14.04.2021 - 21:50
La commemoració ahir dels noranta anys de la república del 1931 ha donat peu a situacions curioses, algunes de gairebé còmiques. Sobretot per la difusió d’aquesta consigna que alguns han volgut fer córrer parlant d’una presumpta “república del 78”, d’una “república juancarlista“.
Dissortadament, parlar de política al Regne d’Espanya és gairebé sempre sotmetre’s a aquest estil de debat basat en la confusió mental i en el poc rigor conceptual. Ara resultarà que la monarquia hereva del franquisme, del franquisme que es va insurgir contra la república, és republicana. I què més?
El desori, el garbuix mental, té en qualsevol cas un punt interessant. Concretament, en allò que els sociòlegs anomenen “consciència fosca”. Aquesta gent té la “consciència fosca”, és a dir, no assumida conscientment, que la república, que la forma de govern republicana és positiva. I per això s’hi volen enganxar. Com siga. Violant i negant qualsevol discussió sensata i maldant per inventar-se figures retòriques que no tenen gens de trellat per a justificar i mantenir dempeus allò que no és una república, sinó que n’és l’antítesi completa.
I per a justificar-ho, per si calia res més, d’una manera ben poc habitual en aquests verals. No cal ser tan ignorants: hi ha repúbliques en les quals jo no voldria viure mai i, en canvi, hi ha monarquies –molt poquetes això sí– en les quals em podria acostumar a viure. Sense deixar de ser republicà. Perquè són monarquies on la figura reial és purament ornamental i completament buida de poder. És a dir, a la inversa que a Espanya, on la monarquia és el centre del règim, el cor de la corrupció, l’eix de l’apropiació de l’estat per uns grupets determinats.
I per això puc imaginar-me també que jo no estaria gens a plaer en una república espanyola, tret que Espanya canviàs tant que fos completament irrecognoscible. Un temps es va dir que Aznar volia una república espanyola. Fuig! I ara! A més, la Segona República espanyola també té una part profundament anticatalana que mereix, des de la nostra nació, una reflexió més important que no acostumem a fer. Sobre això, patim d’un cert infantilisme tricolor, justificat en la gent de la meua generació, segurament, perquè, havent nascut i viscut sota el règim de Franco, la república, la del 1931, a tots ens semblava el cel. Però ara sabem que no és tan clar que ho fos en tot, per més que, evidentment, en general, va ser un salt endavant enorme, que per això els militarots africanistes la volgueren matar.
Nosaltres també som, per tant, víctimes de la consciència fosca i ho hem de saber. Tot i que, com en tantes altres coses, el procés d’independència ens ha ajudat molt a aclarir idees. Jo vull la república valenciana, vull la república catalana i sé que només amb el trencament nacional i institucional que això implica es podrà redreçar tot el mal històric fet sobre aquesta part del nostre país per la nació espanyola i les seues institucions –que d’això es tracta: nació contra nació. I ho sé precisament perquè ja han passat prou anys perquè els mites de joventut s’escolen i ara no tinga cap dubte respecte al fet que canviant la forma de govern de la nació espanyola ben poca cosa se’ns resoldria a nosaltres. Tan poca, de fet, que resulta que hi ha espanyols capaços de creure’s que el 1978 es va proclamar una mena de monarquia republicana, amb Juan Carlos al capdavant, per obra i gràcia de Franco.
Fuig, tu, fuig… I ben de pressa.
