La República viva, als nostres carrers

Tu i jo devem viure realitats diferents, perquè jo no noto gens les coses que descrius. Evidentment, no ens hem de rendir i no ens hem pas rendit, però jo no veig enlloc aquest retrat que fas de la realitat.

Encara que, segons alguns, el 155 no és tan dur com deien, qui mana a Catalunya és l’Estat, ens agradi o no. Ens vas dir que aviat el Govern de l’exili començaria a actuar, i jo encara no ho he vist. I pel que fa a la vaga, temo que serà un fracàs, malgrat que els impulsors ens presentaran unes dades fantasioses. I jo en faré, de vaga.

La República segueix viva malgrat la demagògia dels seus il·lusos enterradors. Hi és en tots els escenaris que cita Vicent però també hi és en la consciència de la majoria de la gent catalana. Per això no es podrà perdre fins que la tinguem reconeguda arreu, ja que un sentiment arrelat com aquest no es pot vèncer amb res, i menys encara per la força. Ja ho deia Miguel Hernàndez quan parlava de la violència feixista. Per això crec que podem estar tranquils i seguir treballant per la República que més d’hora que tard arribarà.
Ara toca treballar de valent en totes les activitats que les entitats ens han proposat avui i dissabte. Hem de convertir la manifestació de dissabte en un nou 11 de setembre i que surtin al carrer més d’un milió de persones i si pot ser més millor. Serà el tret de sortida d’una campanya electoral dura però que encara carregarà de més raons la causa de la independència i perquè quan tinguem els resultats favorables, puguem dissenyar un nou full de ruta per assolir la independència, tenint en compte els errors passats, tenint en compte del tot en com actuaran els nostres enemics i, sobretot, primant la carpeta internacional, amb la voluntat d’aconseguir que finalment, parli i pressioni Espanya de tal manera que aquesta hagi d’obeir-la.
Doncs, som-hi. Sortim al carrer mostrant el nostre enuig contra les decisions espanyoles sense fer enfadar massa les persones afectades fent actuacions massa extremades, no fos cas que, emprenyades, ens retiressin el seu suport. Després de la victòria electoral serà el moment que aquestes afectacions esdevindran tan grans que llavors sí que caldrà posar tota la carn a la graella i aturar el país, Espanya i arribant fins Europa, durant dies. Ara necessitem tots els suports possibles. Fem servir el cap.

Molt d’acord amb l’editorial, Vicent. Avui voldria dir quatre coses:

– L’aparent derrota momentània de l’independentisme és un miratge. Sí, la repressió és dura, però amb això ja hi comptàvem. La independència és un joc de llarga durada, on el més important és ser forts psicològicament i no deixar-se enlluernar per cops puntuals.

– Vull insistir: estem en una bona posició per aconseguir els nostres objectius. Simplement cal jugar bé les nostres cartes. Si algú té dubtes, que reflexioni sobre tot allò que hem fet els últims anys, perquè és increïble, i tot ha servit de molt.

– Dit això: crec que presentar-se a les eleccions té més avantatges que no presentar-s’hi. Si no ens presentem: sí, el govern resultant no tindrà legitimitat, però això no l’impedirà intentar governar, amb el suport de l’estat. És donar-los una palanca gratuïtament. Si ens presentem, i guanyem folgadament, la independència, que ja ha començat, no s’aturarà.

– Com a conclusió: demano que els actors polítics es poden d’acord en la fòrmula, la que sigui, perquè votin el màxim nombre d’independentistes. No hauria de ser tan difícil.

Segueixo volguent entendre millor que van passar els dies 28 i 29, el pretext d’una repressió brutal i violenta, no qüalla: a qui?

– als funcionaris insumisos?
– als alcaldes?
– als manifestants?

a qui anaven a reprimir amb tanta violència?

Dit això, si es torna a reinvidicar la república proclamada el 27 O caldria tenir el control efectiu de Generalitat, ports i aeroports. Sense organització ciutadana nivell expert, això és ara per ara, impossible..

