La república europea on no poden entrar les dones

La regió més gran del món on les dones tenen prohibit l’accés és a Europa. Concretament, és una república de l’estat grec amb autonomia per a crear lleis pròpies. Fins i tot lleis tan restrictives com aquesta, que inclou penes de presó per a les qui la infringeixin.

La república d’Hágion Óros, coneguda també per Mont Athos, és un lloc sagrat per a l’església ortodoxa grega, que controla aquesta península de la Macedònia Central. De fa 1.200 anys ha acollit monestirs on s’han reclòs monjos d’orígens diversos per dur una vida dedicada a l’oració i al creixement espiritual. Per als qui no som monjos, entrar-hi no és fàcil. Tampoc per als homes, els únics que poden accedir a la regió. S’ha de demanar un permís especial anomenat diamonitirion, una espècie de visat que t’ofereix la possibilitat de travessar la frontera amb l’excusa de pelegrinar pels monestirs del Mont Athos. I, així i tot, l’accés hi és molt limitat. Només hi poden entrar deu visitants cristians no ortodoxos cada dia. Jo m’hi he endinsat per entendre aquesta realitat i veure com és la vida en aquest lloc únic al món, on el temps sembla que s’hagi congelat de fa un mil·lenni.

Com que el diamonitirion només dóna accés per a quatre dies i tres nits, vaig anar fins a l’últim poble abans de la frontera i vaig acampar a la platja. D’allà estant, a la localitat d’Ouranopoli, surten els ferris que et porten fins a Hágion Óros. En principi, l’única manera d’arribar-hi és per mar, i això converteix la Península Calcídica en una mena d’illa. Jo em vaig enfilar a la primera embarcació del dia, a les sis de la matinada, per mirar d’aprofitar al màxim el temps limitat a la república. M’acompanyaven monjos i algun pelegrí ortodox que també havien volgut agafar aquell ferri, tot i ser encara negra nit. El crepuscle ens va indicar que començàvem a resseguir la costa de l’hermètica regió sagrada. Efectivament, acostant-nos a proa vam veure aparèixer els primers monestirs arran de mar. Eren construccions espectaculars que més aviat semblaven fortificacions medievals.

En total, a la república hi ha vint monestirs, situats en emplaçaments espectaculars, no sols a primera línia de mar, sinó també enmig de frondosos boscos o al límit de l’abisme, dalt de penya-segats. Els 330 quilòmetres quadrats de territori són tot un desplegament de varietat paisatgística. Hi veiem les típiques platges gregues d’aigua turquesa i cristal·lina, però també moltes muntanyes, entre les quals es destaca imponentment el mont Athos, de 2.033 metres sobre el nivell de la mar.

De fet, les connexions entre monestirs són força limitades. Els que hi ha a prop de l’aigua tenen parades de ferri, però la resta s’uneixen amb camins de terra per on passen uns quants tot-terrenys cada dia. Jo vaig voler fer el pelegrinatge a peu, però em vaig trobar completament sol acumulant desnivell a les cames. La resta de pelegrins feien servir els ferris per moure’s d’un lloc a un altre. Anar a peu em va permetre d’experimentar una anomalia del segle XXI: aquella regió on amb prou feines hi havia impacte de l’home en la natura. La vida era present a tot arreu, impertorbable, amb senglars, cérvols i xacals que es feien escoltar, especialment en la foscor de la nit.

Si els monjos poguessin, evitarien que hi hagués població de cap animal. Les dones no són pas les úniques que no hi volen, a la república: tampoc no hi són benvingudes les femelles de cap espècie animal. Així, doncs, a la península tampoc no es permet l’entrada de vaques, gosses ni gallines, per exemple. I si poguessin controlar la vida salvatge, tampoc no hi hauria insectes, ocells, rèptils ni cap altre animal femella. L’única excepció són les gates. Tenir població d’aquests felins els ajuda a mantenir a ratlla les plagues de rates i ratolins al monestir, de manera que hi ha gats pertot arreu.

S’argumenten dos motius principals per a justificar la prohibició de les dones al territori d’Hágion Óros. El primer i més fàcil d’endevinar és el de mantenir el celibat i evitar “les temptacions” dels monjos que decideixen de viure una vida religiosa en l’aïllament de la república. El segon té una explicació més espiritual. Segons la tradició ortodoxa, ací va desembarcar la Mare de Déu fa dos mil anys. Diuen que li va agradar tant el lloc, que Jesús li va concedir que se l’apropiés com a jardí. Es fa més difícil d’explicar, però, en quin d’aquests arguments es basa la voluntat de prohibir l’entrada a tots els animals femella, a més a més de les humanes.

