Logística i formació militar per a la resistència civil d’Odessa

Quan al cafè Tour de France se senten unes explosions llunyanes, tothom aixeca el cap –tret del gos dels amos del bar– i mira cap al carrer. Pocs segons després, cadascú torna a estar amb les seves coses i, a hores d’ara, probablement ningú ja no reté aquest record. Evidentment, el local és decorat amb coses relacionades amb el ciclisme. La carta, d’ençà que va començar la guerra, és ara reduïda: no hi ha torrades d’alvocat ni amanides, solament galetes de nabius o d’ametlles i pa de pessic amb xocolata i plàtan, i els cafès. I als vidres hi ha creus fetes amb cinta americana, de vèrtex a vèrtex: si hi hagués una explosió al carrer, els vidres trencats no sortirien disparats cap a l’interior del local. Aquesta setmana, a Odessa s’han sentit explosions i trets llunyans quatre o cinc o sis vegades, i malgrat això, la tensió a l’ambient és decreixent. La gent s’acostuma a tot, i el front fa dies que no es mou de Mikolàiv, a cent trenta quilòmetres d’Odessa. Quan sonen les alarmes antiaèries, la majoria roman a casa –si hi és– o bé continua passejant –si és al carrer. El supermercat tanca durant uns minuts i la gent s’espera a la porta fins que deixen de sonar les sirenes. Pot ser que un avió a Moldàvia faci saltar l’alarma, o que siguin míssils disparats a centenars de quilòmetres. També podria ser una manera de tenir tothom alerta. Com ho sabran, quan les sirenes realment siguin el preludi de la tragèdia? Probablement després del primer impacte.

Aquesta desídia generalitzada, que envernissa la por i la tensió, no hi és entre aquells més involucrats en la resistència, més disciplinats. Abans no soni l’alarma antiaèria, quan reben l’avís al mòbil, els alumnes a l’edifici de l’acadèmia militar es refugien durant un quart d’hora al soterrani. Són civils –de moment– que reben formació militar i sanitària bàsica. En una de les sales, dos soldats ensenyen als alumnes com s’han de bellugar amb el kalàixnikov a les mans: com avançar en grup o en solitari, on apuntar, com disparar tot alternant-se amb un company. L’han anomenat Centre d’Idees per a la Resistència i fa una setmana que funciona. En Mikhailo, que havia estat voluntari al Maidan el 2014 i fins fa quinze dies era ceramista i cap de projectes a una empresa, és ara un dels coordinadors del centre: “Els alumnes són gent normal que vol ajudar. Volen formar part de les Defenses Territorials, però ara les llistes són tancades perquè ja tenen prou gent.” La formació es fa en rus: tal com passa en més conflictes territorials, la llengua materna sovint no determina l’adscripció nacional: “No és un conflicte per l’idioma, tothom entén totes dues llengües. La meva llengua materna és el rus, però d’ençà que va començar la guerra miro de parlar solament en ucraïnès”, diu en Mikhailo. No és un cas aïllat.

“Al centre parlem rus i ucraïnès, és força equilibrat”, diu l’Olga. “El rus sempre ha estat dominant a Odessa, però ara molts han decidit de no parlar-lo.” L’Olga és voluntària al Centre Humanitari de Voluntaris, una mena de magatzem on arrepleguen menjar, medicaments i roba, i els distribueixen entre els combatents. Tot ve de donacions: “Ni tan sols ho hem de demanar, ens ho donen sense més. Veig tot el suport que rebem, i ja no tinc por. Sento que som una nació, potser no ho havíem sentit tant abans de la guerra.” El centre logístic és al barri vell, en una mena de mercat amb paradetes de menjar, ara tancades, que fa la funció de magatzem.

Així com el cafè Tour de France, el mercat era un lloc per a hipsters, en el concepte i en l’estètica, impersonal però bonic. Quan sonen les alarmes, totes les voluntàries –gairebé totes són noies– baixen al soterrani. La resistència, com abans, és més conscienciada. Un quart d’hora més tard, hi arriben dos homes amb uniforme militar, l’un amb un violí i l’altre amb una guitarra, i fan un concert sota terra mentre l’alarma antiaèria sona fora, i el moment és bellíssim fins que no arriben dos periodistes estrangers amb càmeres gegants i es posen a filmar entre els músics i els voluntaris i ho esguerren tot. Quan més tard li demanen a un d’ells d’on és, va i respon “BBC”.

Aquesta darrera setmana, força premsa ha arribat a Odessa. De la mateixa manera que ací havien esquitxat un moment màgic i espontani, la premsa també ha estat partícip de més situacions absurdes, però ara de manera passiva, menys culpable. Davant la prohibició de fer fotografies o enregistrar res relacionat amb la defensa de la ciutat –combatents, barricades, carros de combat i alguns edificis–, l’exèrcit fa visites guiades per la premsa. Ja era estrany fa una setmana; ara, a més, s’han massificat, i entre facilitadors locals periodistes, hi van més de deu persones: un fotògraf londinenc demana als soldats que posin de maneres ridícules i que mirin a l’infinit. Al final de l’excursió, han organitzat un petit concert amb una banda militar davant una trinxera, i amb l’Òpera de fons, perquè tothom tingui la fotografia. Després de cada cançó, ningú no aplaudeix perquè no hi ha públic, tan sols hi ha premsa, i així es veu com, fins i tot en els temps molt foscs, les coses sempre poden anar a pitjor.