13.07.2017 - 22:00
La repressió d’un estat pot tenir moltes cares i moltes formes. La més sorollosa és la que recorre a la violència i la força física. La més habitual és l’amenaça i la por generalitzada. Una altra és la propagació de rumors, la desinformació i la publicació d’informacions falses o falsificades. Però encara n’hi ha una altra, que és la que el govern espanyol aplica ara, sense deixar de banda les anteriors, i que comença a fer efecte en les files de l’independentisme institucional. És una repressió més sofisticada: la individualització de l’amenaça. Arran d’aquesta mena de repressió, les escletxes al govern s’han expressat en dubtes i en temors pel risc que corre el patrimoni dels consellers.
El primer cas públic i amb resposta exemplar fou el de Jordi Baiget, que la setmana passada va ser destituït per haver expressat dubtes sobre el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. En aquesta mena de repressió, el govern espanyol ha assenyalat directament quina era l’anella de la cadena que calia atacar i, mentre la Guàrdia Civil citava a declarar selectivament alguns membres del govern, els mitjans de comunicació obedients han fet la resta. No fa ni una setmana que El Periódico passava llista del patrimoni que els consellers arriscaven si es feia el referèndum. És una informació pública i publicada des del moment que es va constituir el govern, però que ara esdevenia una arma de repressió selectiva i individualitzada en els esforços d’un sector per a frenar l’autodeterminació de Catalunya.
‘L’estratègia d’Espanya és privatitzar el dolor’
Aquesta forma de repressió era analitzada la setmana passada per Carles Boix, catedràtic de política i afers públics de la Universitat de Princeton, en un dinar (relatat en aquesta crònica de Josep Casulleras). Boix deia: ‘L’estratègia d’Espanya és privatitzar el dolor: la pressió es fa persona a persona, conseller a conseller, funcionari a funcionari, orador a orador. I això destrueix una xarxa de persones que semblen d’entrada totes disposades a anar fins al final, però que pot tenir forats. Aquesta és l’estratègia de l’estat, utilitzant el poder judicial, però també la Guàrdia Civil, citant funcionaris a declarar…’ Per a Boix la solució per a encarar aquesta mena de repressió és reforçar la xarxa. I afegeix: ‘Triturar deu mil persones és difícil, però triturar-ne una és possible. És el que fan les dictadures.’
Situats en aquest punt, el govern espanyol ha començat a situar al centre de la diana els màxims responsables del govern. Tot fa pensar que el pas següent pot ser apuntar de manera també selectiva els funcionaris per qui poden passar els tràmits relacionats amb la convocatòria, la preparació i l’execució del referèndum. El govern ha mirat d’aixoplugar els funcionaris amb una capa protectora i ha establert un mecanisme pel qual els membres polítics del govern assumeixin tota la responsabilitat sobre les actuacions del referèndum. Caldrà veure fins on arriba la repressió individualitzada de l’estat espanyol.
Ara com ara, sembla que s’ha abandonat aquell camí de la delegació del govern espanyol a Catalunya de denunciar sistemàticament ajuntaments, regidors i batlles que expressessin suport al procés d’autodeterminació. Alguns d’aquells processos encara resten oberts i caldrà veure com es tanquen. Però tot fa pensar que l’estat espanyol s’ha adonat que la repressió en massa pot ser contraproduent per als seus propòsits. El nou camí és la individualització de la repressió.
