09.04.2017 - 22:00
|
Actualització: 11.04.2017 - 07:23
L’ideari dels comuns, aprovat dissabte, diu que el seu projecte és la ‘creació a Catalunya d’una república social, democràtica i ambientalment justa’ que ‘vol compartir sobiranies’ amb un estat ‘plurinacional’, que no es defineix si és o ha de ser republicà o monàrquic. Dissabte es va desestimar una esmena que aclaria que la república catalana havia de ser independent i això deixa més clara encara la significació real de la definició tan embolicada que es proposa: l’ideari dels comuns aprovat despús-ahir diu que qualsevol solució institucional i política que puga adoptar-se a Catalunya ha d’inserir-se en un projecte polític espanyol.
I tanmateix, la fórmula escollida intenta l’ambigüitat, fins a uns nivells que han causat una certa sorpresa. Els comuns no poden dir que el seu projecte és la República Espanyola, que és realment el que sembla que volen dir. No ho poden dir perquè això els foragitaria del dia a dia, els apartaria del debat real del carrer. Qui pot creure avui en la possibilitat d’una república espanyola a curt o mitjà termini? I encara més: els comuns no poden dir tampoc que el seu projecte és la República Espanyola perquè saben que una república espanyola no necessàriament resoldria el problema que la societat catalana té amb l’estat espanyol. Una república espanyola té tantes possibilitats de resoldre el problema de la relació de Catalunya amb Espanya com de no resoldre’l. I per tant fer-ne bandera no és atractiu.
I ací és quan l’ambigüitat els fa caure en posicions incomprensibles. Perquè amb aquesta seua definició s’entén que avalen la proposta d’una república catalana dins l’estat espanyol, en qualsevol circumstància. Cosa que porta a la hipòtesi literalment absurda de demanar la creació d’una república catalana dins la monarquia espanyola. Un esguerro polític sense parangó enlloc del món. (Ací en teniu les dades.)
Fa pocs dies, a més, en el baròmetre del CEO s’explicava què votarien els electors dels partits en cas d’un referèndum unilateral d’independència. Pel que fa als electors dels comuns, les dades eren ben clares. Un 34,1% deia que aniria a votar i votaria per la independència. Un 27,6% deia que aniria a votar i votaria contra la independència. Un 18,2% deia que no aniria a votar. Un 7,9%, que votaria en blanc. I un 8,4% encara s’havia de decidir. Les dades, de segur que no les ignoren els dirigents d’aquest nou partit i és més que probable que influeixen també en aquesta recerca de l’ambigüitat.
L’espai polític dels comuns existeix i podria tenir un futur important. Tenen una líder capaç i l’acostament obligat d’Esquerra Republicana al PDCat per aconseguir la independència deixa desocupat el terreny dels obsessivament anticonvergents. La crisi econòmica, per una altra banda, no s’ha esvaït, per més que ens ho diguen. O, per dir-ho de manera més precisa, no s’ha esvaït resolent els greus problemes de les classes populars. Potser sí que l’economia s’ha recuperat, però la societat no. De cap manera. Sobre aquestes bases hi hauria espai, un espai claríssim, per a bastir allò que en deien la Syriza catalana –expressió que ara, per raons evidents, no toca.
Però de quina manera es pot construir una alternativa d’aquest estil, adreçada a les classes populars, negligint i provant d’esquivar el problema central que la societat catalana –en massa i de manera sostinguda– ha posat en el centre del debat polític? Quina credibilitat poden tenir si fan això, entre aquells que es mantenen en permanent mobilització des de fa anys i que en molt bona part serien el seu electorat natural; entre aquells que, de fet, constitueixen la majoria del seu electorat mateix?
No pense pas que els dirigents dels comuns es creguen aquesta tesi dels mitjans espanyols segons la qual tot allò que passa a Catalunya és un muntatge de Convergència. I no crec que ignoren que les seues bases semblen més decantades a votar independència que cap altra cosa en el referèndum del setembre. I, evidentment, no tinc cap dubte que saben que la república espanyola ara mateix només és una utopia romàntica. Per tot plegat l’única explicació que se m’acut per a entendre el seu comportament és que amb l’ambigüitat no fan res més sinó provar de cercar un refugi per a allunyar-se d’una realitat que no els agrada. D’aquesta revolució que anem fent, però no com ells la voldrien.
[Bon Dia] –Com cada dia, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors que reben l’editorial a primera hora del vespre i el poden complementar amb la seua opinió. Els cride l’atenció sobre una resposta especialment crítica que us recomane que llegiu: la de Marcel·lí Corominas, que considera el meu text ‘ofuscat i reduccionista’. Crec que és un bon contrast.
–Hi ha un fragment de l’entrevista que vam publicar ahir amb el dirigent de Die Linke, Raul Zelik que és digne de remarcar: ‘I aquí s’ha de fer un comentari a la gent de l’esquerra catalana, que és tan crítica amb Convergència –segurament amb bones raons i amb bons motius. Però, vist des de fora, s’ha de dir que és positiu, fins a cert punt, que Convergència, que ha liderat els governs de dretes de les darreres dècades, tingui amics en alguns sectors del centre-dreta alemany. Perquè en algun moment aquesta gent dirà prou.’ Després, també, hi ha una interessant referència a Quim Arrufat…
–Una guerra entre Rússia i els Estats Units a Síria? L’escenari no pot ser més inquietant i perillós, però és el que descriu al Washington Post en aquest article de l’ex-assessor de seguretat nacional de Joe Biden, Colin H. Kahl.
–Atenció a les presidencials franceses. Falten quinze dies per a la primera tanda i les posicions es van acostant a un punt tal que avui ja poca gent s’atreveix a anunciar qui passarà de segur a la segona tanda. Le Pen sembla que encara té assegurada la primera posició, però les diferències entre Fillon, Macron i Mélenchon es redueixen com més va més. És increïble que Fillon no haja desaparegut del mapa i Mélenchon fa una campanya sorprenentment popular. N’és un exemple aquest míting d’ahir a Marsella.
