorda l’eslògan d’aquell que un dia va ser un polític que es deia d’esquerres: no és no.
La bufetada és monumental, duríssima. No es poden llançar les campanes al vol, però cada vegada és més evident que Llarena perd aquesta croada contra el govern a l’exili. Perquè les noves proves no han fet ni fred ni calor al tribunal i Espanya s’ha d’agafar, per mirar de salvar la cara, com a un clau roent al fet que el tribunal alemany accepta la validesa de l’ordre, a diferència del tribunal belga. Si es conformen amb tan poc, per mi endavant. El tribunal alemany ha fet allò que es fa normalment i, si de cas, va ser el tribunal belga que va prendre una decisió molt extraordinària, gens habitual. Però cadascú s’alegra de què vol, encara que siga absurd. Perquè, francament, alegrar-se que t’accepten una euroordre quan et responen que no t’accepten les acusacions que conté l’euroordre és molt poc comprensible.
Els fets d’ahir van tenir un matís interessant, que ens hauria d’ajudar a entendre on som. La notícia va arribar en dues fases. En la primera es va saber que el fiscal acceptava la tesi de Llarena i de seguida els mitjans unionistes van cantar victòria, amb titulars que gairebé presentaven Puigdemont camí de Madrid, detingut i emmanillat. I això malgrat que la nota de premsa del tribunal l’encapçalava un enorme ‘Puigdemont remains free’ (‘Puigdemont continua en llibertat’). En contrast, quan es va saber que el tribunal denegava per segona vegada que hi hagués rebel·lió, els titulars van baixar sobtadament de cos, alguns mitjans van enterrar la notícia tan avall que ni es veia i alguns, com El País o El Mundo, van fer més notícia del fet que la decisió era ‘provisional’ que no pas de la decisió mateixa. Com si així el calbot no fes tant de mal.
Fa dies que avise que l’unionisme està trist i abatut i que això fa que intensifique els focs artificials d’una manera molt irresponsable i perillosa per a ells mateixos. És un bon símptoma. I això explica que ahir, durant un parell d’hores, alguns ens presentassen la imatge de Puigdemont gairebé extradit, amb la qual cosa s’arriscaren al ridícul subsegüent. Diumenge també van dir que el 155 continuaria…
Deixeu que passen unes quantes hores i ja parlarem d’això de diumenge, però permeteu-me, mentrestant, d’insistir en la necessitat de no creure’s de manera acrítica tanta propaganda interessada, sense gens ni mica de base factual, tanta exageració en cerca d’un titular motivador. D’ençà de la derrota del 21 de desembre, els monàrquics no tenen full de ruta ni pla i per això van errant, a colp de titulars, procurant de mantenir com siga l’esperança dels seus, incapaços d’adaptar-se a la realitat. Veure-ho, com es va veure ahir, realment és trist, sobretot del punt de vista informatiu, però certament és una actitud que explica moltes coses.