Això no en té de marxa enrere, a veure si ens ho posem al cap d’una vegada i deixem de gemegar. Un moment o altre els països demòcrates d’Europa diran que prou. La prevenció i covardia amb la qual actuen per no fer-se enemics d’Espanya, es va acabant. Més tard o més d’hora, veuran que ser amic d’Espanya és impossible per a un demòcrata, perquè Espanya no admet a ningú que no accepti deixar-se trepitjar per la seva absurda piconadora hereva no de cap política ni de cap idea de país, sinó d’un simple i groller cop d’estat a un govern elegit pel poble. Ara, amb l’ajut d’un govern europeu ocupat per la seva mateixa banda de delinqüents, els néts dels colpistes del 1936 han fet el mateix que els seus avis, creient que els tornarà a sortir tan bé com llavors. Aquesta vegada, però, la cultura dels pobles europeus, no pas tots els seus governs, està en un altre estadi més evolucionat, i a Bèlgica ja han començat a rebel·lar-se contra un govern europeu que es mofa de tots els principis amb què es va crear la Unió i amb els seus silencis i els seus ajuts amagats, no només permet els seus abusos, sinó que n’és còmplice necessari del govern més antidemocràtic i corrupte del món occidental.
Per això he començat dient que això no en té de tornada. Quan els pobles es comencin a despertar i vegin que els estan robant els seus drets més elementals fent servir d’exemple la corrupta Espanya, començaran a entendre que ells també pengen d’un fil, perquè el que avui fan amb Catalunya, demà ho poden fer amb qualsevol altre país d’Europa. Quan això passi, es posicionaràn al costat de Bèlgica, encarant-se als seus covards i silenciosos governs. Llavors nosaltres podrem continuar la construcció de la nostra República democràtica, que en cap moment s’ha parat, si no que ha fet una pausa intel·ligent per poder-se adaptar a la situació creada per un estat de setge il·legal.

Que alguien empiece a decirles a los UNIONISTAS QUE SON UNOS CORRUPTOS , LADRONES Y EMBUSTEROS Y SE LO DIGAN ALTO Y CLARO .

CORRUPTOS POR LOS SOBRES DE BARCENAS QUE LLEGAN HASTA RAJOY Y SU ENTORNO … ENTORNO CRIMINAL QUE ROBABA PARTE DE LOS FONDOS EUROPEOS CON LOS QUE SE LLENABAN LOS SOBRES Y PAGABAN FABORES VULNERANDO LA LIBRE COMPETENCIA (mantra sagrado europeo junto con sus fondos de ayuda)

LADRONES DE LIBERTADES … LIBERTAD DE VOTO ROBADA CUANDO NO LES GUSTAN LOS RESULTADOS, haciendo su FALSA JUSTICIA LO QUE NO GANAN EN LAS URNAS , LADORNES QUE ENVIAN MATONES A PEGAR A GENTE DESARMADA Y PACIFICA CUANDO QUIEREN VOTAR , LADRONES DE LIBERTADES QUE ENCARCELAN INOCENTES PARA ASUSTAR … quizas habria que ir al COMITE DE DETENCIONES ARBITRARIAS DE LA ONU , es un caso tipico lo que esta pasando aqui . http://www.ohchr.org/EN/Issues/Detention/Pages/WGADIndex.aspx

EMBUSTEROS PORQUE MIENTEN CADA VEZ QUE HABLAN SOBRE LA ESCUELA CATALANA , NIEGAN QUE NOS APALEARON , MIENTEN DICIENDO QUE SON DEMOCRATAS CUANDO EN CATALUNYA SE COMPORTAN COMO NEOFRANQUISTAS.