Després de recórrer la primera quinzena de quilòmetres per la suposada illa, vaig arribar al monestir de Pantokrátoros, un imponent edifici del segle XV que es dreçava a la vora de la costa oposada d’on m’havia deixat el ferri unes hores abans. Hi vaig poder comprovar per primera vegada l’hospitalitat dels monjos amb els pelegrins. Al Mont Athos, tothom hi té assegurada la manutenció en algun monestir. Això vol dir un llit on dormir i un lloc a taula durant els dos àpats que tenen els religiosos: el sopar, cap a les cinc de la tarda, i l’esmorzar, entre les vuit i les onze, segons el monestir.

Els costums dels clergues no han gairebé canviat aquests últims mil anys. De fet, en molts sentits continuen ancorats en l’època bizantina. Fan servir el calendari i l’horari de llavors. Ací el dia no comença a mitjanit, com a la resta del món, sinó quan surt el sol. Divideixen la jornada en tres parts: vuit hores de descans, vuit hores d’oració i vuit hores de treballar. Aquestes feines són sobretot al camp, perquè en gran part són autosuficients, però també n’hi ha que s’encarreguen de la neteja, de la comptabilitat, de la cuina o de l’hospitalitat amb els pelegrins. Als visitants, a més, els demanem que participin en les cerimònies vespertines i matinals, si bé la majoria només s’hi afegeixen una estona.

Allò que més em va sobtar d’aquella primera estada en un monestir va ser el sopar. En si, l’àpat era també una cerimònia. Els pelegrins mengen en taules diferents de les dels monjos. Tots, això sí, en un silenci sepulcral. Bé, tots menys un dels monjos, que recita oracions sense parar. Aquell càntic monòton marca el ritme de l’àpat. Es comença a menjar quan ell arrenca i, quan acaba, tothom ha de deixar els coberts a taula i empassar-se allò que tingui a la boca. És com el joc de les cadires.

En aquell monestir vam dormir tots els pelegrins en dues grans cambres, com si fóssim en un alberg. Però més endavant vaig descobrir que no en tots els monestirs hi havia el mateix allotjament.

L’endemà vaig tornar-me a endinsar pels boscs i les muntanyes de la Península Calcídica, fins i tot passant per alguns trams amb una certa dificultat tècnica. L’estat dels camins i la soledat total tornaven a refermar la idea que per allà ningú no hi anava caminant.

Pel camí vaig topar amb una església romanesa on vivien set monjos d’aquell país. Un, l’encarregat de rebre els pelegrins, es deia Sylvan i havia estat periodista abans de decidir d’anar-se’n a Hágion Óros. Segons que em va dir, es limitava a seguir “la crida”.

El monestir de Vatopedi m’esperava, novament, al costat de la mar. Les instal·lacions ací eren molt diferents de les de l’estada anterior. Fins i tot es podia parlar de luxe. L’edifici per dins era molt net, carregat de pintures i decoracions daurades. Aquesta vegada tindria una habitació doble únicament per a mi.

No solament brillaven els calzes dels corredors. També lluïa l’organització impecable que hi imperava. Com que era l’únic estranger, en acabat de sopar se m’havia adjudicat un dels prop de 120 monjos que viuen a Vatopedi. Era d’origen nord-americà, de manera que ens podríem entendre amb l’anglès. Ell em va explicar els miracles que creien que havien succeït en aquell monestir, però allò de què estava més orgullós era de les relíquies que resguardaven en aquell recinte. És tradició que, quan es reben pelegrins, els ensenyen algunes de les relíquies del monestir. Aquell dia mostraven els cranis de dos sants, una orella molt ben conservada d’un altre i la joia de la corona: el cinturó de la Mare de Déu.

D’ençà que Jesús va regalar la península del Mont Athos a la seva mare, la voluntat dels ortodoxos ha estat que cap altra dona no pogués posar un peu a la illa. La promesa s’ha pogut mantenir durant la immensa majoria del temps, però hi ha hagut excepcions. La república ha acollit refugiats de tots els sexes en temps convulsos. Però també hi ha hagut dones que han volgut saltar les normes i infiltrar-se en la comunitat monàstica.

Un dels casos que va aixecar més polseguera va ser el d’Aliki Diplarakou, la guanyadora del concurs de bellesa Miss Europa que, el 1930, quan tenia tan sols divuit anys, es va disfressar amb roba d’home i va entrar a la república fent-se passar per un pelegrí. Expliquen que poc després va caure molt malalta. Creien que no se’n sortiria. La jove va sentir que allò era un càstig diví per no haver respectat la paraula de Jesús. Penedida, va disculpar-se públicament. Asseguren que poc després es va recuperar.

