La república verda

Avui VilaWeb publica una entrevista amb un històric del moviment ecologista català, Santiago Vilanova, fundador d’Alternativa Verda, que accepta el fracàs polític de l’ecologisme: dividits en petits partits, no han entrat al parlament i han acabat aliant-se amb els grans (ICV, ERC, CUP o Junts –com és el seu cas) o ficant-s’hi per mirar d’influir des d’aquests partits. “No ens n’hem sortit”, afirma decebut. Avui l’electricitat a Catalunya depèn en un 50% de l’energia nuclear, i del total d’energia, només un 8% prové de renovables, però quan aquests dies es proposa la construcció de parcs eòlics i solars, la gent s’hi manifesta contra. Eòlica? D’entrada, no. Vilanova parla de falta de pedagogia. Realment el panorama és desolador: la vida de les nuclears catalanes s’allarga fins al 2030; el pacte entre ERC i CUP, tan beneficiós en aspectes ambientals, també vol retardar els grans parcs eòlics i solars. Moratòria. Justament ara que una empresa volia instal·lar-ne un a l’Empordà, de parc eòlic (el primer del nord, que tots són al sud), opten per la moratòria. “Això del parc de Roses és escandalós: abans l’empresa no hagi explicat què faran, ja hi tenen tothom contra. L’Ajuntament de Roses (Junts), contra. ERC i la CUP, contra. A veure si em quedaré tot sol defensant el parc!”, es queixa Vilanova. La situació actual arriba a ser paradoxal: veiem empresaris en favor de parcs eòlics i solars (com el de Roses) i gent d’esquerres, contra. Sembla ben bé el món al revés. Ecologisme sí, però en grans empreses, no, sembla que és la idea.

El panorama s’agreuja amb les desavinences entre Agricultura i ecologistes, les renovables estancades a casa nostra mentre a tot el món pugen, com explica el geòleg Marc Belzunces en alguns dels seus articles a VilaWeb; o la pretensió d’unir Acció Exterior i Acció Climàtica (que no s’entén gens), que ha aparegut a les converses per a formar govern i que té més a veure amb el repartiment de poder entre partits que no pas amb cap mena de lògica.

Alguna part de responsabilitat deuen tenir-hi els ecologistes mateixos, que ni han aconseguit d’entrar en solitari al parlament, ni han aconseguit d’unir-se tots plegats, ni han aconseguit d’influir des de dins els partits grans. Alguna responsabilitat devem tenir-hi els mitjans de comunicació, que no hem sabut explicar-ho. I alguna responsabilitat deuen tenir-hi els partits grans. Com a mostra, l’Ajuntament de Barcelona, amb un pacte de govern entre PSOE i Comuns en què hi ha ICV (que ara es dirà Esquerra Verda) i amb un tinent batlle, Jaume Collboni, que diu que els creuers “són l’oxigen que necessita la ciutat”. Perfecte exemple del triomf d’influir des de dins.

I tanmateix, els ecologistes no havien tingut mai el vent tan a favor com ara. La pandèmia ha fet que moltíssima gent hagi vist que era possible i necessari un planeta no tan contaminat. Greta Thunberg és un fenomen global i, com el politòleg Sanjaume explicava fa poc, hi ha enquestes en uns quants països europeus sense estat que diuen que la gent jove té en l’ecologisme una via de politització. No solament en l’independentisme. A Escòcia, de fet, els ecologistes es presenten en solitari, entren al parlament i són decisius per a formar majories. Els verds escocesos són també independentistes i la seva força és molt més gran que no pas a Catalunya. A Alemanya tenen 62 diputats que fan feina de des l’oposició, organitzats políticament de fa dècades, amb estades dins el govern amb més fortuna o no tanta.

A casa nostra, contràriament, l’ecologisme organitzat políticament no acaba de sortir-se’n, malgrat un panorama desolador de futur (Pirineu sense neu, litoral en perill per la pujada del nivell del mar, el Delta de l’Ebre desaparegut) i de present (una classe política que no s’atreveix a posar l’ecologia sota l’economia). Tot amb tot, hi ha una opinió pública favorable, l’ecologisme viu una onada d’empoderament –sense representació política encara–, de manera que si sortís un ecologista amb prou nas podria fer canviar l’agenda d’aquest país i convertir una república verda en una aspiració que ampliaria, aquesta sí, la base.