Crec que l’editorial d’avui, Vicent, no és el que molts voldríem llegir. Sabíem que seria molt difícil perquè se’ns ha dit des del primer moment, però també se’ns va dir que hi havia un pla b, c, d … No entenc la ingenuïtat del govern, que s’esperava que faria Espanya davant la possibilitat de perdre el 20% del PIB? Ha arribat el moment decisiu i no teníem cap pla. Ara correm-hi a fer manifestacions i coreografies, això no traurà ningú de la presó. Anirem a votar a unes autonòmiques convocades des de Madrid i ni som capaços de presentar una llista unitària. Uns a la presó i altres a l’exili, el poble sense directrius clares i sense cap eina que pugui comprometre de veritat l’estat espanyol i l’Europa dels estats. Mentre tant el bloc unionista es va reforçant, auto afirmant, cada cop més organitzat. En aquestes eleccions potser quedem igual i això no és bo, però podria ser pitjor si perdem la majoria, que també pot passar. Esperem dels polítics exiliats i presoners, també de les entitats ANC, Òmnium i AMI sàpiguen trobar la resposta en aquest moment crític. El poble esperem ordres. El temps, ara si, corre en contra nostre.

Entendria tallar les carreteres i vies de tren que surten i entren a casa nostra, entendria col·lapsar tots els carrers de Madrid o de tot l’estat, entendria aturar les empreses “d’alla baix”, però em costa d’entendre el fer mal a la botiga de la cantonada i al autònom que van tan justets que si avui no fan el calaix de cada dia demà tindran de tancar portes. Es com si avui a casa meva i a porta tancada em foto un parell d’hosties a la cara al davant del mirall i crido sense que ningú no em senti “per cabrons” i em sento tant satisfet !!.

Gràcies sr. Partal vostè està fent que jo continuï actiu, inclús enfadat amb els partits polítics.
Avui a l’Assemblea de l’ANC de Lleida demanaré que el dissabte vinent a més de Llibertat també es demani Unitat. Cal que els partits es “tapin el nas” si ho necessiten . Cal ratificar el govern actual. I cal fer-ho per donar un missatge clar i democràtic a tothom.
Volem un referèndum acordat, que mai serà possible, però s’ha convocat unes eleccions, que curiosament es poden i hem de convertir-les amb referèndum. Sorpresa, és “l’enemic” el que les ha convertit en plebiscit, sol cal veure la selfie d’Iceta, Arrimades i Albiol, que equival a una firma d’una veritable aliança del No enfront del SI, si això no és suficient, avui mateix el diari ABC ho ratifica a la primera plana “las guerras internas impiden al soberanismo convertir el 21D en un prebiscito”.
Es demane més contundència amb les accions democràtiques que estem fent. Que millor que guanyar el plebiscit del 21D per més del 50% dels vots?. Si no s’aconsegueix, tots a casa vençuts però no autohumiliats.

Ho tinc al pap i ho he de deixar anar: ahir vaig llegir que el Times va publicar un editorial en que animava al Rajoy a fer campanya pel 21D, campanya “política”, no jurídica ni policial; ara llegeixo que comença a haver-hi forces subterrànies encaminades a traslladar la causa dels Consellers empresonats, del Tribunal de Orden Público (Audiencia Nacional de la Lamela) al Tribunal Suprem, lo qual podria obrir la porta a la seva excarceració. En el meu irreductible wishful thinking, el que hi llegeixo son indicis de que el 21D, si bé “formalment” només seran unes eleccions autonòmiques dins la legalitat espanyola, per certs ulls interns i sobretot externs, serviran per que passin coses, i d’aquí els moviments de l’estat (que abraça tots els poders, a la una, no ens enganyem) per evitar que el 21D es porti a terme amb presos polítics. El meu més íntim desig em demana de creure que el 21D servirà per començar a forçar l’estat espanyol a negociar un referèndum pactat; és a dir, pactada la seva celebració, i pre-pactades les condicions prèvies de negociació de la separació en funció del resultat. Per tant: el 21D és molt més que unes autonòmiques, però formalment només seran això, i per tant, el President de la Generalitat que en surti, serà il·legítim però legal dins de la legalitat d’un cop d’estat en forma de 155. Això planteja un conflicte monstruós de legitimitats donat que la presidència legítima tant de la República com de la centenària institució de la Generalitat recau en la persona del MHP Carles Puigdemont. Faríem be tots els independentistes d’evitar aquest conflicte de legitimitats, fent que el president que surti de les il·legítimes eleccions autonòmiques del 21D segueixi essent la mateixa persona. Encara està en les nostres mans, però el temps se’ns tira a sobre!
Dit això, tornem al tema de l’editorial de l’admirat i estimat Sr.Partal: la meva profunda admiració, reconeixement i gratitud infinita a tots els que heu sortit a tallar carreteres desafiant el fred de la matinada; vergonya per a mi de no haver-hi sigut físicament. Hi ha un article absolutament magnífic avui a VW comentant totes aquestes accions: https://www.vilaweb.cat/noticies/quines-accions-per-a-combatre-la-repressio-i-defensar-la-republica/