Una altra dona, Maryse Choisy, una periodista francesa, es va camuflar durant quatre setmanes com a mariner i en va escriure el llibre Un mes entre homes, on explicava que s’havia fet una doble mastectomia per poder passar més desapercebuda. Però va ser la història de Maria Poimenidou la que va despertar gran polèmica entre la societat. Aquesta dona grega va estar-hi només tres dies infiltrada, el 1953. Però el seu cas va ser tan conegut que, fins i tot, va provocar un canvi en les lleis. D’aleshores ençà, si una dona entra o s’acosta a menys de 500 metres de la costa del Mont Athos, pot rebre una condemna de 12 mesos de presó.

El Parlament Europeu s’hi va pronunciar. Va ser el 2003, quan va demanar una revisió de l’estatut del Mont Athos per tal de no prohibir l’entrada a les dones, una situació que considerava que vulnerava els drets humans. Però no hi ha hagut cap canvi. El govern grec defensa que és una tradició mil·lenària d’Hágion Óros i que s’ha de respectar. I l’església ortodoxa grega argumenta que tenen el dret de decidir qui pot entrar i qui no pot entrar en un territori que consideren seu. De la mateixa manera que hi ha temples o convents que no permeten l’entrada d’homes o dones, ells ho fan a la república del Mont Athos, una regió que, asseguren, és com un únic gran monestir.

La tercera i última nit la vaig passar en un nou claustre: el de Zografou. És conegut entre els monjos com el monestir búlgar, per bé que no és l’única nacionalitat que s’hi troba: també hi ha russos, moldaus i ucraïnesos. És radicalment oposat al de Vatopedi. Els llits i els mobles son vells i poc acurats, les habitacions s’escalfen amb estufes de llenya i fins i tot hi pots trobar brutícia.

L’edifici és força curiós. Tal com m’explica un monjo, disposa de quatre plantes subterrànies. “És una fortalesa, a més a més d’un monestir”, em diu, mentre encén l’estufa de la meva cambra. No és l’únic. Els monestirs del Mont Athos semblen castells i, de fet, creen un estil arquitectònic molt singular. Això és així perquè la península era en el punt de mira de molts pirates que cercaven els tresors que guardaven les esglésies. De fet, n’hi ha uns que es recorden amb més aversió que uns altres, especialment en aquell monestir: els catalans.

L’any 1305 els almogàvers van iniciar una sèrie de batalles contra els bizantins com a represàlia per l’assassinat de Roger de Flor. És el que s’anomena “venjança catalana”. Un dels indrets que va ser objecte de més atacs va ser aquesta república. Allò a on em trobava, al monestir de Zografou, diuen que els catalans van cremar vius 26 dels monjos que hi vivien. Només se’n va salvar un, que va ser qui va explicar allò que havia vist.

Aquella represàlia violenta va deixar empremta a l’imperi romà d’orient. De fet, encara avui dia hi ha la figura del Katallani, una mena de monstre que visita els nens balcànics que no fan bondat. A Grècia es maleeix dient “que t’atrapi la venjança dels catalans” i allà, al Mont Athos, els catalans hi teníem l’entrada prohibida.

La Generalitat de Catalunya va voler reparar les relacions amb la república monàstica i el 2005 va finançar la reconstrucció de la torre dels tresors de –precisament– el monestir de Vatopedi. S’hi va desplaçar una dotació encapçalada pel conseller de Polítiques Territorials d’aleshores, Joaquim Nadal. Una placa ho commemora. A partir d’aquell moment, els monjos d’Hágion Óros van tornar a acceptar la visita de pelegrins catalans.

A Zografou es fa un dejuni més llarg que el que havia vist en uns altres monestirs. S’acaba de sopar a les quatre, i fins l’endemà a les onze no es torna a menjar. Per aquest motiu, vaig haver de deixar aquell impressionant castell envoltat de boscs sense haver esmorzat. Era l’últim dia i tocava tornar a la costa per pujar a un ferri i sortir de la república.

Certament, el Mont Athos és un lloc únic al món. No tan sols per la prohibició d’entrada a les dones, sinó perquè s’hi estan uns monjos que viuen sense gaires canvis respecte de set-cents anys enrere. Els monestirs són autèntiques obres d’art, tant per dins com per fora, i l’espai natural és d’una riquesa pràcticament sense parangó en tota la costa mediterrània. Gran part dels europeus exigeix reformes a la república. Però, si d’alguna cosa s’enorgulleixen els seus habitants és, precisament, de l’habilitat per a sobreviure sense canvis en un món que gira cap a una altra direcció.