— Una revolució, per això ho és, no s’adapta a cap esquema que ens hagim imaginat. Comparteixo amb l’Albert Miret això de deixem de gemegar… Els republicans podem analitzar, criticar però no hem d’exigir res perquè tots ens som protagonistes, cadascú fa el seu paper, el govern el primer. La nostra democràcia ens ha amarat la consciència i ens ha fet ciutadans que ja no podem renunciar a la república, i tot això, encara, dins un estat neofranquista que no ens podrà aturar, perquè aturar-nos seria la mort com a nació. Espanya té un càncer que és Catalunya.

— (Eleccions) . Partits que treuen llustre del seu republicanisme, o del seu dogmatisme ( allò del: i jo més), ara presentant-se separats al 21-D, i qui guanyi, amb el seu nou i flamant president de l’autonomia, li diguin al president de la República Puigdemont que amb l’autoritat que li concedeix el cop d’Estat , que plegui que ara mano jo. No em puc imaginar més cretinisme polític.

Veurem quin és el resultat de les mobilitzacions, avui, demà, el 21D, i en 6 o 12 mesos, veurem si han aconseguit ampliar la base social a molt més de 2 milions dels 5,5 censats. Veurem com entén l global de la població de Catalunya el que està passant.

Tinc la sospita que en funció del que pasi el 21D totes aquestes mobilitzacions començaran a ser fiscalitzades, desde no deixar dormir als veins per les cacerolades, fins els talls de mobilitat i activitat. Jo recordo a les notícies dels cap de setmana grans manifestacions a Bilbao, sempre en cap de setmana.

El 27 Octubre ens vam sentir lliures per primera vegada en el Nostre País. Els sentits ho van gravar per sempre.

Si. Pensàvem que España ho podria destruir per tercera o quinta vegada. Però la llibertat està ja dins nostre.
Sempre Catalunya s’ha sobreposat i “ellos” es pensen que aquesta vegada no podrem??
Potser ja ens va bé que ho pensin i no ho entenguin.. nosaltres som persistents perquè tenim clar que el “dret de conquesta” és tirànic i el seguirem denunciant cada minut de la nostra vida.

Crec que no defallirem. La llibertat sempre ens ha donat força. I com més JUNTS, més força malgrat les executives dels partits. El poble dirigeix. No pas els aparells dels partits.

A Salvador Aregall:

jo no estic d’acord amb el que diu, sempre he escoltat dir al Govern que no se sabia com reaccionaria el gobierno però que s’esperàven qualsevol cosa i que en funció de com fós s’actuaria. Perdoni però la il.lusió de que això seria fàcil no l’he vist mai per enlloc, o almenys, jo he tingut sempre molt clar que costaria i molt. Més que molt. Però crec que estem fent camí, i d’una manera, al meu entendre, força digne. Encara que per a mi el país i la llibertat són primers que la dignitat, ja que aquesta no és possible sense tenir el país i la llibertat. Com quan estimes algú, abans és aquest amor, amb el que suposa l’amor amb majúscules: generositat, incondicionalitat, etc, abans que altra, inclús abans que la dignitat i l’orgull propis. Perquè m’entengui, la comparació.

Per això no em crec els qui ara diuen: si no és així o és aixà jo no aniré a votar, o a mi ja m’heu vist prou etc … no, no: no m’els crec. Tinc les meves preferències, però els polítics no són déu, són persones i no necessàriament millors que nosaltres. La cosa depèn de nosaltrss, de cadascú de nosaltres. I per tant aniré a votar en qualsevol cas.

Primera constatació: en general la policia no ha carregat contra els manifestants ni els piquets que bloquejen carreteres i trens. És molt difícil fer-ho contra gent desarmada i amb Europa mirant. Això suma a la derrota de l’estat l’1O. Pacifisme sí, es clar, però pacifisme no és anar amb el lliri a la mà.

Segona constatació: descomptada l’abstenció estrauctural (la mateixa del 27S, 24,66%) i els vots en blanc i els nuls, els 2.044.000 vots favorables al si sumaren més del 50% dels vots totals possibles. I això en condicions de represió que feren que votants del sí tampoc votessin.

Tercera constatació: la negativa d’Espanya i de l’unionisme català a fer un referèndum pactat, els resultats del 27S amb uns Comuns ambigus i les condicions de represió de l’1O no han portat a un recompte indiscutible de vots a favor del sí i del no.

Quarta constatació: l’independentisme té una arrel profundament democràtica i per tant la independència només és possible si té majoria social a Catalunya, descomptada l’abstenció. Dins de l’unionisme hi ha catalans demòcrates però els seus dirigents polítics no accepten que decidedixin els vots. Mentre que pel sobiranisme la independència de Catalunya està condicionada a tenir la majoria democràtica, Pedro Sánchez diu que “la unidad de España no admite matices”.

En conclusió,

1. Sobre tot, sobre tot, cal que votem massivament el 21D i que treiem més del 50% dels vots. Això és molt difícil perqué possibles votants del sí en un referèndum poden votar per raons ideològiques socials a partits no sobiranistes. Però cal tenir una majoria inquestionable.

2. Si el sobiranisme guanya en vots s’ha de trobar la manera d’implementar l’objectiu. Aquí s’hauria de tenir en compte la primera constatació abans esmentada.

3. Si el sobiranisme guanya en escons però no en vots, s’haurà de ralentir la independència per anar incorporant catalans al projecte independentista.

Hem sap greu Eva, en aquests moments estic una mica negatiu perquè això que estem passant ja ho han viscut els nostres avantpassats al 1652, al 1714 i al 1938. Crec que hauries de llegir l’article de Jordi Graupera d’avui al Nacional.cat: http://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-graupera-que-siguin-ultims_210429_102.html Hi fa unes reflexions que comparteixo. Tot i això també haig de dir que avui sento orgull de la nostra gent i les CDR són una esperança.

Tinc una extranya sensació de desgovern, de falta dels lideratges que ens han acompanyat en aquests 2 últims anys del Proces. Es fa evident que hi ha els líders d’Omnium i ANC empresonats i, per tant, silenciats. Així com tambe el principal dirigent d’ERC, Oriol Junqueras. El PDECat no te encara un lideratge clar, apart del que pugui exercir Puigdemont, pero tampoc no sabem quin poder te dins el partit. Forcadell, que havia exercit un potent lideratge des de l’ANC, ara, com a màxima representant d’un Parlament plural, te limitades les seves funcions de lideratge ideològic.
Per tant, nomes ens queda el referent del President de la Generalitat, exiliat a Bèlgica, i els lideratges compartits de la CUP. Ambdós, juntament amb les noves cares que substitueixen els empresonats, han de fer un esforç extra per a conduir-nos a tots aquells que estavem a favor del referèndum i de la Republica en aquest mes i mig que queda fins el dia 21.
Amb aquestes 6 setmanes cal redefinir objectius a llarg termini (cap on es dirigeix el proces a partir del dia 22) i objectius a curt termini (el que volem explicar i demostrar participant en les eleccions del dia 21).
A llarg termini: volem seguir reivindicant la Republica proclamada el dia 27? O volem encetar un nou proces per buscar complicitats internes i externes per a in referèndum acordat? Quines possibilitats d’èxit tenim en un i altre cas?
A curt termini: volem constituir un nou Parlament i un nou govern? O volem enviar un missatge clar sobre el posicionament de la ciutadania envers els fets ocorreguts en aquest mes d’octubre? Es a dir, No al 155 + llibertat presos politics + recuperació institucions robades + restitució del President i Govern cessat illegítimament?
Quan tinguem clar el que volem, que es posin en marxa les maquinàries dels partits (tot i que em sembla que ja estan a ple rendiment).
Es important la tasca de comunicació i relat, doncs l’espai independentista no es homogeni, i el dia 21, malgrat tingui caràcter plebiscitari, es presentaran diferents candidatures. I l’espai independentista ha de clarificar les fronteres del plebiscit.

Benvolgut Vicens i companyia, voldria posar l’accent en la frase que repetim sovint que tenim part del govern i el President a l’exili. Crec recordar que el primer que va deixar clar el President Puigdemón és que no havien demanat asil polític. Que estaven a Bèlgica com a ciutadans europeus. Per tant el nostre President i part del govern està exercint la ciutadania europea i posant de manifest la diferència que hi ha en el repecte als drets dels ciutadans depenent del país on exerceixis aquesta ciutadania. Crec que és desmereixedor cap a ells parlar d’exili. Ull amb les paraules que fem servir, tal com ens vareu recomanar!.

Salvador: és clar, jo també. Molts ho estem. Però, i segons l’article de Graupera precisament, deixar-nos dur per la negativitat, que no deixa de ser una de les conseqüències d’aquesta assumpció de la força i la violència de l’altre, és militar per la derrota.

A tota hora necessitem defensar-nos de l’ofensiva de l’enemic i això ens impedeix construir ni preveure gairebé res. Però les coses s’aniran posant a lloc tard o d’hora si perseverem (Persèfone va retornar de l’Infern per la perseverança de la seva mare que no va deixar mai de lluitar per ella.. 🙂

Salut!

Avui podem dir que, com uns molt honorables successors del Timbaler del Bruc, per primera vegada ens hem enfrontat als membres del Govern dels “piolins”, que ens havien de SALVAR per terra, mar i aire o, com deia un Ministre molt WERD, calia «españolizar los alumnos catalanes»…
Tota “bota-dura” té el seus requisits i la nau senyera de l’ARMADA invencible, hereva del General Armada, comandada per una successora del General Saez de Santa Maria l’hem avarat amb el ritual d’estavellar una ampolla del millor cava disponible del nostre País.
Però, com han marxat de casa tots els “Freixenets”, hem decidit fer-ho amb el substitut més adient. Amb el ben entès que com les famoses “bombo-olles” no estarien a l’alçada merescuda, ho hem feta amb un litre d’AIGUA de VICHY CATALAN”.
Crec que és la versió més adient que correspondria a la versió actual i aigualida del Govern d’ocupació alemanya del país productor el millor conyac francès
Esperem que la semblança amb el govern de França, des de l’ocupació nazi de 1940 fins la intervenció dels Aliats, només sigui pel desembarcament dels Europeus, els que avui haurien de ser els nostres aliats.
I ara, tots alhora, brindem per una curta vida del “Govern aigualit d’AIGUA DE VICHY!

Ben valorat, director,
La Jornada d’avui ha estat una catarsi col.lectiva impressionant, una injecció d’autoestima directament a la vena, una respirada fonda contra la tristesa profunda, una llibertat d’expressió absoluta, un empoderament intergeneracional digne del país que volem ser.
I ara ve allò de com ho fem per organitzar la vida quotidiana, per no haver d’estar-nos justificant contra cada agressió, per no admetre que un ocupa de tal o qual Departament et faci fer tal informe en castellà (i ara !!, vostè què s’ha cregut ?).
Per fugir de la cridòria i anar assentant el país.
Però, per damunt de tot, una emoció immensa , avui.
Estic convençut que als nostres presos polítics els haurà arribat un bri de la immensitat èpica de la Jornada.